Repugnància i fàstic són paraules fortes. Personalment, “repugnància” sempre m’ha produït angúnia, cert desassossec, manies meves, suposo. La semàntica es torna molt important quan hom fa certs tripijocs en el món de la premsa. A l’esfera política hauria de passar el mateix.

Per això m’ha sorprès bastant que ningú hagi destacat la irada reacció de la diputada Montserrat Capdevila, al seu bloc, després de saber que el fiscal ha demanat al TSJC la seva imputació per un cas de malversació. La il·lustre senyora metrallava, entre d’altres perles, que el cas li produeix “repugnància i fàstic” per reblar que el procediment és degut a un “ús torçat dels instruments jurídics de l’estat de dret”. Alça, Manela!

Entenc que aquestes contestes responen a la progressiva popularització/ciutadanització del PSC. A les votacions parlamentàries i l’escarit Pacte de Granada (que no garanteix ni el principi d’ordinalitat) s’hi ha acabat sumant, irremeiablement, l’artilleria verbal. Vantar-se de propugnar una consulta pactada, dintre de la llei, i alhora carregar contra jutges i fiscals quan el vent no va de cara és la nova tònica. Esquizofrènia aguda.

És el nou capteniment fatxenda i perdonavides socialista que abanderen primeres espases com el secretari d’acció política, Antoni Balmón, o el portaveu parlamentari, Maurici Lucena. Ho il·lustra el pueril càstig aplicat als tres diputats díscols, confinats a la darrera fila de l’hemicicle, al racó de pensar. Probablement, deuen haver elucubrat, el PSC recuperarà terreny perdut si endureix la seva política interna, reforça la seva dialèctica antisobiranista i es presenta com el garant d’una Espanya plural. Mala peça al teler.

La sagnia provocada per l’urpada de Ciutadans ja no la suturaran. Encara menys amb una mala còpia del partit creador del vocable “nazi-onalismo”. L’actuació de Jordi Cañas en conèixer la seva eventual imputació, per acabar-ho d’adobar, ha estat modèlica, d’alta volada. “Confiat, tranquil i segur” –i disposat a abandonar l’escó. Hola, Oriol Pujol–. Quina diferència amb “repugnància i fàstic”.

La diferència rau en l’adequat ús de les paraules en cada moment. Bill Clinton us ho diria, “és l’adjectivació, estúpid”.