Estàs viu i això vol dir que et passen coses. La realitat t’afecta, tant per a bé com per a mal. No només estàs viu, sinó que disposes de consciència. La realitat t’impacta i ho sents així. T’emociones davant d’allò que consideres bell i t’esgarrifes davant d’atrocitats. Dónes voltes sobre els problemes i, de vegades, t’enfonses al no veure’n solucions. Ets un animal previsor, vius més enllà de la pura immediatesa tot buscant seguretat.

T’enfoques cap al futur intentant crear sistemes immunològics per mantenir-te viu. Busques l’ordre i si no el trobes mires de construir-lo. Amb tu neix la tècnica i amb ella la millora del rendiment. També neix la ciència per mirar de teoritzar sobre certes complexitats. Això vol dir que davant certes problemàtiques ets capaç d’elaborar solucions.

Planteja’t, doncs, el raonament com una eina que genera immunitats. Això vol dir que la raó serveix per evitar certs problemes i per resoldre’n d’altres. Evidentment també en genera i d’això tracta la filosofia. Tota ment humana està condicionada per l’entorn i exposada a errors de càlcul. Per això el filòsof i el psicòleg sempre estan alerta, perquè la raó pot desviar-se o acomodar-se i deixar de treballar en pro d’immunitzar-nos.

Si tens un mal dia, no ho veuràs tot pitjor? Segurament sí. Les nostres emocions i sentiments influeixen en la nostra manera de processar informació. Però què passa amb aquelles persones que són pessimistes per sistema? Segurament la persona que aposti pel pessimisme se senti confortada cada vegada que la realitat s’adeqüi als seus càlculs. Li produirà cert plaer veure que té raó, cosa que reforçarà encara més la seva postura. Qualsevol esdeveniment que superi positivament el seu càlcul, però, serà relativitzat.

Això és així perquè busquem patrons que ens permetin ordenar la realitat i podem arribar a confondre els càlculs amb la mateixa realitat. El pessimisme seria una tècnica igual que ho és aixecar peses per enfortir els músculs. Pensar que la realitat tendeix a oferir lo pitjor és una manera d’enfrontar-se a ella. Tanmateix exercitar-se en esperar lo pitjor pot desencadenar estats mentals malaltissos.

Ets un ésser pensant i li dónes sentit a les coses que et passen. És raonable pensar que si has sofert algun “trauma” et protegiràs del món per combatre inseguretats. Però pensa. Si és així estàs interpretant un cas concret com si fos un cas universal. Sé que no és fàcil d’assimilar. Però és important entendre-ho. La manera de veure les coses no s’ajusta sempre a la manera de ser de les coses mateixes. Si no ho entenem és perquè hi estem massa implicats i massa habituats amb la manera de pensar pròpia.

El sentit comú et diu que La Terra és el centre de l’Univers. La perspectiva et demostra que no és així. Amb la raó sol passar el mateix. La lògica pot fallar i s’han de replantejar constantment les coses. Així procedeix la ciència, investigant constantment i no donant res per suposat. Si això funciona en l’àmbit científic per què no hauria de funcionar en l’exercitació mental?

Possiblement si agafes consciència de què estàs enfadat quan ho estiguis i n’analitzes les causes i conseqüències veuràs que és molt probable que el malestar disminueixi. D’això la filosofia en diu “portar a la consciència” i és un bon mecanisme per neutralitzar naufragis mentals. Evidentment aquest recurs no té un efecte instantani. La filosofia no disposa de remeis miraculosos. Per combatre una dinàmica cal exercitar-se durant molt de temps. Així com una persona no pot muscular el seu cos sense practicar exercici tampoc serà capaç de desprendre’s de rutines mentals només desitjant-ho.

Com a ésser humà tens capacitat d’analitzar els problemes i de proposar-ne solucions. De vegades et sentiràs ofuscat. Buscaràs orientació en d’altra gent. No pateixis, tothom en algun moment de les nostres vides hem necessitat l’ajuda d’algun expert. Quan estàs malalt vas al metge, quan vols posar-te en forma a un monitor o professor d’educació física. Buscar assessorament és normal, sobretot si no et veus capaç d’il·luminar la solució per tu mateix.

Pensa, però pensa de tal manera que puguis delegar al teu cervell la seva funció originària: centrar-se en la solució de problemes. Evita focalitzar-te en allò que et fa mal de la mateixa problemàtica. D’altra manera és molt possible que et bloquegis i que et sentis encara pitjor, perquè el teu cervell se sent incòmode fent funcions que no són la seva. Busca i repensa el problema i si no el resols planteja’t si hi hauria alguna altra manera de solucionar-lo. De vegades el conflicte consisteix en no haver plantejat bé la mateixa problemàtica o en no haver anat a l’arrel.

Exercita’t. No pots deixar de fer-ho. De fet, fer el gandul no és altra cosa que exercitar-se en deixar-se perdre a un mateix. Entrena’t. Si cal busca un mestre, o un guia…. I sempre que trontollis planteja’t que allí on tu veus un problema es possible veure’n una solució.

Il·lustració: Cristina Bestratén