Stallone, l’entranyable perdedor

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Us ho confesso. M’encanta en Sylvester Stallone. No pas físicament, tot sigui dit, de passada. El trobo mal actor. Molt mal actor. No obstant això, si avui encara roda pel·lícules (que encara aconsegueixen, en alguns casos, bones xifres a la taquilla) és potser perquè ha sabut reinventar-se un cop i un altre i ha demostrat una tenacitat a prova de burles i fracassos, ja siguin artístics o personals (un dels seus fills va aparèixer mort al carrer fa uns anys). Sly és un mite. Un mite que, a més, sap riure’s d’ell mateix.

Porno, comèdia, acció

Woody Allen sempre explica la mateixa anècdota d’Stallone. Quan aquest últim començava la seva trajectòria, el geni de Nova York li va donar un petit paper a Bananas, en què feia de lladregot al metro. El musculós actor tan sols hi tenia un parell d’escenes, però passat el temps, i quan el film es reestrena en circuits independents, al cartell s’hi anuncia la presència de l’italoamericà com a prova de la seva fama perenne. Stallone ha fet de tot, al cinema. Des de porno tou als seus inicis, fins a comèdia, passant pel gènere que més èxits li ha brindat: l’acció.

Als 90, però, la seva estrella es va apagar. Els gustos del públic anaven per altres bandes i totes les seves propostes eren destrossades sense pietat per una crítica que, als 80, havia aplaudit petits clàssics comercials com Cobra (George P. Cosmatos, 1.986) o Encerrado (John Flyn, 1.989). Sly, un tipus amb l’amor propi de bombes, mai es va rendir. Durant els primers anys de la dècada passada va seguir rodant sense parar. En algunes ocasions les seves pel·lícules s’estrenaven directament en DVD o eren carn de plataformes televisives de baix nivell.

La resurrecció

Tot va canviar, però, quan va decidir (potser a la desesperada) resssucitar els seus dos personatges més estimats, Rocky Balboa i Rambo. Encara que de les aventures del primer ja n’havia rodat cinc entregues, l’intèrpret va decidir tornar a encarnar el púgil en un darrer capítol que va satisfer tothom (i que ell mateix va dirigir el 2.006). Es tractava d’un retrat dur, directe i sense concessions de l’ídol caigut, ara arruïnat, a qui la vida donava una última oportunitat. Després d’això, Sly va entendre que el revival dels 80 no només era per a la música i va treure la pols de la seva vella agenda.

Dolph LundgrenArnold Schwarzenegger, Bruce Willis… Tothom qui dues dècades enrere havia estat una estrella i un especialista en fotre mastegots va ser convidat a Los mercenarios, un personal projecte d’Stallone en què l’actor s’ha envoltat de les velles glòries del cinema d’acció i que, atenció, és a punt d’estrenar la seva tercera entrega amb l’espanyol Antonio Banderas (que ja comença a tenir una edat) al repartiment. 

La darrera cinta d’Stallone que s’ha estrenat entre nosaltres és La gran revancha, en què torna a donar vida a un boxador a qui les coses no han anat gens bé des de la seva retirada. El seu gran enemic a la ficció és un altre mite: Robert De Niro. Tots dos mantenen una rivalitat esportiva i amorosa, ja que van darrere de la Kim Basinger. La pel·lícula, que no ha acabat d’anar del tot malament als EUA, conté no pocs passatges divertits i autoparòdics (les conyes a l’edat dels dos actors és contínua) i a més suposa una nova aproximació al personatge que Sly fa millor: l’entrenyable perdedor.

 

- Publicitat -

 

- Publicitat -