L’estrena dels dos volums que formen el projecte Nymphomaniac han fet créixer una mica més la llegenda de Von Trier i la seva fama d’enfant terrible. És evident que el danès gaudeix provocant el personal, ja sigui amb unes desafortunades declaracions a la premsa (va dir que entenia Hitler) o per les seves propostes cinematogràfiques. Un altre cop amb Charlotte Gainsbourg (amb qui va coincidir a Anticristo), el realitzador ha presentat la seva última proposta, en què reflexiona de manera aspra i dura sobre la sexualitat.

Lluny de la fantasia heterosexual

D’entrada, és d’agrair que Von Trier hagi defugit el to sensacionalista del conjunt. Sí que hi ha uns quants passatges de les dues pel·lícules que es poden considerar gratuïts, però el cert és que Nymphomaniac és l’aproximació més honesta i sincera que s’ha filmat mai de la intimitat de qui viu el sexe de manera mecànica i compulsiva. En aquest sentit, que el personatge de Gainsbourg comenci la pel·lícula a terra, desmaiada i plena de blaus, és encertat. És un animal ferit, abandonat. I que acte seguit es despulli (anímicament) i ens narri la seva història, és la demostració que Von Trier, més enllà de l’estridència, sap què fa.

Així, el retrat de la ninfomania que ens aporta Von Trier s’allunya (per sort) de les fantasies lúbriques heterosexuals i ens condueix cap a una zona en què es difícil distingir qui és la víctima i qui és el botxí. La voracitat de la protagonista és un fet, és clar, però la història no se centra només en això sinó que ens permet observar la lluita d’una dona que, sabent-se diferent, intenta de totes totes encaixar en una societat que no l’entèn i que la censura de manera repetida.

Nymphomaniac és la lluita d’una dona que, sabent-se diferent, intenta encaixar en una societat que la censura

Que ningú s’esperi, doncs, escenes de llit en què la coreografia mani. El sexe a Nymphomaniac és brut, ràpid i animal. De fet, l’escena més tòrrida del bloc (ja al segon volum) s’acosta a la tortura i és quelcom semblant a una metàfora de l’alliberament des de la submissió. D’aquesta manera, i si d’entrada tots ens pensàvem que les dues pel·lícules serien una simple exhibició de pornografia, hem hagut de pair l’error i rendir-nos a l’estil intimista de Von Trier. Nymphomaniac, malgrat un desenllaç irregular, és cinema aspre, dur, àrid. Com ho pot ser el sexe, en ocasions.