He tingut un mal dia, molt dolent. Se m’ha espatllat el ciclomotor, he fet tard a la feina i el meu cap s’ha enfadat amb mi. Jo m’he cabrejat molt, no només amb mi mateix sinó amb tot el meu entorn. Hagués preferit no haver sortit del llit. Per culpa del meu malestar he comès un error mentre treballava i he hagut de començar de nou… Arribada la tarda he anat a comprar llibres per desfogar-me, però la maleïda botiga no tenia els que jo volia. Tan complicat és? Crec que m’he passat un pèl amb el botiguer. En arribar a casa m’he barallat amb la dona…

Els dies “horribles” comencem amb un petit succés que ens fa trontollar. Un petit detall que potser ens passarà inadvertit però que afectarà a la nostra percepció de la realitat. D’altres vegades el catalitzador del nostre malestar serà molt més potent i tan perceptible que ens encomanarem a ell cada vegada que haguem de justificar el nostre empipament. Quan s’inicia la cadena de tràgiques dissorts sembla que ja ningú la pugui aturar.

Quan es comença a entrar en una dinàmica és difícil aturar-la? Cada cop que rebem ens pot debilitar i, al final del dia, un inconvenient minúscul ens podria arribar a afectar com si d’una catàstrofe es tractés. Però és possible trencar amb aquesta inèrcia i no em refereixo a emprar el recurs “a mal temps bona cara”.

Existeixen diferents eines per revertir aquestes tendències que alguns dies semblen acompanyar. La presa de consciència (tractada a l’article “Allà on tu veus problemes jo veig solucions” de la Revista Mirall) n’és una d’elles, però n’hi ha d’altres que són molt interessants i ara mirarem de treure’n l’entrellat d’una en concret, inspirada en el mètode psicoterapèutic de Carl Rogers. D’aquest psicòleg clínic cal destacar, abans de seguir, que és el fundador de la psicologia amb enfocament humanista i que ha publicat llibres tals com Psicoterapia centrada en el cliente i El proceso de convertirse en persona entre d’altres.

Agafem la situació de l’inici com a cas paradigmàtic. Se’ns trenca el ciclomotor i, evidentment, és un contratemps que pot fer-nos enfadar. Però el que ens emprenya de veritat és que això farà que arribem tard a la feina. D’acord, estem enfadats, deixem el vehicle al taller i agafem el bus i amb el cap cot ens n’anem a treballar. En arribar al destí esperem que ens esbronquin però per sorpresa el nostre responsable ens escolta i ens diu que ens entén, que a ell també se li va trencar el cotxe quan estava de viatge amb la família…

Què ha passat? Qui ens havia d’esbroncar no ho ha fet. Al contrari, ens ha escoltat, ens ha comprés i això ens ha deixat estranyats, però ens ha tret un pes de sobre. Hem seguit fent la nostra feina i sembla que el dia, malgrat pogués haver anat millor, ha anat molt més bé del que ens pensàvem. Sentir-nos compresos ajuda a evitar que ens auto jutgem  i promou que puguem donar lo millor de nosaltres mateixos.

El psicòleg humanista Rogers argumenta que tots els éssers estan dissenyats per evolucionar fins l’optimització i que l’entorn en condiciona les possibilitats d’aquesta realització. El ciclomotor s’ha trencat i això vol dir que el nostre entorn ens ha posat una complicació. Però el nostre responsable ens ha donat un cop de mà. Ell, que també és entorn, ha equilibrat la balança.

Exacte, els éssers humans, pel fet de tenir consciència, poden revertir voluntàriament els malestars dels demés. Som entorns conscients d’aquells qui ens envolten. Nosaltres podem incidir en la salud mental dels demés i, de fet, durant tota la nostra vida condicionarem als éssers més propers i de vegades als no tan propers. Però no només som conscients sinó que tenim l’habilitat d’escoltar. Com a entorn “escoltador” podem guarir o facilitar catarsis a molta gent.

Perquè funcioni l’escolta ha de ser autèntica i sense ànim de jutjar. Ningú que exposi un problema se sentirà millor si només exposar-lo és criticat amb duresa. Quan apareix la voluntat d’escoltar sense presses apareix la sensació, per part del qui s’expressa, de ser important per a l’altre. Això enriqueix, ja no només en cercle íntims sinó en àmbits laborals. Una infermera que escolti als seus pacients o un funcionari que es preocupi sincerament per un ciutadà ajudarà i molt al seu “entorn”.

Cal dir que, per a Rogers, és molt important que s’estableixi una relació d’empatia. S’ha de buscar entendre la problemàtica latent que hi ha en la persona que tenim al davant. Escoltar activament, juntament amb l’absència de judicis i de mostrar-se amb sinceritat davant l’altra persona permetrà que aquesta entengui que el seu relat és interessant i que per tant la seva persona és important.

Si els nostres avis constantment ens conten històries de la guerra o els nostres pares ens expliquen anècdotes de la seva joventut és perquè tenen una necessitat: la de ser escoltats. Els primers van ser protagonistes involuntaris d’una tragèdia, els segons els espectadors actius del nostre creixement. Escoltar-los és fer-los sentir importants per a les nostres vides. Petits gestos que són guaridors, a l’abast de tothom. Salud.

Il·lustració: Cristina Bestratén

PD: Si ho desitgeu podeu enviar suggeriments sobre temàtiques o qüestions que vulgueu que abordem filosòficament a la direcció (romanaixendri@gmail.com). Les vostres dades seran tractades amb total confidencialitat.