La drogoaddicció, el tràfic de dones al Nepal, la mutilació o la marginació són només algunes de les realitats contra les que Patricia Esteve (Barcelona, 1972) ha lluitat a través de les seves fotografies. La temàtica social i de denúncia ha estat preeminent en la carrera d’aquesta fotoperiodista, que tot i les dificultats que pateix el sector es manté més que optimista pel que fa a la seva continuïtat.

Considera que a través del fotoperiodisme pot induir canvis en les realitats que documenta?

No podem esperar que una fotografia, per sí sola, provoqui un canvi radical en la societat. Però sí que forma part d’un procés en el qual molta gent rep i intercanvia informació, i durant aquest procés es generen dubtes i debat.

Així que sí…

Bé, una fotografia possiblement no solucionarà un problema social, però donarà a conèixer aquella realitat i influirà en què el públic es qüestioni el per què de les injustícies. Això és molt important per generar una mobilització que finalment podrà, o no, provocar el canvi social desitjat.

I aquest és el seu objectiu com a fotoperiodista?

Jo opino que el fotoperiodisme és un canal que serveix per transmetre informació sobre realitats que desconeixem precisament per donar-les a conèixer. Però considero que el fotoperiodisme no només ha d’informar, sinó que alhora ha de generar qüestions, interrogants. Ha de ser capaç de commoure.

I quins mètodes utilitza per aconseguir generar aquests interrogants?

La fotografia, no importa la disciplina, depèn de l’estètica per fer més efectiu el seu missatge. És per això que el meu treball va sempre acompanyat d’una edició amb Photoshop que m’ajuda a aconseguir la imatge que m’interessa.

Imagino, però, que es refereix a una edició limitada…

I tant, l’edició es limita a allò que s’ha fet sempre des del laboratori. Estic totalment en contra de la manipulació d’imatges en fotoperiodisme, encara que malauradament el perill sempre ha existit, inclús en la fotografia analògica. És important que els mateixos fotògrafs denunciïn i facin pública qualsevol manipulació que modifiqui el contingut d’una imatge i el seu significat.

La major part del seu treball se centra en temàtica social i de conflictes.

Des que vaig acabar els meus estudis vaig tenir clar que la fotografia que realment m’interessa és aquella relacionada amb la gent, amb les persones. És aquella que mostra la qüestió social en tots els seus àmbits.

I com es relaciona amb les persones que fotografia?

Per elaborar un treball en profunditat ha d’haver-hi certa confiança entre el fotògraf i el fotografiat, i això s’aconsegueix amb temps: observant i passant temps amb la persona, no sempre fotografiant. Crec que és l’única manera d’arribar a reflectir aquells instants autèntics de la vida quotidiana. I això és el que dóna qualitat a un treball.

S’involucra per tant en la realitat d’aquestes persones?

T’involucres per força, perquè entres en la seva vida i registres què fa, com ho fa, com s’expressa, els seus moments de dolor i d’alegria. Però mai s’ha de perdre de vista quina és la teva posició: mai has d’oblidar que estàs allà amb la teva càmera i que el teu objectiu és registrar per després mostrar i donar a conèixer aquella realitat.

Captar la fotografia és per tant sempre l’objectiu prioritari? I si pot escollir entre prémer el disparador o evitar patiment humà?

Si estàs en una situació de drama humà, com a fotògraf la teva funció és fotografiar per tal que quedi constància de la injustícia. Així com un metge ha de salvar vides i no fotografiar, el fotoperiodista s’ha de centrar en mostrar aquestes realitats. Hi ha gent que pensa en els fotògrafs com persones egocèntriques que només persegueixen la fama, els premis i els diners.

I què els diria vostè?

Que hi ha tants professionals que es juguen diàriament la vida per mostrar la barbàrie humana que s’hauria de respectar una mica més el fet que es trobin allà, en el moment just, sent testimonis de situacions dramàtiques i injustes.

Creu que aquestes opinions i la situació actual posen en perill el fotoperiodisme?

Doncs en realitat penso que actualment el fotoperiodisme està més viu que mai, tant a nivell nacional com internacional, i crec que en part es deu als nous canals que han aparegut amb Internet, que permeten que el missatge es difongui a tots els sectors de la societat. Abans la única manera d’arribar a les persones era publicar en un diari, però ara tenim molts més camins.

I quin futur creu que li espera?

Al fotoperiodisme li espera un futur intens, perquè mai faltaran temes per explicar. I aquesta nova dimensió tecnològica ens permet innovar i fer arribar les nostres imatges arreu del món, fet que potenciarà un element crucial que els mitjans estaven segant: la independència del fotoperiodista.