Inconformisme

Albert Bermúdez

De ben segur que el Barça no juga -i potser mai més jugarà- com ho ha fet en els darrers cinc anys. L’arribada de Guardiola ens acostuma a un joc exquisit, a un plat de Bulli cada cap de setmana i, quan jugàvem Champions, uns dimarts i dimecres d’emocions fortes, on arribàvem fins i tot a riure’ns del Madrid al seu propi estadi, buidàvem el Bernabéu un quart d’hora abans d’acabar el partit i l’afició es quedava cantant, fruit de la felicitat que produia no només guanyar, sinó també fent-ho d’aquesta manera.

És evident que ja no som aquest Barça. Potser cal que destruïm gran part del que hem construit per edificar una nova llegenda (i en cap moment parlo de l’estadi), que durà altres noms, perquè molts dels actuals han deixat de ser el que eren i d’altres fins i tot resulten nocius. Potser cal buscar els successors, amb aquella mescla entre les categories inferiors i el mercat mundial que tan bones èpoques han dut a casa.

Com que ja no som aquell Barça, l’enyorem. I a l’actual li demanem més, perquè somiem i creiem que encara és possible tornar on érem, que com a equip històric encara no hem mort i podem recuperar el tro que darrerament hem perdut. Tenim por del dia en què ens haguem d’enfrontar a un gran d’Europa i en poc menys d’un mes arriba un plat fortíssim pel qual no sabem del tot si estem preparats. I de tant que exigim, de tant que temem, perdem de vista que encara podem plantar cara, donem objectius ja per perduts i ens contaminem a nosaltres mateixos amb una idea preconcebuda: ja no som el que érem.

Cert. Ja no som el que érem, però seguim sent superiors a infinitat d’equips i som vius en totes les competicions. És legítim i necessari que l’afició sempre demani més, però no perdem, si us plau, el punt de partida, que és el futbol. D’alguna manera deixem de gaudir d’un espectacle que tenim la sort immensa de veure cada cap de setmana, i aquells que assisteixen a l’estadi també la sort de veure-ho des del lloc dels fets. Exigir a l’equip no hauria pas de ser sinònim de pessimisme. El Barça no és el que era, però que les ganes de més no us impedeixin gaudir d’aquest espectacle. Que tard o d’hora tocaran èpoques que seran pitjors de debò. Tard o d’hora sortirem de l’estadi realment emprenyats i tornant a guardar el mocador blanc a la butxaca. Llavors trobarem a faltar el partit que hem vist avui, un 3-0 contra el Màlaga i sent líders de la Lliga per 59a vegada consecutiva.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca