L’ésser humà és essencialment social. Així ho va considerar el filòsof Aristòtil analitzant el funcionament de la societat i sembla que la història ho ha anat corroborant. No obstant això hi ha personatges que han intentat portar una vida aïllada de la societat. Molts ascetes han buscat la pau interior defugint els grans nuclis de gent, alguns apostant per petites comunitats i d’altres per recloure’s en sí mateixos.

Per què la societat? Podríem dir que per condicions biològiques és impossible que un nadó sobrevisqui per sí mateix, sense ajuda externa. Tirem més enrere: des dels inicis de la humanitat viure en soledat en edat adulta devia ser molt complicat, tenint en compte que les persones havien de cercar aliments enfrontant-se a animals amb un físic considerablement superior al seu. La cooperació era la seva arma, juntament amb la capacitat tècnica, per guanyar-se la supervivència.

Així s’anaren creant identitats de grup al llarg dels segles i els individus n’anaren agafant consciència de la importància de formar-ne part. Alguns membres de la societat varen comprendre que formar part d’un grup implicava un privilegi molt gran en front dels solitaris. És per això que en moltes societats començaren a fer-se rituals de pas tal i com descriu l’antropòleg Arnold van Gennep a Los ritos de paso. Va arribar a un punt en què un individu havia de mostrar el seu valer davant la societat de la que volia formar-ne part. Les novatades en serien una pràctica moderna d’aquests rituals iniciàtics. (Fixeu-vos bé que qui no accepta entrar en aquest joc sol ser un exclòs social o com a mínim està mal vist per la comunitat de la que d’alguna manera en forma part).

Pot ser terapèutic formar part activa d’una comunitat? Considerant que sense una comunitat és molt complicat sobreviure podríem dir que no només és terapèutic sinó que és necessari. El que ha passat és que moltes comunitats han establert jerarquies. Els de més amunt dictarien el que és procedent fer i els de més avall acceptarien les normes. Els més poderosos consideren que ja que ells ofereixen el privilegi de “protegir” als més dèbils emparant-los en la seva comunitat aquests haurien de seguir les normes proposades per aquells.

Vist així, qui arribés l’últim a una societat hauria d’acatar tots els deures i a penes tindria drets. La part positiva és que seria defensat dels perills externs. Fer mèrits ens faria pujar en l’escalafó dels privilegis. De fet, aquesta és la perspectiva Medieval de les comunitats: un senyor feudal, un protector i els seus consellers. A l’altra banda els protegits que haurien de pagar un delme.

Però les coses han canviat. Ara la major part de la gent sap que és el grup en sí  mateix qui fa la força i no només un dels membres, que atorgaria seguretat a la resta. Així, agafant consciència d’aquest fet, és com neix la democràcia i com neixen les cooperatives. Tots els membres sabrien que en serien una part constituent i important a l’hora de conformar un grup sòlid i que, per tant, tots haurien de tenir el seu pes específic i actiu.

De fet, la democràcia, en un sentit ampli, creu que integrar de manera activa als seus individus facilita que aquests s’impliquin més en la construcció social i que aportin idees per millorar l’espai comú. Ser part implicada i significativa és engrescador i genera responsabilitat ciutadana. Les sinergies que crearia una plataforma de membres actius possibilitaria tenir gent motivada i més idees amb què comptar (en un marc ideal).

El desencant és un catalitzador de fracàs social. La gent desmoralitzada amb un grup sol buscar noves alternatives i acaba per abandonar, en cas que pugui, la comunitat de la que en formava part. En cas de no poder, hi participarà cada cop menys i serà cada vegada més crític amb ella. Arribarà, fins i tot, a considerar-la font dels seus propis malestars.

Per què formar avui part d’un grup? Segurament sigui impossible, avui dia, portar una lluita en soledat, sigui quina sigui. És molt complicat per a un pagès lluitar contra una empresa que l’hagi estafat. En canvi, ajuntant-se en un col·lectiu de pagesos podria arribar a fer més força, tant econòmica, com mediàtica, com social per poder fer que la cosa canviés. Quan un grup és prou gran pot generar suficient pressió com per canviar les coses al seu favor.

La grandària del grup serà, en molts casos, inversament proporcional a la importància que li atorguin als individus que en formen part d’ell. És per això que cal buscar l’equilibri entre la força i la capacitat de decidir. La gent necessita al grup però també necessita saber que la seva veu és escoltada i és per això que els grups han de saber donar veu i han de saber integrar la gent, perquè avui dia, més que mai, és mitjançant l’acció conjunta que les lluites es van guanyant.

Això vol dir que cal repensar els grups clàssics que s’han anat conformant i que són representatius i impersonals, que s’han anat burocratitzant i que pensen més en la manteniment de la institució que en la gent que la conforma. Cal també mirar de reconfigurar cooperatives que es convertiren, a la praxis, en Societat Anònima i que han acabat provocant el desemparament dels seus socis tractant-los com a clients.

Tant els individus com les comunitats que optin per reconfigurar col·lectius més participatius i més humans veuran com l’aposta ajuda a crear projectes comuns molt més sòlids i pels quals la gent voldrà comprometre’s perquè els veurà autèntics i honestos. I per fer-ho possible s’ha d’evitar caure en la dinàmica de la desconfiança en tot i també en la peresa de no esforçar-se per incidir activament. La ganduleria desemboca en la delegació de les accions i la delegació acaba provocant desconfiança. Una altra vegada, ser actiu reforça un estat de forma saludable i , en aquest cas, la salud seria també social.

Il·lustració: Cristina Bestratén