Se suposa que és una sèrie d’acció, o d’intriga, va. Un agent de l’FBI empaita un psicòpata que mata basant-se en l’obra d’Edgar Allan Poe. La primera temporada encara va ser més o menys passable, però des de la segona (que encara ara la recta final i que podeu veure al canal TNT) és el desastre absolut. De fet, els ha sortit una comèdia sense pretendre-ho. Potser per això li he agafat carinyo i m’hi he enganxat. És allò que en Sergi Pàmies diu que “de tan dolent dóna la volta”. Sí, m’agrada perquè és dolenta.
Bacon vs Purefoy
L’agent de la llei i l’ordre és interpretat per Kevin Bacon, un dels millors actors de la seva generació que, per desgràcia, no sempre ha escollit bé els seus papers. En realitat, Bacon va accedir a rodar The Following perquè la seva carrera al cinema estava estancada i perquè el projecte el va fer trempar. Dubto que ara pensi igual, però per si de cas ell ja ha dit que sí a la tercera temporada. S’ha de pagar la hipoteca, gent. El dolent de la funció és el britànic James Purefoy, que a la gran pantalla ha tingut una trajectòria més aviat discreta i que a la sèrie està molt deixat anar. Massa. Però precisament per això te l’acabes estimant.
La segona mànega de la narració ens deixa un Kevin Bacon molt trist (perquè li han pelat la dona, que a més és l’ex de l’assassí) i amb un Purefoy amagat a l’Amèrica profunda. No se sap com, el psicòpata acaba en una secta, mata el seu líder per posar-se ell al capdavant i en un tres i no res té una colla de fidels adeptes que maten innocents per plaer. Mentre, el policia (ah, que té problemes de cor) s’enllita amb una periodista especialitzada en crims i successos, i quan millor li van les coses, apa, es veu que la dona morta no era morta, que tan sols havia entrat al programa de protecció de testimonis. Delirant, oi?
A cada capítol hi ha (sense exagerar) mitja dotzena de morts, uns quants girs inesperats de guió i la típica escena de sexe en què, llàstima, de carn no se’n veu pas. Se suposa que The Following havia de ser una nova mostra de la lluita entre el bé i el mal, o una proposta de reflexió sobre la venjança i les seves conseqüències, o si us ho estimeu més una anàlisi sobre la psicologia d’un criminal. Però a l’hora de la veritat és un nyap. Amb ritme i entretingut, però sense volta ni volta.
Un bon amic em va dir l’altre dia que la sèrie li sembla “una merda embolicada amb paper de regal”. Perdoneu la cita escatològica, però és que sembla d’allò més encertada.