Que la vida pot donar moltes sorpreses no és res nou. Just una setmana després de la cerimònia dels Òscars de Hollywood és impossible no pensar en Matthew McConaughey, el qual es va emportar la seva primera estatueta daurada per fer de seropositiu a Dallas Buyers Club. Un Òscar més que merescut i que significa la consagració de l’intèrpret texà, que ha experimentat una resurrecció professional. Poc queda d’aquell jove musculat que protagonitzava, una rere l’altra, comèdies romàntiques sense gràcia ni argument. Després de començar bé a mitjans dels 90 amb A Time to Kill i Amistat, d’Steven Spielberg, la premsa del moment el va nomenar “El successor de Paul Newman”, però l’estrella es va apagar. Després d’anys de comèdies romàntiques i productes de dubtosa qualitat el texà va canviar de registre amb Mud i Killer Joe, la porta d’entrada a l’olimp de Hollywood i al cor de la crítica. En les dues interpreta personatges misteriosos i que volen fugir del seu passat; ja sigui un fugitiu buscat per Ia justícia o bé un policia convertit en sicari al més estil Tarantino. I després Steven Soderbergh el va fitxar per lluir tors (i dots interpretatives) a Magic Mike.
La consagració del mite, un actor que va passar de cobrar milions per productes pèssims a triar millor els papers tot i el baix sou propi de les produccions independents. I és així, senyores i senyors, com s’ha convertit en l’actor que sempre havia desitjat ser.
Aquest és l’any McConaughey: no només pel seu paper de cowboy infectat pel virus del VIH a Dallas Buyers Club i la seva breu (però intensa) aparició a El Lobo de Wall Street, sinó també per l’esplèndida True Detective, sèrie de televisió on interpreta un detectiu trastocat mentalment pel seu passat. Els defensors de Leonardo Dicaprio no li perdonaran el seu triomf als Òscars, però tal i com el mateix McConaughey va dir al recollir el premi, “no importa que els nostres herois siguem nosaltres en 10 o 15 anys, cal seguir endavant”.