Si no m’esmerço profusament a saludar i somriure als veïns i, després, a perpetrar una matança, és gairebé segur que cap mitjà de comunicació m’entrevistarà d’aquí a diumenge. Ni als meus veïns, clar. Res massa estrany o forassenyat.
Ara bé, la cosa canvia en la conjuntura en què tinc les mateixes obligacions mediàtiques –no valoro la intervenció a la COPE d’entrevista– que té el senyor Arias Cañete en els darrers dies de campanya d’unes eleccions europees.
Les obligacions inhibides, subjugades o atribuïdes pel Partit Popular són prou esperpèntiques. La darrera a saltar a la palestra ha estat Esperanza Aguirre, com sempre, donant lliçons de moralitat i bona convivència. El sincretisme màgic d’acusar i vantar-se de ser dialogant. Resulta que ERC i la família Maragall han de donar explicacions perquè el President va assistir a un acte dels republicans, a les llistes dels quals concorre el seu germà, i set anys després d’estripar el carnet del PSC.
Obligacions autoinfligides, com haver d’anar a Lisboa per presenciar la final de la Champions entre Atlético i Reial Madrid, la sibarització màxima del President Rajoy. Una obligació inapetent i farragosa que li esgavella la jornada de reflexió de dissabte (de ben segur molt interessants, les seves divagacions). La resta de la mundanitat tindrem sort de poder repensar amb calma a qui votar. Això si les hosts enfurismades autodeterministes no es llancen a la jugular dels unionistes ni esbudellen els seus fills. Perquè és el pa nostre de cada dia, tal com ens ha explicat, per obligació moral, la senyora María Dolores de Cospedal. Gairebé sembla que resin perquè qualsevol dia d’aquests comenci a saludar i somriure als meus veïns.
