“Se que el rey ha influido para que yo este en este acto cultural”. Tots vam comprovar en primera persona com Teodoro Obiang li va agrair al rei la invitació. Segurament són amics. L’institut Cervantes va organitzar a Brussel·les una conferència amb el lema “el español en África” i aquest senyor era el convidat principal.  És el president de Guinea Equatorial, l’únic país africà amb el castellà com a llengua oficial. Se’l va presentar com un referent lingüístic i cultural de l’espanyol a l’Àfrica.

No us deixeu enganyar. Teodor Obiang és un dictador. Els que l’han patit diuen que és un assassí i un mestre de la tortura. Si ens fixem en l’informe “Freedom House”, que quantifica el nivell de respecte dels drets humans en països subdesenvolupats, veurem que aquest país centreafricà obté un dels pitjors registres. Moltes O.N.G. denuncien i han demostrat des de fa molt de temps, que Guinea Equatorial és un territori de pas assegurat en les rutes utilitzades per les màfies que es dediquen al tràfic il·legal de persones, gràcies sobretot, a l’alt nivell de corrupció del govern d’aquest senyor.

Un règim dictatorial que porta més de trenta anys al poder. On fills i germans del general ocupen alts càrrecs polítics o militars i ell n’és el cap de l’estat des del tres d’agost de 1979. La seva política es basa en un sistema de partit únic i en perseguir, empresonar i acabar amb qualsevol mena d’oposició. Esta prohibit per llei criticar qualsevol membre del govern en públic i els que ho fan, acaben tancats a la  presó o morts. No hi ha cap diari en tot el país i el seu fill dirigeix l’emissora de radio més important. “Periodistes sense fronteres” i altres associacions de premsa el qualifiquen com un depredador de la llibertat d’expressió. Tot plegat, una situació lamentable.

Perquè molts països li donen suport o, si més no, no hi estan en contra?  Molt senzill…Guinea Equatorial té petroli, molt petroli. Les seves reserves es poden equiparar a les de Kuwait. És un dels països més petits però també és el tercer exportador de cru més important de tot el continent africà. La renta per càpita podria ser d’uns vint-i-nou mil dòlars i en canvi trobem un país amb fortes desigualats socials i on la gran majoria de la població és pobre. El seu índex de desenvolupament humà és deu vegades inferior a molts països del nord de l’Àfrica com el Marroc o Tunísia. Es calcula que només un 15% de la població rep diners del petroli. La gran beneficiada és la família Obiang i els cercles més propers a ella. Les companyies petrolíferes encarregades d’extreure el cru són americanes o franceses, cosa que garanteix tan la legitimitat internacional de la dictadura com la seva continuïtat. No és vergonyós que el nostre país convidi a personatges com aquest? Qui és el responsable directe i que considera al dictador com un referent?

L’institut Cervantes depèn del ministeri d’Educació, Cultura i Esport. Segons Obiang el rei ha tingut una influència decisiva en la seva invitació. Tots sabem qui és la persona que s’encarrega d’aquest ministeri, Jose Ignacio Wert. Si els nostres polítics i dirigents institucionals creuen que aquest senyor mereix ser tractat amb tots els honors, atorgant-li fins i tot, el privilegi de portar-lo cap aquí perquè sigui el convidat principal d’una ponència sobre la llengüa i la cultura de l’espanyol a l’Àfrica, hauríem de canviar de dirigents. Mostrar més sensibilitat i més solidaritat. Obiang és un dictador, un dèspota, un tirà, digueu-li com us vingui de gust. Però el que està clar és que no se’l pot tenir com un referent de res constructiu, enriquidor o cultural. No cal ser molt llest per adonar-se’n.