El mite d’Adolfo Suárez, l’alzheimer i la roja

La tendència a glorificar la gent una vegada morta és digna d’estudi sociològic. La tendència a repetir el mite fins a l’extenuació, ho és d’un estudi mediàtic. La mort d’Adolfo Suárez era un fet ja anunciat des de feia temps. Televisions, ràdios i premsa tenien preparats els seus obituaris vanagloriant la figura del polític reformista. Ara que el fet s’ha consumat és moment de lloar un mite tan distorsionat i sobredimensionat. Com diria Umberto Eco, és moment que els mitjans actuïn com a “màquines de l’oblit”.

Tenint en compte el clàssic (una fita tant trascendental que sobrepassaria l’impacte del propi apocalipsi), no puc evitar fer un símil futbolístic. Adolfo Suárez, com ja s’ha vist en altres membres destacats de la transició com Manuel Fraga, és la selecció espanyola de futbol de la política. Per molt irònic que sigui, la roja i el primer president democràtic tenen molt a veure. Abandonant els seus valors més rellevants, aquestes dues figues han estat entronitzades, mitificades de forma acrítica per tal de reforçar el discurs nacional d’un Estat que fa aigües. Els èxits esportius del conjunt entrenat per Luís Aragonés, primer, i més tard per Vicente del Bosque responen a la justícia poètica. La qualitat i bellesa del seu joc, però, ha quedat ofuscada per les veus que han alçat l’equip a la part més alta del podi, sobrevalorant el seu significat real i portant-los a ser el referent d’una generació que mira la pilota enlloc de preguntar-se què succeeix al carrer. Adolfo Suárez, com a encarnació de la transició, també ha entrat en aquest circ mediàtic. L’explotació distorsionada de la seva imatge ha estat conduïda a vendre la transició com un moment màgic i a Suárez com un prestidigitador de la democràcia. D’un dia per un altre, va sortir el sol a les espanyes i el règim d’un dictador mort en la comoditat del llit va convertir-se en un estat democràtic de primer nivell. Vençedors i vençuts, represors i reprimits van passar a ser iguals sense cap reconciliació. El boom informatiu d’aquest dies es deu a la mateixa finalitat: ocultar la impostura de la transició i dels seus pares per perpetrar la idea d’un canvi social i polític modèlic. Un mite amb peus de fang instal·lat en l’ideari col·lectiu per evitar la comprensió de les escletxes d’una Espanya anestesiada.

Sense cap mena de dubte, Suárez va ser un polític memorable, un realista amb talent que va saber pilotar el canvi. El pas a un Estat democràtic maquillat va tenir un cost i aquest va ser l’oblit. La ironia del destí és cruel però com analitza Francesc-Marc Álvaro a Els assassins de Franco, “l’home que impulsa, oficialitza i encarna l’esborrat sistemàtic de la memòria col·lectiva acaba els seus dies atacat per una terrible malaltia que volatilitza la memòria d’aquell qui la pateix”. Per molt que la incredulitat i indignació ciutadana assoleixi cada dia noves fites, els mitjans – paradoxalment – segueixen obstinats en vendre’ns el mite, allargant així l’agonía d’aquest alzheimer col·lectiu.

@carlesplanas

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca