“L’educació és l’arma més poderosa que podem utilitzar per canviar el món”, afirmació que li vaig sentir dir a Nelson Mandela poc abans de morir. Es evident però, que perquè canvií alguna cosa hi ha d’haver voluntat de canvi, i el govern del Partit Popular l’únic que ha aconseguit fins ara sota l’excusa de la crisi, és arruïnar els nostres estudiants i carregar-se el nostre sistema educatiu.
És un fet inqüestionable: sis de cada deu joves menors de 25 anys estan a l’atur; les matricules universitàries han augmentat un 65% en tres anys; les beques han disminuït de manera considerable; els programes de mobilitat (Erasmus i Seneca) seran aviat un record del passat; més de la meitat dels professors interins de la universitat s’han quedat sense plaça; les pràctiques ja no són remunerades…en definitiva, la universitat pública a Espanya està deixant de ser-ho a una velocitat tant frenètica com irracional.
Davant d’aquest horitzó que acabarà convertint-la en un privilegi elitista on només hi podran accedir les classes benestants, milers d’estudiants de tot Catalunya han sortit al carrer per demanar i exigir els seus drets a un ministre que els escolta ben poc. S’han produït manifestacions a diferents punts del país, la més gran de totes a Barcelona, tot i que en altres ciutats més petites com Girona, també s’ha aconseguit reunir un gran nombre d’estudiants.
De fet, el senyor Jose Ignacio Wert, ministre pitjor valorat de tota la història de la democràcia, ha aconseguit posar-se a tota la comunitat educativa en contra en un espai molt curt de temps. El 28 de novembre del 2013 va aprovar la ja famosa llei “Wert”, una llei profundament antidemocràtica si ens basem en que és la primera vegada que s’aprova una reforma educativa sense comptar amb l’opinió de professors, pedagogs, pares o alumnes; en segon lloc, és una llei autoritària perquè el règim que proposa és del tot autoritari, es a dir, el professorat no tindrà cap mena d’autonomia ni llibertat pedagògica i s’haurà de regir de manera explícita per les normes i programes educatius que imposi el ministeri ( revàlides, avaluacions externes, proves privades…); en tercer lloc suposa la mercantilització de l’educació, que passa de ser un dret a ser un privilegi, a ser una cosa només assequible pels que tenen capacitat econòmica, i això és intolerable en una societat que presumeix de democràtica com la nostra; L’educació no pot dependre de les necessitats del mercat i el capitalisme neoliberal desenfrenat que patim en l’actualitat, és un dret, i un dret no es qüestiona.
El que s’aconsegueix amb decrets com aquest a llarg termini no és altre cosa que mà d’obra barata, que no es pregunti les coses, que no critiqui, i que no protesti pels seus drets. És una llei que està específicament dissenyada per segregar i excloure als estudiants dins del nostre sistema educatiu, ja sigui per classes, ètnies o sexes.
Com deia Herber Spencer, “l’objectiu de l’educació es formar essers aptes per governar-se a ells mateixos i no pas per ser governats per els altres” i això és precisament, el que no vol el nostre govern. L’educació ha de ser el que desperti la consciència dels més joves, els ensenyi a adquirir un criteri propi respecte qualsevol cosa, i sobretot els asseguri un futur, i en cap cas, l’hem de convertir en un negoci al servei de les exigències de l’economia, la productivitat i el mercat. Una bona educació pública és indispensable pel futur de la nostra societat, perquè una societat sense esperit crític, dòcil i que no estimi la cultura, és una societat morta. Només els dictadors tenen por d’una societat educada i culta, només els tirans prohibeixen l’educació o la converteixen en un privilegi. “El feixisme es cura llegint” va dir Unamuno. Pel que sembla, com menys llegim, millor.
