Joan Lluís Adserà, dissenyador industrial, és president de l’equip de futbol australià Llops del Pla de Santa Maria i de la Lliga de Futbol Australià de Catalunya. Fa onze anys, després d’una calçotada, hi va jugar per primera vegada i de seguida s’hi va sentir atret. En aquell moment també van veure’n algun partit a la televisió, i va ser així com van formar aquell primer equip, el Belfry de Valls, com a alternativa al futbol al que estem més acostumats. Ara també defensen una Selecció Catalana que no ho va tenir fàcil per fer-se un lloc als campionats europeus i que va pagar part de l’expedició a la Copa d’Europa que es va celebrar a Bordeus a través d’una campanya de micromecenatge.

-Per situar-nos, l’equip que teníeu anteriorment, el Belfry, ja no existeix…

No. Com a Belfry, no. Ara som els Llops del Pla.

-Tot va començar fa… onze anys?

Va començar fa onze anys, el 2002, a Valls. Pel fet de veure a la televisió com jugaven, ho vam voler provar. Va semblar que era divertit i ho volíem practicar. Vam formar l’equip i vam contactar amb gent de Barcelona per fer una lligueta, entre dos equips, que eren els Barcelona Stars i nosaltres, els Belfry.

-Quan vau començar els únics que existien eren aquests de Barcelona, els Stars?

Sí, a Barcelona sí. 

-I en general, a tot Catalunya?

Els primers a tot Catalunya van ser els Belfry, però a Barcelona hi va haver tota una comunitat de gent que va voler contactar amb la cultura australiana, allà més aviat va sorgir per la voluntat d’integrar la gent australiana de Barcelona, i aquí a Valls va ser més per les ganes de provar aquest esport.

-I vau aparèixer més o menys al mateix temps. Una casualitat?

Sí, però potser tampoc no és tant casualitat, quan van començar a retransmetre aquest esport, al Canal+, no s’havia vist mai i ens va cridar l’atenció. Ara com que ja no ho fan o és més difícil de veure, ja no hi torna a haver tanta gent interessada.

-Tot i així llavors van sorgir altres grups…

Sí, va sortir un equip a Tarragona, encara que no hi vam arribar a jugar mai contra ells. No sé si finalment es va formar l’equip de Lleida… la majoria de vegades algú de Valls també anava a reforçar els equips que havien sortit. Així que els dos equips més forts eren el de Valls i el de Barcelona.

-Ara s’ha perdut una mica tot això…

A Valls l’Ajuntament ens va posar moltes pegues. Ens feia pagar el camp, quotes, ens deixava només un triangle al final del camp per entrenar, era molt difícil trobar data per fer els partits… tot impediments. En canvi, aquí al Pla, al fer el camp de gespa vaig creure que era una opció. Ho vam plantejar com una alternativa al futbol normal. La idea era mantenir també l’equip de Valls, però el que va acabar passant és que els de Valls van anar venint, pels impediments que hi havia. Al final som cinc d’aquí al Pla, molts de nouvinguts, i la resta gent de Valls. Tres de l’equip són força joves.

-I en aquesta lliga quants equips sou?

Som els Llops del Pla i, esporàdicament, perquè em consta que no entrenen gaire sovint, els Cossetans, que hi ha gent de Valls, però que no entrenen a Valls, van a Tarragona, allà al costat del Francolí.

-I a cada equip quants sou?

Jugant, 9 persones. Llavors l’ideal és durant el partit tenir 3 persones de recanvi. De fet, a l’Europeu en pots allistar 16, perquè també hi ha molts partits. L’habitual és 15, en el futbol que juguem aquí, perquè no és com a Austràlia que hi ha camps ovalats que hi poden jugar 20 persones.

-O sigui que l’esport és el que s’ha adaptat a les condicions de cada lloc.

De fet, allà a Austràlia el que han fet és adaptar els camps de criquet per jugar a futbol australià, i són enormes. Aquí ha de ser al revés, hem d’aprofitar els camps de futbol i de rugbi per practicar. En camps de futbol pots arribar a ser entre 7 i 9, i en camps de rugbi l’habitual és ser 9.

-Dius que s’aprofiten els camps d’altres esports, però aquest és un esport força antic.   

Sí, és un segle d’història, però des del principi s’aprofitava l’època que no es jugava a criquet per jugar a futbol australià. De fet, em penso que la temporada encara es regeix per això.

–I com va ser que aquest any passat, per presentar-vos a la Copa d’Europa a Bordeus, vau decidir organitzar aquesta campanya de micromecenatge a través de la plataforma totSuma?

Per la falta de calés… i,  a part, aquest any ens tocava jugar a França, veníem de l’any passat, que tocava Glasgow, i no hi vam poder anar, perquè la gent estava una mica desanimada i jo també estava enfeinat. Però aquest any passat sent tant a prop vaig pensar que per poca ajuda que tinguéssim ja hi podríem anar. La idea al principi era aconseguir 3.000 euros, però amb la gent del totSuma vam dir que amb el temps que ens havíem agafat era just, perquè vaig començar aviat, però, entre enviar la proposta, que ens diguessin que sí, millorar el text… van passant les setmanes i quan va ser definitiu només faltaven 20 dies. I llavors vam demanar 2000 euros,  que seguia sent difícil, però més factible. Ells també envien informació a diaris… va sortir al Periódico, i els calés van anar caient. Hi va haver una aportació de 200 euros d’un ex-jugador, que, a més, va renunciar a la recompensa que teníem pensada. Perquè això del micomecenatge funciona així, representa que s’hi posen uns diners a canvi d’una recompensa. En aquest cas, era la de venir amb nosaltres a l’expedició, i fins i tot hagués pogut jugar. I si no hagués estat per aquells 200 hagués estat complicat. Faltaven 12 hores i vam arribar a 2.050 euros.

-En el cas de totSuma, també és com Verkami, que si no arribes a la quantitat fixada, no et pots quedar els diners?

Sí, si no arribes a la quantitat fixada, vol dir que no et pots quedar res. De fet, els 2000 euros van servir per pagar el desplaçament, només, i part de l’allotjament, però ja hi vam haver de posar diners nostres, també per a la inscripció dels jugadors. El trajecte, si l’haguéssim fet en autobús ja eren 1.500 euros; després, l’allotjament eren 600 o 700 euros, ja són més d’aquests 2000… i també s’ha de tenir en compte que part d’aquests diners van per a les recompenses, com ara les samarretes, per qui va posar 50 euros, i per cada 10 euros anava un euro a la loteria.

-I tenint en compte que sou la selecció catalana no teniu cap més tipus d’ajuda?

Mira, casualment, o no tant casualment, des que ens hem mogut una mica, des de Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes ens han avisat que ens farien arribar uns diners. 1000 o 2000 euros.

-Però fins ara no hi havíeu tingut contacte?

Fa uns anys, sí. El viatge a Praga el va pagar la Plataforma, havíem posat uns 6000 euros i després els va pagar la Plataforma. I més enrere, no sé si va ser per al primer europeu, la Plataforma també hi va invertir diners. Però d’ençà de Praga, ja no va tornar-hi, va començar la crisi… va sortir el tripartit, on esquerra estava a esports…

-A vegades t’has de queixar una mica, o deixar que et vegin.

Sí. Recordo que una vegada hi va haver una reunió, on hi havia totes les federacions catalanes, no totes amb representació com a selecció, i molt menys competeixen en competicions internacionals.

-Més o menys quines edats hi ha?

Quan va marxar el Pep Moliner, que en tenia 54… ara la majoria som de trenta i tants. N’hi ha algun de jovenet, el rang és de 20 a 40 anys més o menys. L’ideal seria que els més grans ens dediquéssim més a entrenar, a seleccionar, a organitzar els esdeveniments. Però perquè hi hagi canalla s’ha de fer a l’escola. Està tot encallat.

-Potser hi ha la idea que és un esport on hi ha agressivitat

Sí, però també és una part de l’atractiu, l’espectacularitat, va ser el que va atreure molt a la gent.

-El futbol també s’ho menja tot.

I el bàsquet, i l’hoquei… l’hoquei, jo també hi jugava de porter, i tu t’ho miraves des de fora i veies tios amb estics, i no era violent, és un esport on controles i la gent en general. I en aquest esport el mateix. Hi ha un tercer temps, en què t’ajuntes amb el teu contrincant després del partit i parles del partit, es respira molt això…

L’any que ve segurament serà a Londres, que és un lloc bastant assequible, encara que hagis d’agafar l’avió hi ha vols barats. I lo d’organitzar-ho aquí, ja em faria il·lusió, però falta també que vegis un suport de les autoritats. Hauria de ser algú posat en política. De moment aquí al Pla tot el que hem pogut demanar ens ho han donat. Diners sabem que no n’hi ha, però totes les facilitats per entrenar, utilitzar els vestuaris i les instal·lacions, formem part del consell d’entitats esportives. Però els ajuntaments estan pelats i no es pot demanar més.

-Ens pots explicar una mica com va anar, a partir del moment que vau arribar allà per jugar?

Això va ser al setembre passat. Estàvem pendents de si aconseguíem fer aquests diners, i quan vam començar a veure que era factible vam fer la contractació dels hotels i la planificació del viatge. Vam estar entrenant dos cops a la setmana. Vam anar-hi en cotxes particulars, perquè també al no ser tants no va ser necessari contractar un autobús. A l’arribar ens van explicar com aniria l’esdeveniment, i després ja ens en vam anar a dormir per al dia següent. El primer em penso que va ser contra Islàndia, que no m’imaginava que tinguessin un nivell tan bo. Ja els havíem vist jugar. Es pot dir que no vam poder estar al nivell. I contra Anglaterra, que, de fet van ser els que van guanyar, no hi vam tenir res a fer.

Érem 12 equips, i els altres que no hi van poder anar per dificultats econòmiques, precisament són els que tenen un nivell de joc com el nostre. Quan vam anar a Belfast, fa dos anys, érem 18 equips, molts del nostre nivell. No és excusa, però la veritat és que aquest any passat el nivell era bastant elevat.

[…]

Nosaltres trobem que fa falta una lliga regular, així com a mínim tens una motivació. Aquest any procurarem, ara tenim parlat uns partits contra Andorra, contra Madrid, que hi ha molt bona relació. Fa un any van venir aquí i vam fer una calçotada. Ja hi havíem anat i ara ens toca tornar-hi a anar. Però per organitzar aquests dos dies que hi serem ja porta molt de temps, i, a part, econòmicament també es nota. Amb la crisi que hi ha molts jugadors estan a l’atur o tenen algun altre problema…

[…]

És clar, és que d’aquí, ara només som nosaltres dos i els Cossetans, que a vegades responen i a vegades no. Ara també hem mirat de contactar amb gent d’Austràlia que s’estan a Barcelona, per veure si aquí aprendríem més, hi ha hagut intercanvi de correus, però, és clar, ells són allà i nosaltres aquí. De fet, per anar a Barcelona tampoc no hi ha problema. L’època que érem quatre equips, que entre nosaltres mateixos ens fèiem d’àrbitres, des de Setmana Santa fins a Sant Joan cada setmana o jugàvem, o anàvem a completar un altre equip, o a ajudar. Si hi ha partits estàs motivat, però, sinó, per anar a córrer. Ara entrenem bàsicament per l’Europeu, però, és clar, és l’octubre que ve a Londres. Volien que fos a Suècia, però quan va sortir la proposta es va dir que econòmicament seria massa costós per a molts equips i, a part, pel temps, perquè aquest torneig es fa una setmana després que la final d’Austràlia.

-I heu pensat portar algun any a Catalunya aquest torneig europeu on participeu?

Sí, però si fas alguna cosa a casa que sigui per donar una bona imatge, no? França va marcar a la final a casa contra Anglaterra. Si fas el torneig aquí i has de quedar últim o penúltim… has d’anar preparat. Igual que si fas els Jocs Olímpics a casa has d’estar una mica preparat i has de guanyar unes quantes medalles. Crec que aquí hem de pujar una mica més el nivell i fer un bon nivell davant d’Europa.

-I fins ara quins són els millors partits que recordes?

D’Europeus no en tinc massa bons records…  però un partit que vam sortir tots molt satisfets del camp va ser un que vam jugar a Perpinyà, deu fer tres o quatre anys, i va ser un partit molt bo, amb pluja, fang,… molt igualat i tot l’equip s’hi va esforçar molt. No vam guanyar però després ens van venir a felicitar pel partit que havíem fet.

-En quina posició jugues?

De defensa. Les regles són més simples que al futbol. Pots xutar amb el peu o amb la mà. Hi ha quatre pals i s’ha de marcar entremig dels dos pals del mig, que són sis boles amb el peu. No hi ha ni fora de jocs ni res. Xutar, passar-se-la i arribar a fer un gol. La millor marca és el fet que et facin una passada amb el peu, tu l’agafes i pots tornar-la a tirar endavant. És un esport de contacte.

-De fet, apareix en alguns rànquings com el sisè esport més dur que existeix.

A veure, és clar, suposo que depèn de com t’ho miris. Si tu jugues en un esport en què no és permès el contacte, si tu lluites per una pilota i et fan una entrada dura, com que normalment no te l’esperes, et poden fer molt de mal. Nosaltres ja ens l’esperem la càrrega o el placatge, per tant, no vas desprevingut. I, a veure, també hi ha normes, no et poden fer una entrada més amunt del coll ni més avall de la panxa. I les càrregues també estan limitades, has de carregar amb el cos. Sí que és molt espectacular a la televisió, i espanta una mica. Sembla que s’emparrin a l’espatlla del contrincant, però el que estan fent és una càrrega, no fan cop amb el genoll. Si fas un joc perillós, que puguis fer mal al contrincant, et posen falta.

–A tota Europa quantes seleccions hi deu haver de futbol australià?

Una vintena, de registrades.

–Però llavors és el que dius, que a una competició pot ser que només n’hi vagin onze…

Sí, pot ser perquè han d’anar a una altra competició una mica més gran, també Europea, o perquè no tenen diners, o perquè no poden. Però, és clar, ells, si no hi van, no passa res. Si no hi van aquest any hi aniran el que ve. Però nosaltres, si no hi anem, deixem un buit, i no tothom hi està d’acord que hi hagi selecció catalana. Després de moltes reunions es va aconseguir que fos inclosa als estatuts, però és com una excepció. Diem que s’accepta Catalunya com a selecció però és la única que s’acceptarà sense ser estat. I si no hi anem, qui et diu que un dia no es reuniran ells i diran que no hi podem tornar…