Albert Bermúdez

Per primera vegada des que sóc a Alemanya vaig menjar peix relativament fresc. No del congelat. No aquell salmó pròxim a la textura del paper de xarol ni les varetes de peix arrebossat adaptades del menú infantil de qualsevol restaurant que duu el mateix nom que el propietari introduït per la paraula “casa”. No, no. Fa cinc dies en Wolfgang va perdre l’oremus, es va dirigir al mercat de peix de Munic i va tornar amb tres truites de riu de les grosses. Inèdit. Probablement no torni a passar fins que torni a casa -a la meva, a la catalana-.

Truita de riu, crec, mai n’havia menjat. Té un gust similar a l’emperador però més suau, i té més espina que carn. Però què li he de dir jo al pobre Wolfgang? si després d’escoltar la meva veu en forma de trepant, després que li expliqués com m’havia inflat de peix i marisc durant les festes de Nadal per obra i gràcia (i gràcies) de la meva mare, a l’home se li va fer la boca aigua i va escapar-se al mercat per intentar superar-la. Evidentment no va poder. La cuina a casa supera els límits d’all, pebre i sal permesos per l’estat. La meva àvia ens reitera sempre que “el pebre destria la sang”. Ella ho diu en clau positiva, però no sé exactament què vol dir amb aquesta frase. En tot cas, aquí tenim la sang més destriada del planeta i, probablement, els alès més pudents de la regió. No rentar-se les dents abans de sortir de casa és un risc mortal per a l’interlocutor.

Però en tot cas, si alguna cosa troba a faltar un amant de la cuina mediterrània fora del seu hàbitat natural és el peix. La varietat i el gust del peix a les costes catalanes és admirable i, com en molts altres casos, d’aquells plaers de la vida que es valoren més en la seva absència.