Aborten, coño!

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Bé, ara que ja he cridat la seva atenció i intueixen que parlaré sobre el projecte de la llei d’avortament, m’agradaria resumir en cinc punts què va passar ahir al Congrés dels Diputats:

– Una decisió patriarcal: La reforma de la llei de l’avortament és una decisió de dones presa per homes, com als vells temps. Els supòsits en que es permet interrompre l’embaràs prematur es redueixen als casos de violació o en el qual la salut de la mare corri perill. Una intenció que deixa ben clar que la dona no té cap mena de dret a decidir sobre el seu cos. A partir d’ara, la decisió estarà en mans d’Alberto Ruiz-Gallardón qui, ebri de vanitat, donarà nom a la nova llei. Les dones hauran d’emigrar a l’estranger a avortar, ja que fer-ho a Espanya serà considerat delicte. La comissió que assessora al ministre de Justícia és secreta, però veient els resultats de la proposta tot fa pensar que, com a l’Uruguai, estarà formada per un grup d’homes omplint-se la boca de legitimitat moral. Feliç 1985.

– Síndrome d’Estocolm: Un dels factors més preocupants és el recolzament de la dona pepera. Empeses per una profunda convicció religiosa (només fa falta fixar-se en la Cospe de processó), el fet de veure a dones dempeus aplaudint al ministre Gallardón fa posar els pèls de punta. Tornem al passat i la dona, sotmesa i submisa, observa l’èxit d’un home a costa dels seus drets. Denigrant fins al punt de veure com la portaveu del PP acusa a l’oposició de patir una “animadversió patològica als homes”.

Ruiz Gallardón

Unió s’hi suma: Sí, és una llei retrògrada, paternalista i casposa, però des de Catalunya no s’ha de mirar al Congrés amb condescendència perquè el problema també el tenim a casa. Dels 183 “nos”, sis van emetre’s des dels escons d’Unió Democràtica de Catalunya. No és pas una sorpresa que els democristians vegin amb bons ulls la reforma de Gallardón, però no cal oblidar que un partit històric i transcendental en el panorama català ha estat còmplice d’aquesta jugada. Encara que és cada vegada més qüestionada, Unió segueix sent el contrapès de CiU, l’equilibri de la balança en els moments de fer la puta i la ramoneta

– Pecadors i desmemoriats: Un dels moments més grotescos ha estat quan Ruiz-Gallardón, empès per l’entusiasme, ha recriminat al PSOE i a IU el recolzament rebut per Marine Le Pen, cap de l’ultradretà Front Nacional Francès. El retret, tan sorprenent com ignorant, evidencia la demagògia del discurs popular. I també remarca l’Alzheimer històric d’un PP nascut de les cendres reconvertides del franquisme. Tenint en compte l’origen d’aquest projecte de llei – nascut del ranci relat moral nacional-catòlic del règim – és absolutament ridícul qualsevol intent de criminalitzar la ideologia de la oposició.

En bloc, de moment: Tot i que, a priori l’actuació del PP d’ahir va mostrar contundència i disciplina de partit, encara hi ha molt interrogants a l’aire. Les veus dissonants dins el partit presidit per Mariano Rajoy ja s’han fet sentir. Alberto Fabra va assegurar que “els ciutadans els van votar per acabar amb la crisi, no per la seva posició sobre l’avortament”. Altres membres, com Celia Villalobos, van assegurar que “volen donar la cara” però que no ho volien fer quan el PSOE els volia fer passar per “traïdors”. A més, la votació d’ahir no era per aprovar la llei, sinó sobre la petició socialista de retirar l’avantprojecte de llei. Abans que el Govern mogui fitxa – i es preveu que tardarà perquè les discrepàncies internes no afectin a les eleccions europees – la ciutadania hi tindrà molt a dir. El malestar als carrers ja s’ha fet notar i, aquesta vegada, la majoria no és silenciosa.

- Publicitat -