Passats trenta anys d’hegemonia conservadora i capitalisme ens anem adonant que la nostra democràcia s’està morint. Quin és el seu paper real? Quan el poder econòmic limita, imposa i exigeix mesures al poder polític aquesta democràcia es dilueix fins a adquirir un caràcter simbòlic. De que serveix que votem cada quatre anys si després hem d’abaixar el cap davant l’austeritat que ens imposa la senyora Merkel des d’Alemanya. Fins i tot els partits d’esquerra, els que deien prioritzar les persones per sobre del dèficit, s’han abaixat els pantalons durant els últims temps i s’han sotmès a l’esclavatge econòmic de la “Troika”.
Ens trobem en un moment històric difícil, amb fortes desigualtats socials i culturals. L’esquerra és més necessària que mai i en canvi sembla que està desapareixent com alternativa política. Estem en un país on un de cada quatre nens viuen sota el llindar de la pobresa; amb cinc milions de parats; amb més de mig milió de famílies hipotecades sense casa des del inici de la crisi al 2008; amb el fracàs escolar més alt d’Europa; amb 41.300 milions d’euros de rescat que mai podrem tornar; amb una sanitat pública destruïda… i en definitiva, una llarga llista de dades que ens fan ser molt pessimistes de cara al futur i que haurien de ser l’escenari ideal perquè l’esquerra es fes forta. Però no és així ni de bon tros. Falta de lideratge, falta de carisma, deslleialtats, una ideologia política amb ferides que encara supuren i una pèrdua de principis evident han portat al PSC a perdre gran part dels seus votants. ERC ha aprofitat la situació, si, però a quin preu? Donant suport a Convergència per aprovar els pressupostos amb més retallades de tota la història de Catalunya. ICV ha intentat adaptar-se al moment que vivim sense perdre vots però poca cosa més. I la CUP és l’única opció real d’esquerres, però encara tenen un llarg camí per fer i per recórrer.
Davant d’aquest horitzó, l’única alternativa que està demostrant ser vàlida són les plataformes i les associacions populars. El moviment 15M va ensenyar a la societat espanyola que l’esquerra tenia una oportunitat per renovar-se social i culturalment. Va marcar un punt d’inflexió important. La PAH ens ha ensenyat que es pot plantar cara a la banca sense por i arribar a guanyar. Han aturat més de mil desallotjaments i han reubicat a més de mil cent persones desnonades. Gamonal va ser una demostració molt clara de la força del poder popular, igual que els miners asturians. Que vull dir amb això? Doncs que totes aquestes plataformes i associacions estan adquirint i fent el paper d’oposició davant les retallades del PP, els bancs o l’abús de poder. Les mobilitzacions en contra la nova llei de l’avortament en són un altre exemple. Defensen a ultrança els drets de la societat civil i aquest hauria de ser l’objectiu principal dels partits d’esquerra actuals, però tothom sap que no és així.
Josep Ramoneda, en el seu últim llibre “l’esquerra necessària” explica com els països europeus han donat el pas cap a un nou període històric que res té a veure amb la democràcia tal com l’entenem. Es refereix a ell com “autoritarisme post-democràtic”. Té més raó que un sant. Ara bé, com diu el títol del llibre, l’única opció per lluitar contra això passa per una alternativa política real d’esquerres. La última enquesta electoral donava com a guanyador, altre cop, al Partit Popular. Això confirma que l’esquerra necessita reaccionar abans que sigui massa tard. Té la obligació de trencar amb aquesta hegemonia ideològica imposada per la dreta arreu d’Europa i que defensa:“tot el que és bo pels més rics i pels bancs, és bo per tothom”.
Encara que no sigui el millor exemple, un dia vaig sentir dir-li a Enrique Múgica, històric dirigent del PSOE:“La democràcia no és el silenci, és la claredat amb la que s’exposen els problemes de la gent i l’existència de mitjans per resoldre’ls”. L’esquerra a de resoldre els problemes de la gent, procurar per la justícia, la igualtat o la cultura com a pilars del seu programa polític i deixar de banda l’actitud servil i conservadora que ha demostrat els últims anys. Ha de seguir caminant, recuperar la confiança i la consciència política i en definitiva lluitar i deixar de mirar al futur. El més important és el present i el nostre és desolador.
