El projecte de construcció europea ha menystingut sovint les ciutats de les regions perifèriques i les àrees rurals en el context de construcció europea. Si això hi afegim el procés de globalització que, a tots els nivells, està experimentant la nostra societat, fa visible la doble velocitat de transformació i evolució experimentada en aquestes àrees, tant en la vesant econòmica com territorial, mostrant la incapacitat institucional d’aprofitar el bagatge, sinergies i particularitats d’aquests territoris com a motor integrador i vertebrador de la transformació que ha experimentat el conjunt de la societat europea.

Malgrat que des de les institucions europees, nombrosos han estat els documents i estratègies de treball proposades per fer front a la problemàtica de la doble velocitat de transformació i millora de les grans ciutats, respecte d’aquelles d’escala intermèdia o situades en regions perifèriques, o d’àrees amb una forta component rural, els interrogants resten oberts sobre si tot aquest conjunt de polítiques proposades han tingut una transposició real sobre els territoris anomenats, si els mecanismes posats en pràctica han estat els adequats i suficients per mantenir un nivell de creixement equiparable al de les àrees urbanes per excel·lència i quin ha estat el resultat més destacat d’aquestes polítiques.

El protagonisme recuperat de les ciutats intermèdies, afavorit pel procés de les polítiques encaminades a la construcció d’un territori policèntric amb l’objectiu de propiciar un creixement equilibrat a tots els nivells, ha posat de manifest aquells mecanismes de participació i compromís de la ciutadania que havien estat oblidats per les grans estratègies de desenvolupament territorial. Conceptes com l’activació del capital territorial, entès com la conjunció d’aspectes físics, històrics i culturals d’un territori, capital social, entès com el sentiment de pertinença a una conjunt social amb el que poder interactuar per a la resolució de problemàtiques que afecten a tot el propi conjunt, prenen tota la seva força i significat de ser, alhora de posar en valor les ciutats intermèdies. La combinació, entre d’altres, d’aquests dos elements de gran potencialitat transformadora, permeten explicar fenomens com la transformació de les ciutats perifèriques, en ciutats innovadores i vertebradores del territori policèntric que es pretenia amb la definició de les grans estratègies europees de desenvolupament territorial que havien de tenir en compte criteris de sostenibilitat i equitat.

De manera contemporània a tot aquest procés evolutiu i transformador, el concepte de governança, governabilitat o governance a tots els nivells, ha trobat en aquestes ciutats intermèdies la seva més gran expressió.

I aquesta sèrie d’elements transformadors així com els fenomens derivats, malgrat constituir un gran avenç en polítiques de desenvolupament territorial, no són de cap manera fruit de la creació de noves polítiques impostades, sinó que constitueixen la recuperació de la posada en consideració tant del valor del territori com de l’individu en tant que part integrant d’una societat, al capdavant de les prioritats a considerar alhora de definir el que un territori, una ciutat, vol ser.

Només així es pot entendre l’evolució de ciutats perifèriques a ciutats innovadores i vertebradores del territori, perquè per poder construir cal primer analitzar el medi on has de construir i veure amb quins recursos comptes. Sense la valorització d’aquests elements, allò que construeixis mai arribarà a assentar-se en el lloc, i molt menys a créixer i arribar construir sinergies amb els territoris o ciutats del teu entorn que permetin la creació de xarxes de desenvolupament i de creixement econòmic, social o cultural.