L’home que no diu res acaba de penjar el telèfon, somriu. Es reclina a la poltrona i tanca els ulls un moment, la fugacitat de l’instant mereix un moment de gaudi. Es grata el cap un minut o dos, amb fruïció, mentre rellegeix els principals titulars del Marca. La secretària s’ho mira amb una parsimònia notable, l’home que no diu res s’ha oblidat de la seva presència, sempre ho fa, al cap de dos anys s’hi ha acostumat. Després d’entornar els ulls, ell recorda que l’ha fet cridar fa ben bé quinze minuts. S’adona que s’ha acabat l’esbarjo, es col·loca bé el nus de la corbata, demana un cigaló a la secretària.
Al cap de mitja hora ja ha baixat del cotxe oficial i entra per la porta del davant d’un gran hotel madrileny. Lleugera inclinació de la testa pels agents de seguretat i els botons de l’establiment. Normalment aquests sopars amb plutòcrates i gentilhomes el fastiguegen. L’home que no diu res preferiria enfilar la ruta més directa cap la taula de les minihamburgueses, fent fintes a tort i a dret per evitar caure en converses d’allò més avorrides. Avui, però, s’ha d’armar de paciència.
Al cap d’unes quantes assaltades amb les seves respectives i insípides xerrades, durant les quals ell només ha assentit, amb un somriure babau, gairebé oliós, arriba l’aristòcrata. El noble és un creador de realitats, no és qualsevol, l’home que no diu res seguirà l’estratègia habitual. El veu apropar-se des de lluny, primer, amb un ampli somriure. Hi ha encara una corrua entre ells i els gestos facials no es distingeixen bé. A mesura que el noble percep el semblant impàvid, sever, marcial, de l’home que no diu res, queda esblaimat, així que quan arriba davant seu ja sap què vol. “Fet”, diu el noble, en un intent de sonar recompost, i s’esmuny entre l’honorable concurrència. L’home que no diu res no ha dit, efectivament, res en tota la vetllada. Tot i així, se sent esgotat i marxa poc després.
Quan es lleva l’endemà, ja té el recull de premsa preparat sobre la taula, juntament amb el Marca. Agafa les tres principals capçaleres del país, avui li agraden considerablement més que ahir. L’home que no diu res torna a somriure, és feliç.