Paula Yern

El secret del meu turbant, escrit per la periodista Agnès Rotger, narra la història de Nadia Ghulam, una noia afganesa nascuda el 4 de Juny del 1985, que va patir les conseqüències de la guerra que esclatà el 1993 a l’Afganistan. Fa només 6 anys que Nadia viu a Barcelona i parla el català amb prou fluïdesa. Acompanyada d’un tímid somriure m’explica que ara està estudiant el primer any d’Educació Social a la Universitat Ramon Llull per ampliar els seus coneixements.

El 2010 es va publicar El secret del meu turbant i el mateix any va rebre el 43è premi Prudenci Bertrana. Com va sorgir la idea de fer un llibre sobre la seva vida?

Hi ha molts motius pels quals volia escriure aquest llibre, principalment, per explicar que a l’Afganistan no només hi va haver una guerra sinó que també hi va haver molta gent que, tot i les dificultats, va ser capaç de seguir endavant. El secret del meu turbant no és tan sols un retrat de les misèries que va deixar la guerra a l’Afganistan, sinó que també hi trobem valors molt bonics com l’hospitalitat, l’amor i l’amistat.

Abans que esclatés la guerra vostè vivia en el sí d’una família benestant, anava a l’escola i jugava pels carrers de Kabul amb els seus amics. El 1993 la seva vida donà un gir radical quan una bomba va destruir casa seva i part del seu cos va patir greus cremades. Què va trobar a faltar quan estava ingressada a l’hospital?

Només tenia 8 anys quan la bomba em va cremar la cara i part del cos; i jo em demanava “per què m’ha passat a mi?”. Després d’aquella bomba res va tornar a ser el que era ja que ens vàrem quedar sense casa i el menjar començava a escassejar. La guerra canvia a les persones i et deixa seqüeles de per vida. El meu pare ja no parlava amb ningú i vaig trobar a faltar els meus amics i l’escola. Amb la guerra quasi tots les escoles varen desaparèixer.

A causa de la gravetat de les seves ferides els metges suposaven que no se’n sortiria, què li donà forces per seguir endavant?

Hi havia moments en els quals tot em feia mal i em volia morir, però gràcies a l’optimisme i el suport de la meva mare vaig millorar molt. Ella estava sempre amb mi a l’hospital ja que patia que els metges em llancessin al riu perquè em consideraven un cas perdut. Un dia el metge em va dir que encara que em guarís les ferides tindria un endarreriment mental i jo li vaig respondre “quan aconsegueixi el certificat del batxiller te’l duré” i així ho vaig fer.

La guerra va fer emmalaltir el seu pare i el seu germà fou assassinat. Als 11 anys vostè va decidir amagar-se sota la identitat del seu germà Zelmai per poder fer feina. Per què va prendre aquesta decisió en el seu estat?

Vaig prendre aquesta decisió enmig de la misèria i la guerra, els diners eren cada vegada més escassos i havia de fer alguna cosa per alimentar als pares i a les meves germanes petites. El règim talibà no deixava a les dones fer feina fora de casa seva i per això em feia passar per un home. Al principi, la meva mare no ho volia, però després d’insistir molt, es va rendir. Primer pensava que només seria necessari treballar un any o dos, però no podia deixar la meva falsa identitat. I així anaven passant els dies fins que ja duia 11 anys sota la identitat de Zelmai.

Com aconseguí que durant 11 anys ningú se n’adonés de la seva vertadera identitat? Quines dificultats va tenir alhora d’interpretar el paper d’un home?

No va ser gens fàcil però així he pogut sobreviure. Per dissimular el cos de dona em vestia amb roba ampla i amb un turbant em cobria el cap. No parlava massa per no ser descoberta, responia “si” o “no” i actuava agressivament per parèixer més “home”. Si em feien preguntes incòmodes m’escapava com podia. Ningú se n’adonà de la meva vertadera identitat ja que en aquell moment no estaven per això, durant la guerra la gent no es preocupa per aquestes coses, només es preocupa per la pròpia supervivència.

Fa 6 anys, gràcies a una ONG, vostè va arribar a Barcelona per rebre ajuda amb els tractaments mèdics i començar una nova vida que li permetés ser ella mateixa. És feliç amb la seva vida actual?

A Barcelona em trobo molt bé, per fi sóc lliure, però sempre penso amb el meu país. El meu cos és a Barcelona però el meu cor sempre estarà a l’Afganistan. Aquí visc amb una família que estimo molt, ja que ells em van donar l’oportunitat de refer la meva vida. Quan vaig arribar aquí estava molt preocupada perquè jo no volia ser una dona, volia ser independent. Per això em vaig sorprendre quan em varen dir que aquí les dones són lliures. La primera vegada que vaig agafar el tren tota sola no m’ho podia creure i vaig exclamar “ei! Sóc una dona i estic tota sola al tren!”. A l’Afganistan les dones no poden anar totes soles, i si ho fan han de demanar permís al seu marit. Per els afganesos una dona amb bicicleta és un astronauta i, ara que puc, sempre vaig amb bicicleta.

Ara que viu a Barcelona vostè se n’adona de les desigualtats que pateixen les dones afganeses, com creu que es podria acabar amb aquesta injustícia?

El problema és que les dones afganeses no tenen estudis i no són conscients de la injustícia que pateixen perquè mai han tingut llibertat. Quan són petites, és el pare qui decideix per elles i després és el marit qui ho fa. Per altra banda, tot està controlat pel règim talibà, gairebé no hi ha mitjans de comunicació i la gent no coneix una altra vida que la seva. Desconeixen el món, per als afganesos tots els estrangers són americans. Sovint la meva mare em pregunta “Com es porten els americans?” i jo li dic “Mama, ja t’ho he explicat moltes vegades, visc a Barcelona!”.

Finalment, m’agradaria saber la seva opinió sobre un tema d’actualitat. A Barcelona i altres ciutats espanyoles les manifestacions i les vagues són cada vegada més freqüents per les retallades del Govern. L’estat del benestar s’està enfonsant i augmenta el malestar entre la gent. Què en pensa de tot això?

A algunes manifestacions jo m’hi ajunto però n’hi ha d’altres que no. Crec que molta gent no se n’adona del que té al seu voltant perquè mai ha passat cap misèria. La meva intenció no és donar lliçons a ningú, però a vegades el més fàcil es donar la culpa als altres. Jo em considero molt afortunada amb la meva vida a Barcelona, ja que per fi puc gaudir de la meva llibertat i ser com sóc.