Aquell llibre em va cridar l’atenció. El seu títol se’m presentava com un desafiament irònic. Les seves il·lustracions eren d’allò més expressives i suggeridores. Si cal, també prou surrealistes. El vaig fullejar i em vaig deixar emportar per la seva frescor. Estava davant d’una guia d’aprenentatge de llengua anglesa, també davant d’un còmic. Diria que a hores d’ara és l’obra que m’he rellegit més vegades i que a cada pàgina em trobo amb petits tresors que sovint em fan esbossar somriures. English is not easy em va obrir la porta d’entrada al món gràfic de la il·lustradora barcelonina Luci Gutiérrez.

English is not easy és un llibre-guia molt peculiar per aprendre anglès. Per què vas decidir crear un llibre d’aquestes característiques?

Perquè jo el necessitava. Després de fer molts intents per aprendre anglès vaig estar uns mesos a Nova York anant a classes d’anglès. Mentrestant prenia apunts tant de dibuix al carrer com del que anava aprenent de l’idioma. Un cop vaig tornar a Barcelona tenia la necessitat de treballar amb aquest material i fer-me una guia personalitzada de l’idioma per acabar de digerir el que havia aprés o el que no volia que se m’oblidés i a la vegada també digerir el viatge.

Hi ha quelcom de surrealista i estrany en aquest llibre com per exemple situacions, personatge… És així com veus la gent d’Estats Units?

Per mi el llibre és un diari de la meva estada a Nova York. Els dibuixos parteixen d’apunts de gent del carrer o gent que vaig conèixer, però en les situacions també hi ha part de fantasia. O sigui que d’una banda sí que és com vaig veure la gent d’allà però d’un altre és com em diverteix imaginar com és la gent tant se val d’on siguin.

A la biografia que apareix al llibre s’exposa que la teva veritable vocació consisteix a observar allò que et rodeja, incloent la teva pròpia pell…

Sóc una mica voyeur, m’agrada observar a la gent. En realitat és jugar a ser detectiu i treure conclusions de petits detalls. Encara que no seria una bona detectiu perquè carregaria els morts als innocents ja que la imaginació em porta pels camins més truculents. Sóc molt malpensada, on hi ha una mirada càndida penso que és d’una persona manipuladora, però així és més divertit i segurament és més proper a la realitat. És el mateix joc que quan dibuixo i és per això que m’agrada més dibuixar a gent que no paisatges, i m’interessa més el que té a veure amb la condició humana. Això quan tinc certa llibertat per treballar, però si ho fes sempre com m’agradaria, en molts encàrrecs no vindria al cas o espantaria a la clientela. 

Actualment també treballes per a diaris com The New Yorker, The New York Times, Washington Post… Què busquen en l’estil de Luci Gutiérrez?

No ho sé, jo dono molta importància als conceptes, a que la il·lustració il·lustri de forma acurada el text i si és possible donar un valor afegit. Però potser m’encarreguen feines per un estil amable i de colors alegres.

També has realitzat il·lustracions per a diaris espanyols com El Mundo. Quines diferències has trobat entre treballar a Estats Units i treballar aquí?

La forma de treballar és diferent, a Estats Units el director d’art s’involucra en el procés de treball. Vol veure diferents propostes i és ell qui escull quina seguir. Un cop l’esbós ha estat aprovat l’il·lustrador té més o menys via lliure. Això pot tenir els seus avantatges però també les seves limitacions, en tot cas si acceptes treballar per Estats Units has d’acceptar aquestes regles del joc. D’altra banda volen imatges que siguin força clares, que les pugui entendre un públic ampli, i diria que fins i tot familiar. Aquí en canvi hi ha més marge i l’il·lustrador té més llibertat.

Per a El Mundo il·lustro els relats del blog La cama de Pandora que són de temàtica sexual i per el New York Times també he il·lustrat articles de la mateixa temàtica. A El Mundo no he tingut mai cap tipus de censura, crec que s’entén que és una secció per a adults. En canvi al New York Times, i crec que a cap diari d’Estats Units, pot aparèixer una persona nua perquè em sembla que ho consideren pornogràfic.

Hi ha un altre diferència de pes entre treballar aquí i a Estats Units que és el que es paga i també com es gestionen les relacions professionals. Aquí de vegades sembla que les qüestions econòmiques són un tema lleig a evitar i un ha d’anar fent indagacions per aconseguir saber quant et pagaran per fer una feina o fins i tot si contemplen pagar perquè això últim també passa sovint. A Estats Units és el primer que et diuen junt amb les característiques de l’encàrrec quan et pregunten si t’interessa la feina i això és d’agrair.

En les teves obres tot sovint trobem il·lustracions que conjuguen erotisme amb dosis d’humor com Kamasutra o el mateix English is not Easy i de fet has col·laborat en el llibre Porno para mujeres d’Erika Lust…

He arribat a treballar en el tema per casualitat, arran de l’encàrrec de fer el llibre Kamasutra, un llibre il·lustrat sobre sexe, amb el qual m’ho vaig passar bé, però no és que tingui especial interès en el tema, o més ben dit en la seva representació. El que passa és que hi ha una tendència a generar clixés a partir de determinats treballs. L’erotisme el tracto com qualsevol altre assumpte perquè forma part de la nostra vida.

Què representa per a tu haver dissenyat els cartells del grup d’investigació “Cuerpo y textualidad” de la Universitat Autònoma de Barcelona?

Els il·lustradors ens trobem amb tot tipus de temàtiques, des de ciència o economia fins a autoajuda o moda. N’hi ha que son més agraïdes que d’altres, però crec que la dificultat no està tant en el tema si no en com explicar-ho amb imatges. En el cas de la feina que he anat fent per Cos i Textualitat els temes giren al voltant del gènere i la representació del cos i normalment donen força joc i em motiven. També perquè en aquest cas treballo amb molta llibertat i a gust amb l’equip que hi ha darrere.

Al veure aquests cartells i al fullejar el llibre No em ratllis he tingut la sensació d’estar immers en un univers similar al creat per Joan Brossa…

Agraeixo la comparació, però en el meu terreny que és el de la il·lustració, el joc visual és una de les eines que fem servir. Jo intento explicar idees amb recursos gràfics sense ser gaire conscient de quines figures retòriques utilitzo o si faig servir un determinat tipus de poètica.

En què estàs treballant actualment?

Tinc col·laboracions regulars al Wall Street Journal, a la revista Time i a dos publicacions de viatges que es diuen Afar i Hemispheres, a més de La cama de Pandora de El Mundo i altres encàrregs puntuals de premsa. I estic treballant en un llibre per l’editorial Media Vaca. També treballo per trobar temps per algun projecte que em permeti respondre aquesta pregunta de forma breu.

Descobrireu més treballs de Luci Gutiérrez a la seva pàgina web http://holeland.com/