Hem vist aquesta setmana com ha tornar a l’esfera pública el debat sobre el projecte batejat en el seu dia com a BCN World. Els debats i compareixences en seu parlamentaria, el posicionament dels grups polítics respecte a la idoneïtat o no del projecte, la presentació de treballs acadèmics, enquestes als diaris, … han tornat a fer visible una qüestió mai resolta al Camp de Tarragona respecte a l’encaix del sector turístic, l’important presència del sector químic i el model de territori que volem.
És bo que es generi debat entorn a un territori malmès des del punt de vista ecològic, destí de milers i milers de turistes, potencialment perillós per la important indústria química i nuclear present (a escassos 30 km es situa el complex nuclear de Vandellòs i a poc més de 60 km el d’Ascó) i amb un important dèficit d’infraestructures de comunicació segures, ràpides i modernes.
Seria bo també, que per l’anàlisi de la conveniència, o no, de la implantació d’aquest nou complex d’oci, es generés un debat més enllà de l’impacte que sobre el sistema ecològic de la zona podria tenir, de la creació de llocs de treball que suposaria, de les bonances econòmiques que reportaria aquesta implantació pels municipis veïns i de l’impuls que suposaria pel sector turístic del territori.
Tots els arguments esgrimits fins ara de les bondats del projecte per part de les elits polítiques i econòmiques del territori no convencen. El recurs populista de la creació de milers de llocs de treball per captar adhesions ja comença a cansar perquè qualsevol inversió industrial que es faci, provinent del sector que sigui, comportarà la creació de llocs de treball tant directes com indirectes.
Quina serà l’empremta ecològica que deixarà el projecte?. Quin serà el territori que deixarem a les generacions que ens precediran?
Hi ha aspectes que no prestem gaire importància però que caldria, de tant en tant reflexionar. El Camp de Tarragona és deficitari en un element tant important pel gènere humà com pel desenvolupament turístic com és l’aigua. Ja ens han ensenyat i contínuament ens ho recorden des de les institucions, que cal estalviar i tenir cura d’aquest bé essencial. Anem amb cura amb l’aigua que gastem, la pagesia evoluciona tecnològicament per reduir-ne el seu ús, però i les químiques?. La indústria química és una gran consumidora d’aigua, i potable, no procedent de potabilitzadores. I els serveis d’oci?. Altres grans consumidors d’aigua potable. Com a ciutadans ja tanquem l’aixeta per no sentir-nos partícips d’aquest malbaratament, però és el nostre gest suficient?.
Les restriccions de subministrament d’aigua que històricament havíem sofert els habitants del Camp de Tarragona, varen tenir el seu punt i final amb el mini transvasament de l’Ebre, primer projectat per solucionar aquest dèficit ciutadà (o així ens el varen vendre), després ampliat per fer front a les mancances dels ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona, … I com no, per abastir al sector químic, a un sector turístic puixant, a una gran infraestructura d’oci com Port Aventura,… i tot això a costa de la disminució del cabal del riu Ebre i dels problemes que això comporta per aquell territori que degut a les anacròniques infraestructures de comunicació de transport existents, semblen que estiguin més lluny del que realment estan.
Parlar de desenvolupament al Camp de Tarragona i d’implantació de grans indústries que permeten el creixement econòmic d’aquest territori va estretament lligat a parlar de l’espoli de la principal font de riquesa d’un altre territori, el de les Terres de l’Ebre, que tenen també un gran potencial econòmic i vertebrador, amb necessitats de creació de llocs de treball, recentment declarat Reserva de la Biosfera i que amb l’ajut de tots l’estem menystenint. Per què, d’on vindrà l’aigua amb la que es netejaran les mans els crupiers que reparteixin les cartes dels casinos del BCN Word?