Pilar Carnicero: “Quan ens van donar pa blanc pel racionament, vam fer una festa”

Pilar Carnicero va néixer l’any 1936, pocs mesos abans de l’inici de la Guerra Civil. Ara, amb 77 anys, interpreta els records de la nena que va ser un dia des de la perspectiva de l’adulta que és ara. Segoviana de naixement però catalana de dalt a baix, va traslladar-se a Barcelona als tres anys, on va viure la postguerra des dels seus inicis acompanyats del pa negre del racionament fins al final del franquisme.

Va néixer l’any en què va esclatar la Guerra Civil…

Sí, l’any 1936, a Maderuelo, un poblet prop de Segòvia. És curiós perquè, tot i que era tan petita, encara tinc records d’aquells anys que em venen a la memòria sovint, com flaixos.

Records? Dels bons o dels dolents?

Tan de bons com de dolents, però tots emocionants. Recordo un dia, quan deuria tenir tres anys i la guerra estava a punt d’acabar, que va arriar al poble un camió enorme, tan gran que gairebé no podia passar a través de la porta de la muralla. Va resultar ser el meu pare tornant del front, del que ningú en sabia res des de mesos enrere. Cada vegada que recordo aquell instant, m’emociono.

Poc després es van traslladar a Barcelona…

- Publicitat -

Sí, tan bon punt vam poder marxar del poble. A la postguerra es vivia malament a tot arreu, però allà estàvem aïllats i era molt difícil sobreviure d’una manera digne. Així que vam venir cap aquí, on s’hi havia traslladat un familiar un parell d’anys enrere.

I què recorda d’aquells anys?

Van ser molt complicats, sobretot pel racionament. Acompanyava a la meva mare a buscar el menjar, i recordo les llarguíssimes cues i la seva cara de decepció i desesper quan ens donaven la ració; mai n’hi havia prou per alimentar els sis que érem a casa.

I com s’ho feien?

Sovint ens veiem obligats a recórrer a l’estraperlo. A més, els productes poques vegades els rebíem en bones condicions: l’arròs estava picat, i tot era insípid. Però sempre menjàvem sense fer cap comentari per no fer-li mal a la meva mare, que li afectava molt. Recordo el primer dia que ens van donar pa blanc; després de mesos de menjar només pa negre, va ser tota una festa.

Però van poder estudiar…

Sí, tant jo com els meus germans. Els meus pares donaven molta importància a la formació.

I com es vivia l’educació fa seixanta anys?

Òbviament, no hi havia col·legis mixtes, i a més apreníem diferents assignatures. Per exemple, les noies teníem classe de tall i confecció, mentre que els meus germans feien esports. Però les pitjors diferències no es donaven entre sexes…

A què es refereix?

Jo estudiava a una escola regida per monges, i a les alumnes se’ns dividia entre blanques i negres. Les noies que es quedaven a mitja pensió o a dormir a l’escola, i que per tant tenien un relatiu poder adquisitiu, vesties robes negres. Aquelles que no es podien permetre menjar o allotjar-se a l’escola, les obligaven a vestir de blanc, per denotar que hi havia diferències entre nosaltres.

Això per part de les monges, però les negres discriminaven les blanques?

Tant com discriminar-les no ho diria, però estudiàvem en aules separades, i parlar amb una de les blanques sempre comportava les mirades despectives de les negres

I què me’n diu dels símbols franquistes?

N’hi havia per tot arreu: a totes les classes i passadissos. En especial recordo un quadre, just davant de l’entrada del col·legi, que era enorme. Vaig entrar als sis anys en aquella escola, i aquella fotografia desmesurada sempre em va infondre una espècie de mescla entre por i respecte. Llavors no sabia qui era ni què significava aquell rostre, però em tenia esporuguida. Però també hi havia un altre tipus de símbols franquistes a l’escola, com el fet de no poder parlar ni aprendre català.

Però vostè el parla de meravella…

Si ho faig no és pas gràcies a l’escola. I sempre m’ha frustrat no saber-lo escriure. He viscut aquí des de petita i em sento i sóc catalana, de la mateixa manera que el català és la meva llengua. El sé parlar perfectament, però no et sabria escriure correctament ni tan sols el que estic dient ara mateix.

Què va sentir quan Arias Navarro va comunicar la mort de Franco?

Justament en aquell moment estava comprant, i com no teníem ràdio portàtil –i de telèfons mòbils no cal ni parlar-ne- no em vaig assabentar fins que vaig arribar a casa. Em van rebre les meves dues filles, molt emocionades: “Mamà, demà no hem d’anar al cole!”, cridaven. Va ser la meva sogre, que les estava vigilant, qui em va donar la notícia. La veritat és que el primer que em va passar pel cap quan m’ho van dir va ser: “ja era hora”.

 

 

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca