Ens trobem amb el Sergiy Sylko (1963, Omsk, Rússia) que és a Catalunya des de l’any 2000, en zona neutral, un bar del Pla de Santa Maria. De seguida me’n penedeixo pel soroll que hi ha, que no fa que ell aixequi el volum de veu. Sovint em costa entendre’l però parla pausadament, potser amb una concentració apresa de quan era un acròbata que competia a les proves més importants de la URSS i de quan feia circ; com si hagués de reflexionar sobre com engega cada explicació que dóna sobre el seu país: una Ucraïna que veu germana de Rússia. De fet, són més que germanes, per a ell: parteixen d’una mateixa arrel, que al llarg de les dues trobades que hem tingut començaré a entendre, una arrel que es troba molt lluny de l’Europa més exigent tant pel que fa a l’economia com a altres qüestions més psicològiques.

El Sergiy diu que li agrada la feina de carreter a Ceva, una empresa que treballa per a Eurofred, una distribuïdora d’equips d’aire condicionat. Darrerament també ha estat professor de la companyia de circ Passabarret de Valls, on encara va de tant en tant.

Un mur de ferro

La primera vegada que ens veiem, dies abans del referèndum de Crimea, li pregunto els motius pels quals va decidir marxar d’Ucraïna i es remunta al que anomena “temps de la URSS”, quan hi havia el que ell anomena “un mur de ferro”, el teló d’acer que els impedia passar fora: “Només ho podíem fer com a turistes, gent del circ i d’esports. Eren dues sortides per a treballar fora. Sí que es podia treballar a Ucraïna, però necessitava veure món i viatjar com a turista era difícil. Crec que en part això que ha passat ara a Ucraïna és perquè segueix igual com quan hi havia el mur. La majoria dels que han sortit no volen tornar a casa, volen quedar-se a Europa.”

Encara que aquí en Sergiy ha pogut tenir el que segons ell no hauria pogut ni imaginar  a Ucraïna, casa i cotxe propis (i una hipoteca), no dubta gens quan diu que el seu país natal no està preparat per entrar a Europa. No es considera de gaires llocs, vol dibuixar-me el perfil d’un “ciutadà del món” ben corrent, però el fa patir l’estabilitat del seu país. Té una filla que viu a Bielorrússia i a Ucraïna ara només hi té una neboda, però, pel que sembla, vint-i-dos anys després recorda perfectament com és la gent d’allà i els esdeveniments polítics que els han marcat, començant per la independència: “després de la caiguda de la URSS les coses no van anar millor, al contrari. El que passa és que ara la gent ja s’ha acostumat a viure d’aquesta manera. A la URSS els metges estaven pagats. Ara fins i tot has de pagar les infermeres que van amb els metges”. Víktor Ianukòvitx és la persona que ara ha desencadenat la revolta a Maidan, la Plaça de la Independència de Kiev, però la paciència de la gent feia temps que es posava a prova. Recorda com per la televisió van ensenyar la casa de l’expresident, plena d’obres d’art molt valuoses, com un museu, i com va dir que signaria un pacte amb Europa que finalment no va signar (L’acord d’Associació Unió Europea-Ucraïna). Però em diu que la corrupció ja comença en els polítics de base, per si em pensava que allà això no passa.

Per explicar-me d’on ve la germanor encara existent entre les exrepúbliques de la URSS em parla dels anys en els quals els ciutadans, també els seus pares, circulaven d’un país a l’altre gairebé sense ni adonar-se’n. És una mateixa arrel que reconeixen fins i tot els que són més contraris a la intervenció russa en els “afers” d’Ucraïna: “A la URSS hi havia 15 repúbliques diferents, sense contar les autonomies, i com que no hi ha fronteres… des de la revolució de 1917 fins al 1992 que va caure la URSS, són casi 80 anys de dictadura comunista, no hi ha fronteres i la migració de gent és bastant important. Per exemple, jo vaig néixer a Omsk, al centre de Sibèria (URSS). La meva mare, a la Federació Russa, a Krasnodarskyi Kray. En aquesta zona on va créixer hi ha una barreja d’ucraïnesos i russos amb un dialecte entre ucraïnès i rus. Els avantpassats del meu pare eren ucraïnesos i nosaltres ens vam traslladar allà, a una ciutat que abans pertanyia a Rússia, Mykolàïv, al sud d’Ucraïna. Allà hi ha molts parlants de rus, el mateix que passa a Crimea.

Qualsevol canvi polític que hi ha hagi, a qualsevol país, és dur, econòmicament o per pèrdua de la feina o de posició social. Vull dir que qui era pobre es fa més pobre i els rics seran més rics. En els últims temps hi ha hagut alguna millora per a la gent del meu nivell, els treballadors. Amb la caiguda de la URSS, tothom qui podia sortia a guanyar diners a Rússia i a qualsevol país d’Europa perquè a casa és molt difícil aconseguir el nivell “normal”, simplement tenir una rentadora, una nevera, una televisió…”

La revolta de Maidan

El Sergiy em diu que el 50% de responsabilitat del que ha passat a Ucraïna és perquè l’expresident Ianukòvitx no va firmar l’acord amb Europa. El 21 de novembre de 2013, el govern d’Ucraïna va suspendre la signatura de l’Acord d’Associació i l’Acord de Lliure Comerç amb la Unió Europea. Abans d’anar-hi, el president va assegurar que el firmaria, però no ho va fer. Però el cas és que ni les condicions que posava Europa ni el paper de Rússia van fer fàcil l’acord: “Crec que qualsevol canvi que proposa Europa per a un altre país és bastant complicat econòmicament i psicològicament. Necessites canviar una mica el xip per entrar-hi, pujar el nivell de vida. És difícil, perquè Europa és més “democràtica”, diguem-ho així, que els països de la vella URSS, on l’economia és vella. Han de canviar les seves fàbriques, la seva maquinària. I una altra cosa, que Rússia també té bastants diners posats a Ucraïna… Per posar un exemple, la relació que té Ucraïna amb Rússia és com si tu volguessis fer alguna cosa, em demanessis consell i et contestés “si vols, fes-ho, però jo de tu m’ho pensaria bé, eh.”

Sobre el conflicte originat a Maidan, però que ha desvetllat consciències a Ucraïna i es veu transcendental a escala internacional, el Sergiy el que hi troba, sobretot, és confusió: “com cada història, aquesta té un inici, un nus i un final. I les notícies que van apareixent sobre això tothom les interpreta com vol. Els diaris van dir que allà on va començar tot hi havia trets, una revolució, radicals, nazis… “ Em diu que a les notícies que es difonen per Espanya no es parla gaire sobre els trets ni sobre els morts, que no es pregunten qui ha començat a disparar. Quan li contesto que els mitjans d’aquí sí parlen sobre com es viu el conflicte i del número de víctimes, exemplifica el que segons ell és el més confós sobre els fets:

“El cas és que he pogut veure gravacions on surten policies amb armes a Maidan, però no disparen, no es veu mai com disparen els franctiradors.

-Doncs què hi feien allà?

Hi eren per aturar-ho. Les notícies que es difonen des de Rússia fins i tot van mostrar un dibuix sobre com van els trets. La pregunta és: Per què el nou govern que ha entrat ara a Ucraïna no investiga aquests trets, per què callen, perquè Ucraïna no respon, i Europa també calla sobre això?

-Creus que és perquè saben que la gent de Maidan també disparava?

Jo crec que el govern d’ara ha de saber qui hi havia darrera d’aquests franctiradors. També hi ha una altra cosa: som al s XXI, hi ha molta gent amb coneixements d’informàtica, pots escoltar les transmissions entre la policia, alguna connexió entre els franctiradors. Algú els devia donar permís per a disparar.

-Pot ser que fos algú altre, a part de la policia?

Pot ser també gent de Maidan… el cas és que a partir de les investigacions de Rússia, des del mateix lloc disparava policia i gent de Maidan. Per això només sorgeix una resposta, que hi ha hagut una provocació perquè la gent es disparessin entre ells.

Em diu que abans de l’inici de la revolta a Ucraïna la convivència era normal entre els ucraïnesos prorussos i la resta de població, “igual que a la feina que tinc aquí: hi ha gent del marroc, catalans,… parlem, som amics, passem temps junts, res és complicat. Però ara a Ucraïna sí, hi ha una mica de tensió.”

Després de Crimea

Vam tenir una segona trobada, després del referèndum de Crimea del 16 de març. El Sergiy referma la seva desconfiança en els polítics (que ha tingut sempre), però no amaga que veu positiva la intervenció russa en aquest assumpte: “fins i tot hi va haver equips que es van preocupar d’anar a ajudar a votar a la gent que no podia perquè estaven malalts, i van sortir gent gran que deien que hi volien anar personalment. El 70% de participació, per Crimea, crec que és una participació bastant alta. Jo els últims temps que vaig ser a Ucraïna no participava en les eleccions, perquè no hi creia i no hi confiava. Fins i tot abans de Ianukòvitx, també amb Víktor Iúsxenko, perquè abans d’entrar diuen que faran coses i quan tenen el poder no les fan.

Teòricament, amb la independència, després de la caiguda de la URSS, això havia de millorar, perquè els països ara treballen per a ells mateixos, però en realitat el que ha passat és que no es millora, a l’inrevés, s’empitjora. La gent que va donar el seu vot per a la independència no viuen millor, cada vegada tenen un nivell de vida més baix. Jo crec que això que ha passat ara a Crimea és un exemple per a altres regions d’Ucraïna, perquè el meu punt de vista és que la ultradreta vol separar part d’Ucraïna.

El cas és que hi hauria d’haver dues llengües oficials, ucraïnès i rus. Gent com jo n’hi ha un munt a Ucraïna: els meus avantpassats són tots ucraïnesos, i jo sé l’ucraïnès i el sé escriure, però no el parlo. Els pares no estan obligats a escolaritzar-te en ucraïnès. Es meus pares van decidir escolaritzar-me en rus.

A Mykolàïv, la ciutat on vivíem, els parlants de rus estan per damunt del cinquanta per cent, i també seran favorables a Rússia, no a Ucraïna.

Per una banda, prefereixo que Ucraïna es quedi com està. Però no ens podem separar de Rússia, tenim massa arrels comunes, i és casi impossible. Tampoc no és tota Ucraïna sencera, els que es vulguin quedar, que es quedin… […] de la manera que ho veig jo ara, tot és paciència. Ho ha de decidir la gent en determinades zones. Tot són regions de l’oest.”

Per força li he de preguntar sobre les condicions amb què es va fer aquest referèndum. La premsa d’aquí parla sobre la pressió que podia haver exercit la presència de soldats russos i sobre el rerefons de la pregunta, amb dues opcions que portaven al mateix: als que es volien quedar a Ucraïna se’ls oferia una autonomia que a la pràctica era el mateix que ser rus:

“Jo també he buscat informació i veus que Ucraïna diu una cosa i que Rússia en diu una altra. Jo no ho sé, però crec que cada autonomia ha de contribuir a la comunitat, però després també ha de veure algun benefici: per exemple, la flota russa, cada any dóna 22 milions dòlars a Ucraïna, per la base que té a Crimea, però Crimea diu que no en veu ni un cèntim d’aquests 22 milions. Se’ls queda el centre, Kiev… ja no tornen.

-Sembla que ningú té la intenció de donar-te tota la informació.

Sí, però de moment sembla que els russos n’estan donant més. Jo no tinc internet, però tinc amics que en tenen i ho estan veient: per exemple, a Ucraïna s’han prohibit els canals russos.

-Però també vaig sentir que a Crimea just abans del referèndum només podien veure els canals russos a excepció de la televisió tàrtara…

Doncs jo crec que és el contrari: és Ucraïna que ha tallat l’emissió de la televisió russa. Per tant, si Crimea abans del referèndum encara era ucraïnesa, tampoc devia poder veure la televisió russa… De moment ara un grup de Crimea anirà a Moscou a veure què decideixen.

-La Unió Europea de moment no accepta el resultat del referèndum.

Mira, en tots aquests processos sempre hi ha “observadors”, algú de fora, de Suècia, de Polònia, d’Alemanya, d’Estats Units; bé, n’hi ha uns quants, i tots diuen que tota la informació que surt pels canals d’Europa és contrària al que està passant a Ucraïna. Amb quin interès? I pel que fa a les sancions que deien que imposarien… jo crec que vam viure setanta anys darrera un mur de ferro, ara quina sanció pot fer por a la gent que fa tants anys que viu sola?

-De moment diu que hi haurà sanció per a polítics russos i ucraïnesos…

Però quines sancions? Només sento la paraula sanció i no sé a què es refereix.

-Rússia seguirà amb la seva estratègia pel que sembla d’annexionar regions d’Ucraïna que siguin pro-russes?

És difícil de saber si Rússia ajudarà molt o només hi vol tenir els seus militars… i per les notícies ja van sortir militars d’Ucraïna amb tancs cap a l’oest, gent d’un poble que no podia sortir, i militars també dirigint-se a l’est, Ucraïna ha començat a fer alguna cosa. Però també hi ha una altra cosa: hi ha equips sense identificar, que provoquen, i Ucraïna diu que són russos, i Rússia diu que són ucraïnesos, pot ser que siguin equips contractats per desestabilitzar la situació, i possiblement de tots dos bàndols.

-Però creus que hi haurà un escalada de violència fins a la guerra?

No ho crec. Hi haurà alguns conflictes… la gent d’Ucraïna no dispararà contra russos, i els russos no dispararan contra els ucraïnesos.

-Doncs els mitjans d’aquí han explicat que durant el referèndum han mort dues persones, una partidària que es fes, i l’altra que no.

El cas és que a les notícies de Rússia surt com gent de Maidan munta els seus equips i van a provocar a la gent que encara dubtava sobre què votar al referèndum…

-Tampoc no és el mateix provocar que intentar convèncer, però és clar que si vas a convèncer amb una arma segur que ets més convincent… i Europa què ha de fer?

El noi que ara mana a Ucraïna, Arseni Yatseniuk, ja fa viatges, primer a Estats Units, etc… doncs crec que ha de ser iniciativa seva parlar amb Rússia.

-I iniciativa russa, no?

Sí, els russos estan oberts a parlar, Però el d’Ucraïna no vol, calla…

-Europa què ha de fer, callar?

El cas és que Europa més val que no hi posi la pota, segur. No és cosa seva… es poden posar amb els drets humans, però pel demés no ajuden. En realitat no hi ha conflicte, com diuen: han de decidir Ucraïna i Rússia ells mateixos.

-En part, dius el que deia l’amic teu que vam trobar l’altre dia… però si s’hi havia de posar algú, ell preferia que s’hi posés Europa…

Els últims presidents ucraïnesos feien propaganda defensant que entraríem a la Unió Europea, però crec que tenim massa arrels comunes amb Rússia… tal i com està ara Ucraïna no crec que estigui preparada per entrar a la Unió Europea.

-En canvi amb Rússia us coneixeu de sobres… tu trobes a faltar el país?

Pregunta clau… no sóc nacionalista-nacionalista. Primer, perquè estic educat en l’internacionalisme, i és igual on visqui. Només miro la meva experiència: he estat en diferents països amb gent diferent, i és igual d’on siguem.

-Així que aquí ja hi estàs bé…

Diguem que sí. En primer lloc, mai podia somiar que tindria casa, un cotxe, una hipoteca, viatjar per Europa… de veritat. Quan vaig acabar l’escola això era un somni, per la majoria de gent de la meva edat, poder viatjar. Ara que sóc aquí i miro enrere, veig que a Europa hi estic més bé.

-Però mires les notícies del teu país.

No vull que Ucraïna quedi separada, vull que entri a la unió amb Bielorrúsia, Kazakhstan, Rússia,… i algun país més. Són tres exrepúbliques de la Unió Sobiètica, i Ucraïna hi era.

Mira, ni el govern rus ni el d’Ucraïna no esperaven que passés el que ha passat, i tots dos estan en estat de xoc. En tot cas prohibir algú escollir el que vol fer, no pot ser. A mi no m’agrada el govern que ha entrat ara a Ucraïna, i no crec que funcioni. El següent que passarà és que escolliran el nou president, i és igual si és exesportista o el que sigui, té relació amb el crim i jo crec que han de ser nets, per començar. I la Iúlia Timoixenko, que sembla que encara té possibilitats de fer alguna cosa, a alguns els agrada, però és de l’escola de Ianukòvitx i Yúshenko.

El referèndum català

El Sergeyi a Catalunya hi ha trobat més o menys el que buscava. Hi està tranquil, que ja és molt, diu. Ell mateix treu el tema del referèndum que es vol fer a Catalunya el 9 de novembre. N’ha parlat amb els de la feina i també creu que cobrant 10 euros, per exemple, no és just regalar-ne 8 a Madrid. Li dic que per a alguns sí que és només una qüestió econòmica, però que per a altres també és una qüestió de respecte a una realitat nacional. Em diu que ho entén perquè als anys 70 va veure un “representant” de Catalunya parlant a la ONU. M’imagino que es deu referir al músic Pau Casals, encara que ell no recordi el nom d’aquella persona.

Li plantejo que hi ha gent que té por que si ens separem d’Espanya sortim d’Europa i ja no hi puguem tornar a entrar, i em diu que per a ell això no té sentit. Veu que encara ens trobarem “dintre” d’Europa, sigui com sigui, i que hi ha precedents: els països de l’antiga Iugoslàvia: Kosovo, Serbia, estan a punt d’entrar. No són països nous? La nova Ucraïna, no serà un país nou? Si el nou govern que hi hagi fa tots els passos polítics que toquen, entrarà. Que es faci un referèndum, com a Ucraïna, i que la gent decideixi què vol fer. Aprofita per tornar a defensar el referèndum a Crimea: “ les dones que hi havia a la mesa electoral, que no són gent nova, sinó les que ho han fet sempre, diuen que mai havien vist tanta gent anant a votar.”

També em parla de la gent que té els orígens fora de Catalunya, i que no veu favorables a una eventual independència: “crec que a Catalunya també hi ha molta gent andalusa, moltíssima, i crec que quan vagin a votar no votaran per Catalunya. A més, si mai s’hagués de tornar a Espanya, si sols les coses no ens anessin bé, qui sap com ens rebrien…”Li recordo el que ell mateix em va dir quan feia poca estona que ens havíem trobat, el que sempre comenta amb un amic seu ucraïnès que ara viu a Tarragona: “per molt malament que ens vagi, aquí no tenim una crisi, crisi és el que hi ha allà a Ucraïna. Amb aquestes condicions allà hi viuríem normalment.”

L’hora de la veritat

Encara hi ha hagut una tercera trobada, més breu, per resoldre algun dubte i en la qual el Sergiy ha revisat el que he escrit a partir de les nostres converses. També m’explica que ara està més convençut que els franctiradors que van instigar la revolta era la mateixa gent de Maidan, encara que Rússia i Ucraïna segueixin defensant punts de vista diferents sobre aquesta qüestió.

Ja han passat unes quantes setmanes des del referèndum a Crimea i ell creu que ara hi ha un estat de preguerra: Rússia ha deslegitimat les pròximes eleccions que hi ha d’haver a Ucraïna i això ha creat una tensió preocupant. També assenyala que Europa, curiosament, ara que ja ha passat temps des del conflicte a Maidan, de mica en mica s’està posant de part de Rússia, “perquè associen les posicions dels qui han de formar el nou govern a Ucraïna amb Hitler. Jo crec que dels d’ara no hi ha ningú que pugui portar Ucraïna endavant. A més, molta gent russoparlant no anirà a votar.”

Abans de donar-ho per acabat, encara li pregunto què en pensa sobre el fet que Rússia vulgui pujar tant el preu del gas a Ucraïna: “Mira, Ucraïna deu mil milions de dòlars a Rússia. Com ho han de fer per cobrar el deute, si no ho fan així? Són diners que podrien servir per fer escoles, per exemple.” -I si la gent a Ucraïna es mor de fred? “més aviat el que pot passar és que comenci una guerra. Tota paciència té un límit”.

Mentre he anat confeccionant l’entrevista llegia L’agulla daurada, de Montserrat Roig, publicat per primera vegada el 1985, en el qual relata el viatge que va fer a Leningrad el 1980, amb el principal objectiu d’entrevistar els afectats pel setge que hi va haver a la ciutat durant la Segona Guerra Mundial. El llibre m’ajuda a entreveure l’ànima russa i a les darreres pàgines, com a conclusió, hi trobo aquest fragment que sintetitza part del que també es pot llegir entre línies de les paraules del Sergiy:

“L’URSS és l’únic país on nosaltres, les escombraries d’Europa, ens sentim superiors: la nostra roba interior és més fina. Dissimulem el desdeny amb complaença: un rus s’assembla a nosaltres en l’aspecte extern, les diferències no ens interessen. Allò que perdonem a un xinès, no ho perdonaríem mai a un eslau. Perquè són europeus i no en són, són asiàtics i no en són.”