Dignitat és una paraula que sona bé. Les marxes per la dignitat. Tots recordarem el fi de setmana del 22 i el 23 de març del 2014 per la mort d’Adolfo Suárez. No es pot negar que els hi ha anat molt bé la coincidència. Es preveia un dissabte dur a Madrid, més de dos mil persones arribaven a la capital, caminant des de vuit punts del país, per reivindicar tres coses bàsiques: menjar, sostre i feina per tothom.
Un cop allà si van sumar milers de persones, arribant a les cinquanta mil en poques hores. Gent a l’atur, famílies senceres, estudiants, desnonats, jubilats… la pluralitat de la marxa era més que evident. Era una representació de l’Espanya actual. Portava per bandera tres lemes clars: no pagar el deute; no més retallades; i insubmissió davant de la Troika. Tot transcorria amb normalitat i de forma pacífica.
L’endemà, tota la classe política espanyola i catalana sense exepcions, deia l’últim adéu al primer president de la democràcia espanyola. Un exministre de Franco reconvertit en demòcrata. Després de la cerimònia tots tenien el mateix discurs, calia reivindicar la fortalesa de la nostra democràcia i recordar a Adolfo Suárez com un referent per la unitat nacional. Vist des del televisor es percebia molta hipocresia i falsedat en l’ambient.
A les nou del vespre del dissabte començava el partit, tot un clàssic. Els disturbis, les pedres, les detencions, els crits… més de 1600 agents vetllaven per la seguretat d’una marxa pacífica. Un grup d’encaputxats es va enfrontar amb la policia i la cosa va anar a més. Cent ferits, entre ells seixanta-nou antiavalots, a més de vint-i-quatre detencions en van ser el resultat. És la primera vegada que el nombre de policies ferits supera al dels manifestants.
Això és significatiu o si més no té varies interpretacions: que la gent està arribant al límit, que ja no pot més i que no i té res a perdre, per això s’enfronta a la policia; i l’altre és la que li ha donat una gran part de la classe política. Sobretot el Partit Popular, criminalitzant a tota la marxa i atribuint-la a grups radicals i d’extrema esquerra. Fet que cau per el seu propi pes ja que molts manifestants intentaven frenar als descontrolats, arribant fins i tot a enfrontar-si, com hem pogut veure en algun telenotícies. Es van viure moments de molta tensió.
Dos mons diferents. Els que manen, viuen en una bombolla i s’enorgulleixen d’una democràcia inexistent i d’un país en crisi per tothom, menys per a ells. Els altres, les més de cinquanta mil persones que van sortir al carrer per exigir una vida digna, una feina, una casa o un plat a taula, i que representaven a la societat real, la que pateix la crisi a diari i no arriba a final de mes.
Les primeres reaccions dels membres del Partit Popular al Congrés no han tardat gaire i han estat molt variades. Vull destacar a Cristina Cifuentes, delegada del govern a Madrid i la mateixa persona que va insinuar que Ada Colau, presidenta de la PAH a Catalunya, tenia vincles amb ETA. “ Han actuado con un salvajismo y una saña que yo nunca habia visto”. El comportament d’aquests grups radicals que embruten les manifestacions pacífiques és intolerable. La violència només genera més violència i no soluciona res. Ara bé, també és lamentable que es criminalitzi aquests moviments socials amb tanta facilitat. El salvatgisme que van mostrar el dissabte els manifestants és el mateix que hem vist a tantes i tantes manifestacions per part dels antidisturbis. Els hem vist pegar a avís, estudiants, immigrants o qualsevol altre col·lectiu sense escrúpols. Amb ràbia i professionalitat. A finals de l’any 2012 , els antidisturbis de Barcelona van buidar-li un ull a una noia per culpa de l’impacte d’una pilota de goma. Fa quinze dies van morir catorze immigrants mentre intentaven arribar nadant a la costa de Ceuta, per culpa també, de les pilotes de goma. Cristina Cifuentes diria que van ser accidents desafortunats. Jo en canvi, ho trobo una salvatjada.
