El col·lectiu Dones per l’Autoconeixement i l’Anticoncepció (DAIA) es fa fundar després de les primeres Jornades Catalanes de la Dona, l’any 1976, amb l’objectiu de qüestionar el paper de la dona durant la dictadura, el seu dret reproductiu i la lliure expressió de la seva sexualitat. Infermeres, psicòlogues, filòsofes, treballadores de la seguretat social i fins i tot estudiants de medicina van formar un grup d’acompanyament que assessorava a aquelles dones que necessitaven avortar i proporcionava mètodes anticonceptius, aleshores prohibits.

L’avantprojecte sobre la llei de l’avortament, que encara ha de passar la tramitació parlamentària, ha topat no només amb la majoria de partits de l’oposició sinó amb una àmplia majoria social que veu en aquesta reforma un retrocés dels drets que col·lectius com DAIA van aconseguir durant els final del franquisme i l’inici de la democràcia. Rosa Ros, llavors estudiant de medicina, va ser una de les fundadores d’aquest col·lectiu. Actualment dirigeix el Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat (CJAS).

Amb quina motivació es va fundar DAIA?

DAIA era un grup per reflexionar, remoure consciències i posar idees a sobre la taula. També aconseguia mètodes anticonceptius de fora del país, com per exemple els diafragmes que entraven per la frontera com a tetines de biberó, cremes espermicides, els DIU… Llavors l’anticoncepció hormonal existia com a tractament d’alteracions de la regla, i per tant s’havia d’aconseguir de manera irregular a través de prescripcions de ginecòlegs més “progressistes”.

Eren moltes les dones que s’adreçaven a vosaltres?

Moltes, principalment pel tema de l’avortament. Nosaltres proporcionàvem informació i formàvem grups de dones que volien avortar perquè poguessin viatjar juntes a Londres o a Holanda per aconseguir-ho. El que buscàvem amb aquests grups és que es donessin suport moral entre elles i es sentissin acompanyades.

Fins i tot havíem rebut dones de guàrdies civils i gent del règim, però pel seu “estatus”, aquestes dones ens acostumaven a demanar que no les féssim anar en grup a avortar.

És a dir, vosaltres no ajudàveu directament a avortar.

Nosaltres, directament, no. Aquí a Barcelona hi havia algun ginecòleg que, a la seva consulta privada havia ajudat a avortar a alguna dona i havia realitzat l’”aspiració de la regla” en els primers dies de falta de menstruació. Del que sí que disposàvem era d’una persona que feia les revisions postavortament i que, per aquest motiu, va ser encausada fa poc, tot i que posteriorment la van perdonar.

A França, va ser gràcies a l’acció del moviment de Planning francès i de grups espontanis que ajudaven a interrompre l’embaràs il·legalment que l’avortament va ser despenalitzat. Aquests grups, ja cap al final de la dictadura, van baixar a Espanya per ajudar a avortar a les cases particulars.

Amb la nova llei es prohibiria la publicitat dels centres en els que actualment encara es pot avortar.

Esperem que aquesta llei firmada per persones carpetovetòniques i misògines no es tramiti finalment al Congrés. Suposaria un retrocés mai vist en un país europeu, i la prova és que membres del mateix Partit Popular ja han mostrat la seva disconformitat amb les mesures que volen aplicar. Si s’aprovés la llei es criminalitzaria als metges que seguirien ajudant a avortar, als que donarien informació i a les mateixes dones que es veuen obligades a interrompre l’embaràs. Però això s’ha fet des de sempre en la il·legalitat i l’atreviment hi seguiria sent.

I aquesta “clandestinitat” suposaria…

La desigualtat i la discriminació de totes aquelles dones sense recursos que haurien de recórrer a mètodes més clandestins i, per tant, més perillosos per avortar.

Semblava que hi havia un cert consens social després de la llei aprovada l’any 2010.

És una decisió únicament ideològica que segueix les directrius del sector més recalcitrant de l’església, que continua tenint un pes inexplicable en determinats estaments polítics. L’avantprojecte i les idees que se’n desprenen són pròpies de l’ultradreta ja que van en contra de la ciència, del progrés i de les persones i els seus drets.

La llei actual, en canvi, és acceptada per gran part de la societat, principalment perquè ha aconseguit normalitzar l’avortament farmacològic fins a les set setmanes. A més, hi ha estudis que demostren que fins a la setmana vint-i-tres de gestació, aproximadament, el fetus no té connexions sinàptiques i, per tant, fins aleshores no existeix vida.

En cas que no s’acabi aprovant aquesta llei i prosperi el recurs del PP per declarar inconstitucional la del 2010, quins serien els passos a seguir?

Hauríem de tornar a començar i, possiblement, pactar. El fet és que en salut sexual i reproductiva i en drets, les dones mai poden deixar de lluitar, perquè quan ho han deixat de fer, aquests drets s’han vist suprimits. Hem de seguir actuant per aconseguir el marc legal més ampli possible, que és aquell en el que la dona pot decidir i en el que la seva llibertat no està condicionada al que diguin terceres persones.

Aquest avantprojecte contempla com a excepció la violació. En aquest cas l’avortament lliure és permès fins a les dotze primeres setmanes. És suficient?

La burocràcia és espantosa a Espanya i, com que es demana una denúncia prèvia, l’avortament lliure en aquest cas s’hauria d’augmentar, com a mínim, a les setze setmanes. El mateix passa quan l’embaràs suposa un perill físic o psicològic per a la dona. Fins ara hi havia metges disposats a fer informes per tal que es pogués avortar amb relativa facilitat. Amb la nova llei serien necessaris diversos informes, sessions de psiquiatria en alguns casos i es castigarien penalment les vies “indirectes”. La clandestinitat no és amiga de ningú, però al final no ens quedaria més remei.

Creu que, si aquest avantprojecte prospera, hi haurà menys embarassos no desitjats?

No. La sexualitat va més enllà de l’embaràs. La sexualitat ens aporta benestar, satisfacció i afecte. I en situacions difícils, com en la que ens trobem actualment, acostuma a haver-hi més relacions sexuals buscant aquest afecte. La última mesura que es pot prendre és la d’eliminar els mètodes anticonceptius de la Seguretat Social quan cada vegada la gent té menys recursos per aconseguir-los.