El futur és múltiple, existeixen varis futurs possibles i el camí que condueixen a un o altre no és necessàriament únic. La descripció d’un futurible i de la trajectòria associada a ell constitueixen un escenari. Un escenari de futur és una previsió, que en cap cas cal confondre amb projecció. Una projecció consisteix en extrapolar en el futur les tendències del passat, constituint un exercici totalment determinista. Per contra, una previsió està basada en el passat i en una cert nombre d’hipòtesi respecte del futur, constituint en realitat, una apreciació del futur.

Quan es construeixen escenaris es realitzen previsions, és a dir, descripcions de situacions futures així com el camí que condueixen a la seva consecució amb l’objectiu de posar en evidència les tendències fortes i els germens de ruptura de l’entorn general i competencial del sistema estudiat.

Segons la denominació clàssica, distingirem entre els escenaris possibles (tot allò que ens podem imaginar), escenaris realitzables (tot allò que és possible tenint en compte les restriccions del sistema) i els escenaris desitjables (són possibles però no són tots necessàriament realitzables). Si la distinció és en funció de la seva probabilitat, en destacarem l’escenari tendencial, que probable o no, és l’escenari que correspon a l’extrapolació de tendències.

El disseny d’escenaris de futur permet que l’estratègia s’estructuri de manera coherent, prenent en consideració el passat del sistema objecte d’estudi, les dinàmiques de canvi i allò que s’espera assolir en el futur. Però s’ha de ser curós i no confondre escenaris i estratègies, ja que mentre els escenaris depenen del tipus de visió adoptada i de la probabilitat, les estratègies depenen de les actituds vers els futurs possibles.

El mètode d’escenaris no constitueix un fi per sí mateix, sinó que és una eina útil per a l’elecció de les opcions estratègiques. S’ajusta a una reflexió prèvia i explícita sobre les variables clau, la seva tendència i el joc d’actors que es produeixen en el control d’aquestes variables. El mètode d’escenaris, més que constituir una tècnica específica, és un mètode que aglutina fenomens, tendències, hipòtesi, potencialitats i resultats en estructures que en permeten la integració de tots aquest aspectes.

Les fases d’aquest procés són per una banda la construcció de la base, i a partir d’aquesta, l’elaboració d’escenaris que condueixin a l’establiment de previsions. Per tal que l’escenari tingui credibilitat i utilitat, ha d’estar condicionat per la pertinença, la coherència, la veracitat i la transparència; és necessari el plantejament de les bones preguntes i formular les verdaderes hipòtesi clau del futur.

A Catalunya estem vivint un procés polític certament interessant amb un intercanvi constant de posicionaments polítics respecte al futur que ens espera en funció si el procés es decanta cap un o altre costat.

Tots els escenaris de futur que dibuixen els nostres polítics han seguit el procediment acadèmicament consensuat aquesta mena d’exercicis prospectius, raó per la qual les diferents descripcions de les situacions que ens esperen en el futur tenen presumpció de validesa que no de certesa, car aquesta és la gràcia de la prospectiva.

Perquè els nostres polítics i la seva cort d’assessors són gent seriosa que l’últim que voldrien es causar desconcert entre la ciutadania, oi?