Interrogats per voler la pau

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Si em proposés fer una columna setmanal parlant de la #marcaespaña em sobrarien els temes. N’hi ha tants i de tant interessants que no sabria per on començar. De fet, tot són una sèrie de despropòsits. Ho volen fer de manera voluntària i de ben segur que no ho aconsegueixen. El que desperta tot plegat és una sensació de vergonya aliena sense una fàcil solució. Llavors ens pregunten per què volem el dret a decidir? La resposta és òbvia, provoquen vergonya.

El tema d’Euskadi sempre m’ha cridat l’atenció. La setmana passada vam rebre una bona notícia quan ETA anunciava un principi d’acord per començar la seva desmilitarització, pas previ per aconseguir la preuada pau. No sé vosaltres, però aquest anunci per mínim que sigui és una bona notícia, però per alguns no és suficient. Calen més gestos. Hi seran de ben segur, però em pregunto què volen exactament?

Aquest pas aconseguit no hauria succeït si no fos per la mediació dels verificadors internacionals del procés de pau i per la voluntat d’uns i altres per tirar endavant i aconseguir una nova realitat on viure. El més preocupant de tot plegat, és que la fiscalia convoqui a declarar a tres dels verificadors. Trobeu normal aquest fet? No dic que no sigui lícit, però quan hi ha una clara voluntat d’aconseguir la pau cal interrogar-los per saber qui eren els del vídeo? Serà que ells no ho saben.

Tot plegat m’ha fet reflexionar sobre el què hi ha al darrera. Recordareu fa uns mesos quan a principis d’any hi va haver un cop policial contra l’aparell d’ETA. Aquella detenció es va estar apunt de frustrar perquè el Ministeri de l’Interior va enviar una nota de premsa abans de les detencions per comunicar-les. Era una actuació de cara a la galeria? La resposta és sí. Només es busca el ressò mediàtic quan de detencions a la banda armada es refereix.

Amb aquests dos exemples hom treu un seguit de conclusions. Sense voler a entrar a comentar profundament les declaracions del Ministre de l’Interior que cada vegada sembla més evident que viu en una altra dimensió. Personalment em vaig alegrar del primer gest cap a la pau definitiva, però les declaracions de Fernández Diaz em mostren una vegada més que vivim en països molt diferents. Per què ningú ha cridat a declarar ningú pels crims del franquisme? O per què s’aprova una llei a corre cuita per evitar que s’imputin dirigents xinesos?

Si realment mai s’aconsegueix la pau a Euskadi de ben segur que el govern espanyol no hi tindrà res a veure. Viuen a costa de fer cops policials contra la banda terrorista i sense voler asseure’s en una taula a dialogar. No dic pas que ETA tingui la raó en aquest cas ni vull justificar la lluita armada, però tots anhelem veure un País Basc sense violència, sense atemptats, sense més morts. La confrontació d’uns i altres és la solució al problema? No.

Una posició contrària a la banda terrorista s’ha convertit en un punt inamovible per aconseguir una bona renda de vots. És el mateix que passa amb la consulta pel dret a decidir a Catalunya, la resposta és no i no penso seure a una taula a negociar amb vosaltres perquè la resposta seguirà essent no. Potser haurem de contractar una comissió de verificadors internacionals pel procés de la consulta. L’avantatge que tindrien és que no haurien d’anar a declarar a l’Audiència Nacional com els hi ha passat en el cas del principi de desarmament d’ETA.

- Publicitat -