Fa uns dies tenia la sort de visitar la darrera edició de la Fira Modernista de Terrassa, una esplèndida mostra de la fortalesa i potencial divulgatiu d’un llegat artístic com el què poseeix la capital egarenca. En un cap de setmana atapeït d’actes que s’escampen per tota la ciutat, hom pot fer-se una bona idea de l’impacte social i cultural d’un moviment que pretenia retornar esplendor i bellesa als edificis i que va aconseguir convertir-se en un art universal.

Contràriament al qua molta gent pressuposa, el Modernisme no és una tendència exclusiva del nostre país, però sí que ha esdevingut una de les seves mostres identitàries més reeixides. Si passegem per Barcelona, és ben segur que moltes de les cues que veurem menaran, possiblement, a un espai modernista, ja sigui la Casa Batlló, la Sagrada Família o el Park Güell… Aquest Modernisme de flaix i de souvenir, pren vida i significat en trobades com la de Terrassa. És per això que cal defensar una feina rigorosa però alhora lúdica com la que s’està portant a terme tant al Vallès com a d’altres indrets del país. La Fira de Ciutats Modernistes, inscrita dins la mateixa Fira Modernista, permetia fer un cop d’ull a una àmplia oferta que traspassa els límits de la ciutat comtal -ja tant esclava de la seva allau diària de turistes-, i descobrir joies abastables en un cop de cotxe o tren. La fortalesa de propostes cada cop més consolidades com la Ruta modernista de Canet de Mar o un edifici industrial emblemàtic com la Casa de les Aigües de Montcada i Reixac, ajuden a descentralitzar el fluxe turístic i a despertar les consciències de governants locals.

Cal parar atenció a un patrimoni fins ara més al marge, només parcialment esboçat. Recomano sortir a visitar aquests altres conjunts singularíssims, fruit també -en la seva major part- d’una puixant burgesia i de l’estiueig, com un fenòmen associat. Sense oblidar el paper indirecte que hi jugaren l’artesanat i les classes subalternes. Tots ells testimonis d’una època creativa que ha donat renom internacional a Catalunya però que va més enllà de l’espectacularitat d’edificis com la Casa Milà. Proveu sino de contemplar la fabulosa “illa Raspall” de La Garriga…sensibilitat, equilibri i art assegurats!