A ningú no se li escapa que el control de la política europea correspon, de facto, a Berlín, i no pas Brussel·les. Això passa, en primer lloc, perquè la capitalitat econòmica correspon a Frankfurt, seu dels bancs que han imposat una dictadura austerocràtica a la resta del continent, i perquè són els financers, i no pas els fabricants, els qui manen. I, en segon lloc, per incompareixença de qualsevol adversari –els britànics sempre són amb un peu a fora de la UE i els francesos, com ha passat al llarg de la història, s’han arronsat davant herr (sic?) Merkel. Per tant, la major part de moviments diplomàtics exteriors (l’actitud enfront Síria, Iran i darrerament Ucraïna en són bona mostra) han tingut un accent prussià.
Amb una Alemanys triomfant estenent la seva hegemonia no pas amb els tancs, sinó amb una mena de blietzkrieg d’euros fugint de les butxaques de la ciutadania i circulant veloços vers els bancs i paradisos fiscals, també es van desenterrant els vells somnis geopolítics germànics. A ningú no se li hauria d’escapar que Ucraïna i l’Europa oriental ha estat dibuixat per molts acadèmics i polítics alemanys com a una mena de lebensraun, un espai, més que vital per ésser colonitzat per aris, unes regions per ésser subjugades mitjançant una explotació econòmica. De fet, els experiments grecs, xipriotes o estonians ens ofereixen diferents pistes dels nous instruments d’expansió germànica. I de fet, especialment de fets tangibles, hi ha la traumàtica annexió de l’antiga República Democràtica Alemanya, una regió de desertització econòmica i demogràfica induïda per les elits capitalistes de la República Federal. No, no penseu que exagero. Només cal mirar-se alguns assagistes prestigiosos (i poc sospitosos de resultar esquerranosos impenitents com l’acadèmic nord-americà Robert D. Kaplan i el seu darrer llibre The Revenge of Geography)
Tanmateix, això, a banda de resultar moralment discutible, resulta terriblement inquietant. La diplomàcia alemanya, si s’ha caracteritzat per alguna cosa, és per una arrogància i incompetència que ha portat el seu país a cometre tràgics errors. Només al llarg del segle XX, espies i diplomàtics no van saber calibrar les conseqüències de mobilitzar tropes que propiciaren l’esclat i extensió de la Primera Guerra Mundial. O a enfonsar vaixells civils nord-americans com el Lusitania. O a perpetrar una “brillant” operació d’espionatge (portar Lenin en un tren blindat a la Rússia prerevolucionària) per afavorir una revolució soviètica que comportà la divisió del món al llarg de set dècades. L’operació Barbarossa es va fonamentar en tràgics errors de càlcul que comportaren la pràctica destrucció del seu propi país. I anar seguint. Nació bipolar, sovint els governs alemanys passen de la culpa a la insensibilitat amb massa pressa, de la introversió a l’intervencionisme sense transició. De la depressió a l’eufòria sense recances. I això, des del punt de vista de les relacions internacionals, és suïcida.
Un exemple actual és Ucraïna. Li diuen Brussel·les, i tanmateix és Berlín. La diplomàcia alemanya ha donat suport a una part d’una nació dividida i inestable, amb la amb prou feines dissimulada intenció d’estendre la seva àrea d’influència vers l’est, i alhora humiliar a un Vladimir Putin que, pot ser com és, encara que tanmateix ha estat un dirigent amb capacitat d’ordenar el caos infringit per occident després de la teràpia de xoc dels noranta.
Ucraïna no acabarà gens bé. Es veu d’una hora lluny que es tracta d’una situació potencialment explosiva, amb massa components incontrolables (heterogeneïtat, ressentiment, absència de cultura democràtica, pobresa, ambicions estrangeres i l’FMI cercant nova sang a xuclar). El problema és que nosaltres formem part d’una Unió Europea, que, ara per ara, és un govern titella, farcit de Quíslings, sota el comandament dels polítics de Berlín i els financers de Frankfurt. I amb uns espies tan brillants com els qui van tenir la pensada de tancar Lenin i una cinquantena de revolucionaris en un tren blindat!
