Bombai, el cor econòmic i industrial de l’Índia, és una de les ciutats amb més contrastos del món. Si bé la capital de Mahatashtra suposa un gran atractiu per a empreses multinacionals i per a gent adinerada —Bombai és, segons la revista Forbes, la setena ciutat amb més multimilionaris del món—, més del 60% de la seva població viu atrinxerada en barris marginals, coneguts com a slums, on la falta d’higiene, d’aigua potable, l’explotació infantil i la influència de les màfies hi és molt present.

És en aquestes zones, dissimulades per l’encís de Bollywood i el creixement industrial de la ciutat, on treballa l’organització Sonrisas de Bombay. Fundada l’any 2005 i dirigida des de llavors per Jaume Sanllorente, aquesta fundació ajuda actualment a 5.000 persones a través de programes per a la millora de la sanitat, l’educació i el desenvolupament socioeconòmic dels slums. El llibre “El poder de las sonrisas”, publicat fa pocs mesos per Sanllorente, resumeix el que han estat aquests deu anys de Sonrisas de Bombay.

Fins a quin punt aquesta organització ha canviat la teva vida?

Li ha donat un sentit. Sonrisas de Bombay és un compromís que va més enllà d’una simple feina. És una lluita pacífica per tal que cada dia més ciutadans puguin veure acomplerts els seus drets més elementals. És això el que li dóna sentit i valor a la meva feina. Crec que tot o quasi tot a la pròpia vida ha de repercutir en millorar el món en el que vivim.

De mica en mica he anat aprenent però, que la vida ha de tenir altres parcel·les i amb els anys he aconseguit crear un equilibri entre el que és Sonrisas de Bombay, la meva feina com a escriptor al marge de la organització i la meva vida privada, ja que durant els primers anys de vida de l’entitat l’havia deixat de banda, i això no és sa mentalment.

En entrevistes prèvies assegures que, quan treballaves com a periodista en temes d’economia, no creies en les ONGs. Què va canviar?

Tenia la idea bàsica que té molta gent. No hi creia perquè pensava que aquestes ONGs no podrien canviar el món com pretenien i que els diners que donaves no arribaven enlloc. Afortunadament la vida et dona lliçons i experiències que et canvien radicalment la manera de veure certes realitats.

I ara, quanta gent es beneficia de la vostra tasca?

Més de 5.000 persones a través dels programes de Sonrisas de Bombay, dedicats bàsicament a l’educació, la salut i al desenvolupament socioeconòmic.

Estaràs d’acord en que el més important és treballar, no només per solucionar problemes puntuals, sinó per desencadenar canvis estructurals.

Sí, ho crec al 100%. Per això cada vegada és més necessària la presència de projectes d’incidència política en el marc de la cooperació al desenvolupament. El nostre sector ha de fugir de l’assistencialisme, però també de la perpetuació de projectes que fan que la organització sigui imprescindible o serveixi de coixí als governs per difuminar els seus compromisos vers els ciutadans. Les ONGs han de recordar constantment —és una gran part de la nostra feina— que és el Govern el que ha de garantir l’acompliment dels DDHH i garantir-los a través de cobertures tangibles.

Sonrisas de Bombay té un funcionament molt empresarial. És una de les claus del seu èxit?

Sovint el terme “empresarial” porta a equívocs o interpretacions errònies. Podríem dir que defenso el funcionament “organitzat”. Avui en dia, gran part de les organitzacions funcionen d’aquesta manera. M’esgarrifa que un sector de la població segueixi pensant que per a gestionar una organització del tercer sector o per treballar-hi només fan falta bones intencions.

Has reconegut en diverses ocasions que has comès errors. Què canviaries del que has fet en aquests deu anys de Sonrisas de Bombay?

Moltes coses! Per començar, m’hagués format en cooperació al desenvolupament molt abans i hagués iniciat un pla estratègic ferm des d’un principi. Hagués anat més amb compte amb l’exponencial mediàtic, ja que sovint s’ha ofert de mi una imatge messiànica de “salvador” que no correspon gens a la realitat.

Durant els primers anys de la fundació vaig viure com un pobre de forma innecessària. No tenia ni Internet, i segurament per això vam perdre alguna donació que ens hagués ajudat a desenvolupar grans projectes. I podria seguir amb els errors…

Però d’alguna manera, serveixen per fer-te fort, per aprendre i per saber que sempre es pot rectificar. És important remarcar que són errors “de cos”, no “d’ànima”. Afortunadament, en aquests anys no només no he perdut el sentit de compromís i el convenciment de que es pot millorar el món amb accions individuals o col·lectives, sinó que n’estic més convençut que mai. La intencionalitat i l’esperit de canvi de Sonrisas de Bombay segueix sent exactament el mateix que quan va començar però ara els mecanismes són molt més sòlids i professionals.

Explica’ns des de la teva experiència personal, com és viure a Bombai.

Ja fa anys que gran part de la meva vida es redueix a avions, perquè he de viatjar constantment d’un lloc a un altre. Quan em pregunten com és un dia normal de la meva vida jo responc que no n’hi ha ni un, de normal. Ara mateix, per exemple, estic entre Bombai i Bangkok immers en la preparació de Jump2Justice, un nou projecte que estarà dedicat a la incidència política a partir de la capacitació dels slums de Bombai i altres assentaments urbans a l’Índia.

Com és la vida en aquests slums?

Els slums de Bombai són assentaments urbans d’una extensió enorme on milions de ciutadans viuen privats dels seus drets més elementals en un país que fa més de 60 anys va ratificar la Declaració Universal dels Drets Humans. És deplorable l’existència d’aquesta realitat. Sembla mentida que aquestes alçades de desenvolupament de l’Índia com a Estat, tants dels seus ciutadans visquin en aquestes condicions.

En quina mesura les màfies hi són presents?

Hi tenen molta incidència. Molta. Des de cobrament de lloguers il·legals fins a l’explotació laboral per a tot tipus de treballs.

Té Sonrisas de Bombay algun poder per combatre el poder d’aquestes màfies?

Poc més del que té qualsevol organització: denunciar-ho. I això tampoc és mai garantia de res, ho dic per experiència. Tot i això, en el cos policial indi cada vegada hi ha un major grau de compromís i menys corrupció. Però encara hi ha molt camí a recórrer.

També treballeu per reduir les desigualtats de gènere. De quina manera es fan patents aquestes desigualtats?

L’Índia és un país molt bipolar pel que fa a la igualtat de gènere: per una banda moltes dones han ocupat llocs importants en el teixit empresarial i polític (una primera ministra, una presidenta…) i per l’altra, les dones pateixen nombroses violacions i maltractes amb certa impunitat pels executors. No obstant, en els darrers mesos la situació ha canviat lleugerament. Les nombroses manifestacions populars per les violacions d’aquest any i l’impacte mediàtic que han tingut a nivell mundial ha fet prendre una major consciència als governants i ha fet endurir les campanyes de sensibilització.

Sonrisas de Bombay ha tingut sempre molt clar que és vital fomentar la igualtat de gèneres en el marc dels projectes implementats perquè la dona pugui assumir un rol de lideratge a la seva comunitat assolint independència econòmica i participació ciutadana. Ja ho deia Gandhi: l’Índia no avançarà si no és a través de les seves dones.

La fundació no admet voluntaris de fora, sinó que voleu que, sobre el terreny, hi treballin els autòctons.

La promoció del voluntariat és una tasca important de les ONGs i en aquest sentit sí que l’acomplim, però d’una forma que jo particularment veig més coherent. Si a Bombai hi ha nombroses persones que s’ofereixen a ser voluntaris, que coneixen la realitat de la ciutat, parlen l’idioma, tenen ja la casa pagada, quina necessitat hi ha d’anar a buscar voluntaris a l’altra part del món?

És l’Índia el destí “de moda” per la gent que vol fer voluntariats?

No sé si és destí de moda o no. Crec que cada vegada hi ha més consciència de que els voluntariats no poden anar per modes i el concepte erroni de turisme solidari cada vegada està desapareixent més, afortunadament. Però no sé si sóc massa objectiu…

Perquè és més necessari ajudar a Bombai que, per exemple, a Catalunya?

No entraré a assenyalar veritats com un temple, com ara que la vulneració de drets humans i la situació en la que viuen nombroses persones no és en absolut equiparable a Europa, fins i tot ara amb la greu crisi econòmica que travessem. Simplement em vull limitar a defensar que el món és un i cada individu, si se li permet, és lliure d’actuar, viure o desenvolupar-se, on sigui. Treballem a Bombai perquè aquesta és la nostra opció lliure, com també és una opció lliure donar suport la nostra lluita o defensar-ne d’altres al propi país. Afortunadament, existeix llibertat per escollir.

Un dia vas dir que no pararies de treballar fins que no quedés ni una persona pobra a Bombai. Creus que és possible?

Sonrisas de Bombay és un compromís vitalici. Crec que entre totes les entitats que hi treballem ho aconseguirem algun dia. Aquesta és la nostra visió i seguirem treballant perquè algun dia sigui una realitat palpable. Sens dubte Sonrisas de Bombay haurà contribuït —i ja ho està fent— a millorar les condicions de vida i de futur d’un ampli sector de la ciutat.