Lluís Llach no ha estat mai admirador del PSC i tampoc ho serà ara. Però si ho fos, estic convençut que s’encarregaria de compondre el nou himne socialista. Amb la mirada posada més en l’estaca que encadena a l’avi Siset que en l’Ítaca moderna, reescriuria “el meu partit és tan petit”. No com a homenatge, ni com a mostra d’admiració, sinó amb la mateixa ganyota indignada dels qui veuen el constant empobriment del PSC actual.

Ahir, el partit pilotat pel kamikaze Pere Navarro va negar-se a demanar a l’Estat espanyol el traspàs de competències a la Generalitat per dur a terme el referèndum. La desobediència de tres dels seus diputats – a excepció d’Àngel Ros, qui només va voler sucar la punteta – va cabrejar molt a l’executiva que, cansada del sector crític, va convidar als díscols a marxar per la porta del darrera. Una sortida que, segons un Navarro inevitablement tens, “els honra”. El no socialista no només exemplifica una altra incoherència flagrant d’un partit que sembla abocar-se a l’abisme sinó que eixampla l’escletxa divergent. Els partits polítics no són monolítics. Els grans moviments ideològics són nuclis, “pals de pallers” que aglutinen diferents sensibilitats amb un denominador comú. Sense acceptar la pluralitat interna i les seves friccions, un partit no pot aspirar a fer-se gran. Amb el cop de puny sobre la taula de Navarro, el PSC es converteix en un partit petit, incongruent i intolerant amb la seva història. Renunciant a les figures divergents, l’executiva socialista renuncia definitivament a les idees que el van portar a governar Catalunya de la mà de Pascual Maragall.

Navarro està satisfet i creu que amb aquesta jugada el problema ha mort. Els crítics, recolzats per personalitats del socialisme català en un manifest a favor del referèndum, treuen pit disposats a tensar la corda. Però l’executiva mana i més d’hora que tard hauran d’abaixar el cap. El següent pas és ocupar l’escó de Geli, Elena, Ventura i Ros amb fidels a les idees de Nicaragua. Mentrestant, altres veus dissonants com Rocío Martínez-Sampere o Laia Bonet s’aparten del camí traçat per Navarro, Lucena i companyia. Cada vegada més noms s’esborren o són esborrats del viatge a enlloc de la cúpula del PSC, disposada a empetitir el partit a canvi d’obediència cega. Un fet que només servirà per remarcar que, com anunciava Walter Lippmann, “on tothom pensa igual ningú pensa massa”.