Fa poques setmanes Woody Allen va rebre el Globus d’Or honorífic per la seva tragectòria. Els tuits de Mia Farrow – exparella del director i guionista novaiorquès – i Ronan Farrow – fill d’aquesta i amb pare a determinar entre Allen o Frank Sinatra – van reencendre la polèmica quan el van acusar d’abusar de Dylan Farrow quan tenia set anys. El fet no era notícia, doncs es tracta d’un cas que va obrir-se i tancar-se sense culpables fa més de 20 anys. Ahir, però, el New York Times publicava el testimoni de Dylan. Unes declaracions esfereïdores que encongien el cor.

La notícia no va tardar a escampar-se per les xarxes socials, on tothom va dir la seva com si es tractés de la sentència d’un jurat. També va entrar a debat la conveniència d’otorgar reconeixements als mèrits artístics d’un home perseguit per la sombra de la sospita. Més enllà d’aquest debat, els internautes van publicar les seves idees sense tenir en compte el llarg historial de retrets i acusacions entre Woddy Allen i els Farrow. Arguments a favor i en contra de la figura de l’aclamat cineasta que ratllaven l’absurd. Des dels defensors acèrrims a la seva obra als detractors que es basen únicament en un costat de la història. El món digital, i en especial Twitter, s’han convertit en una plataforma de judicis exprés, d’acusacions i calúmnies en 140 caràcters. Un espai on la presumpció d’innocència queda difosa i es llegeixen constantment perles tals com “Woody Allen, violador, malalt mental i sionista”.

Aquest article podria ser una gran hipocresia si escribis per defensar o acusar a Woody Allen però, sincerament, la seva vida personal m’importa un pito. Gaudeixo amb les seves pel·lícules, amb les seves fòbies i els seus diàlegs plens d’excentricitats, amb els seus inimitables crèdits a ritme de jazz i amb l’esquifidesa física i la genialitat intel·lectual d’aquest personatge icònic. La transcendència de la seva obra i la importància de prevenir els abusos a menors és inqüestionable. Tota la resta, no és el meu assumpte, sigui culpable o innocent. És una figura cèlebre, essencial per entendre la història del cinema recent, però no per això una personalitat pública a qui explotar la seva intimitat. El que pugui haver fet o deixar de fer queda (i sempre hauria de quedar) entre ell, els Farrow i la justícia.