Jordi Gavaldà

Faig una crida (gairebé desesperada) a tots aquells ciutadans que a dia d’avui encara es defineixen com a “federalistes”. A tots aquells que diuen que volen compartir un marc polític comú amb els altres pobles d’Espanya però que davant de la incomprensió espanyola reaccionen amb una certa síndrome d’Estocolm. A tots aquells que creuen que Catalunya ha de continuar progressant en el seu autogovern però que pensen que la llibertat nacional equival a posar murs i fronteres. A tots aquells, en definitiva, que semblen immunes a qualsevol crisi que pugui travessar el PSC i que s’han quedat ancorats en el PSOE de l’“Apoyaré la reforma del estatuto de Cataluña que apruebe el parlamento de Cataluña”.

M’agradaria que alguna vegada (només una!) els federalistes catalans expliquessin què entenen exactament per “estat federal”. Que diguessin quin referent tenen al cap, més que res perquè el seu projecte sigui creïble a ulls de la ciutadania. Estan pensant en les províncies argentines? En els estats mexicans? En els cantons suïssos? En els länder alemanys? En els estats nord-americans? En les nacions belgues? En els territoris indis? En les dependències veneçolanes? Aquestes entitats polítiques no tenen res a veure les unes amb les altres, malgrat que totes són de tall federal.

Si per a alguna cosa va servir la sentència del Tribunal Constitucional contra l’estatut del 2006 va ser per deixar ben clar fins a on pot aspirar a arribar Catalunya amb l’actual marc jurídic i polític. Un marc que a dia d’avui ja no dóna per a més. Punt i final. Assumim-ho d’una vegada! Ja n’hi ha prou de marejar la perdiu apel·lant a un federalisme que a hores d’ara ningú ha concretat. Continuar creient en una reforma federal de l’estat (insisteixo, sense explicar què vol dir exactament) quan a l’altra banda no hi ha ningú que es vulgui federar amb nosaltres és ben trist. I ingenu. I fins i tot, deixeu-m’ho dir, irritant.

Arran de l’acord sobre la data i la pregunta per a la consulta del 9N, s’ha venut a l’opinió pública que els federalistes haurien de votar “sí” al primer apartat i “no” al segon per donar a entendre que volen que Catalunya sigui alguna cosa més que una simple comunitat autònoma però que no volen la independència. Així, ja tindrem el terreny adobat perquè es tornin a fer mil i una conjectures sobre què volem els catalans. Un nou estatut? Un pacte fiscal? Un reconeixement cultural i lingüístic més nítid? La potestat de tornar a decidir en el futur? Un federalisme asimètric? Una confederació ibèrica? Una singularitat dins de la Unió Europea?

Si us plau, deixem de fer el ridícul. El mandat és ben clar: “sí” o “no” a la independència. Ja no valen les nebuloses grises en un moment en què la gent reclama definició. O volem sobirania o no la volem, i deixem-nos de romanços. Només des de la independència, només des del “sí” i “sí”, els federalistes tindran els instruments per plantejar federar-se amb qui vulguin d’una manera seriosa. Tant amb el que quedi d’Espanya com amb la Unió Europea o amb la Bulgària de Hristo Stòitxkov, si volen. Però mentre això no sigui així, què podem decidir, nosaltres? Si ara ni tan sols podem decidir si fem del català un requisit per als jutges que exerceixen en aquest país… Així doncs, la independència ha de ser l’objectiu comú tant dels qui la volem com a estació de partida per a començar a construir un país més just (i, de pas, aparèixer als mapes), com dels qui tenen el projecte polític de federar-se amb Espanya, que és ben legítim, però que en tot cas caldrà plantejar des de la plena sobirania perquè tingui algun valor real.

Com diu aquell vell proverbi àrab, “el primer cop que m’enganyis serà culpa teva, però el segon cop ja serà culpa meva”. I nosaltres, com a país, ja n’hem sofert més de dues, de tres i de quatre, d’ensarronades…