Diumenge 21 Juliol, 2019

Punt d’inflexió europea?

Si ja resulta difícil analitzar sovint unes eleccions municipals en pobles petits, l’inacabable puzle de dades electorals europees fa pràcticament impossible treure’n l’entrellat a un munt de vectors de magnitud diversa apuntant a direccions inesperades.

Certament, la notícia més destacada pels mitjans és la irrupció amb força de partits que, empesos per la necessitat periodística d’establir taxonomies, han estat titllats de populistes. La realitat, com sempre, sol ser més complexa. I, malgrat que el Front Nacional tingui ben poc a veure amb el moviment 5 estrelles de Beppe Grillo, o amb els nostàlgics de l’Imperi d’UKIP, i encara menys amb l’esquerra “antisistema” de Syriza, el cert és que els pocs europeus que s’han molestat a participar presenten molt especialment cara de fatiga, de pèrdua d’il·lusió pel projecte de la Unió.

Seria massa fàcil atribuir la mare dels problemes actuals a la gran rasa oberta entre nord i sud arran de la crisi de 2008 i les polítiques austerocràtiques imposades com un irracional dogma des de Berlín. Tanmateix, les coses ja van anar malament en el que seria l’absència d’imaginació de la socialdemocràcia, ja evident des de finals dels seixanta, la incapacitat col·lectiva d’administrar la crisi d’estanflació dels setanta, l’assumpció  suïcida del neoliberalisme a partir de l’arribada de Tatcher al poder el 1979, l’autocastració socialista a França el 1981 (quan Miterrand traeix el seu electorat i abandona el seu programa polític de reformes) o de Felipe González el 1982, l’aposta per la tecnocràcia i el despotisme il·lustrat a Maastricht i els diversos Tractats de la Unió, a partir de 1992. Tanmateix, un dels principals punts d’inflexió el podem situar el 1989 en caure el mur de Berlín, i la República Democràtica Alemanya és annexionada a RFA i altera tots els equilibris interns de la UE.

Amb una hegemonia alemanya, la posterior expansió vers l’antic bloc soviètic, d’acord amb la tendència germànica a comprendre l’est com a un espai a colonitzar (aquesta vegada econòmicament), acaba per minar la confiança de la resta d’estats fundadors. La idea força de Tatcher TINA (there is not alternative) va acabar de posar les bases a una pèrdua definitiva de confiança per part de bona part de la població. La submissió final als criteris econòmics d’Alemanya i els seus satèl·lits, ha acabat de fer la resta. I el tracte infringit a les poblacions mediterrànies (especialment Grècia i Portugal) i en menor mesura Itàlia, Espanya, i mitjançant Valls, a França, fa que el projecte europeu faci cara de zombi.

Encara que Marine LePen tingui poc a veure amb Wilders, Grillo, Tsipras o Iglesias, hi ha elements comuns que defineixen allò que, per mandra, els analistes denominen “populisme”. Trobem l’assumpció de bona part d’un discurs “antiglobalització”, amb els elements menys folklòrics de les manifestacions de Seattle. Hi ha una voluntat de recuperar l’espai nacional per prendre decisions que acabin amb les clàusules semisecretes dels tractats internacionals. Hi ha una prioritat pel factor treball enfront el capital. Existeix una clara exigència de major participació democràtica, i més directa, amb els mecanismes electrònics com a base de decisions transcendents i amb l’enveja pels suïssos i la seva capacitat de convocar referèndums per qualsevol afer. Hi ha, esclar, la qüestió de l’emigració, en el sentit que aquests partits els fan servir com a bocs expiatoris, per la seva visibilitat, i perquè sovint s’apel·la amb certa efectivitat, a l’instint tribal. Tanmateix no es tracta tant de la immigració (de fet, al Front Nacional hi ha molts francesos de procedència africana assimilats i molt ben considerats) com dels mecanismes de mercat d’establir “competència deslleial” que fa abaixar salaris, afavoreix la precarietat i esdevenen un factor pertorbador respecte un ordre social enyorat i la sensació perduda de seguretat. Al llarg dels setanta, alguns dels partits comunistes feien peticions similars. I rere aquesta actitud políticament incorrecta, hi ha una clara voluntat d’acabar amb els aspectes tan obsessiu competitius i materialistes que provenen del capitalisme anglosaxó. I alhora, per la queixa en què el món econòmic ha destenyit els colors de la bandera republicana: menys igualtat, menys llibertat, menys fraternitat…

Enfront d’això, podem queixar-nos, lamentar-nos i seguir la clàssica tàctica de culpabilitzar-ne les víctimes. Probablement molts se sentiran alleujats en la seva consciència. Tanmateix, això no farà desaparèixer els problemes de fons, i aquests moviments aniran reforçant-se (de fet, no fóra d’estranyar una futura victòria de Lepen a unes legislatives franceses, i qui sap si a unes presidencials). Perquè, al cap i a la fi, el que podem llegir d’aquestes darreres eleccions, és que els pocs europeus que han anat ha votar ens indiquen quins són els veritables problemes i cap a on haurien d’anar les polítiques: prioritzar l’ocupació, eliminar una precarietat (que, certament ens podríem estalviar a escàs preu) o la capacitat de la gent comú de prendre decisions de manera directa. Encara que de tant en tant calgui protegir-nos de nosaltres mateixos.

5,238FansM'agrada
923SeguidorsSeguir
15,470SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca