Dijous 02 Abril, 2020

Quan el demà no té valor

Més llegits

L’Espanya infectada

Aquests dies de confinament he avançat en una lectura que tenia a mitges, Ascenso y Crisis: Europa, 1950-2017, un...

El Gobierno retalla 215M€ del fons que rep Catalunya per a polítiques actives d’ocupació

El Ministeri de Treball i Economia Social ha retallat en 215 milions d'euros el fons que rep la Generalitat...

La democràcia es basa a retre comptes

En un temps on la bona fe impregna les lluites que han de combatre el feixisme excloent ha sorgit...

El fast food del sexe

Molt bé, ens quedem a casa. Molt bé, fem teletreball. Molt bé, fem ioga a l’estora del menjador. Ens...

Ábalos retreu la gratuïtat de transports i peatges a Catalunya

El ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, José Luis Ábalos, ha dit aquest dimarts que li sembla "una...

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Entre pols, humitat i calor s’aixeca l’Havana, la capital i població més emblemàtica de Cuba. És una ciutat nostàlgica on qui més qui menys viu dels records, perquè el govern dels germans Castro ha perpetuat un model socialista que manté a la població ancorada en els temps de la revolució. El partit comunista cubà, que porta 54 anys al poder, continua lluitant perquè la societat preservi la fe en el règim, intentant salvaguardar l’educació i la sanitat de les batzegades de les crisis econòmiques i mantenint vius als herois del país a través de les paraules, la música i les imatges.  Frases com “el que aquí es recull és pel poble” o “fins la victòria per sempre” es mostren en grans cartells per tot arreu. Són les fèrries campanyes propagandístiques del govern, que recorden a la parròquia la seva raó de ser, no fos cas que a aquesta se li oblidi.

El sistema ha envellit i s’enfonsa lentament, com ho demostra la mateixa ciutat: mig en runes; els seus cotxes, pintorescs però decadents i la seva gent, que lluita cada dia per sobreviure i no morir-se de fam amb un conformisme que ratlla la comicitat. Es diu que els cubans han après a “riure’s de la seva pròpia desgràcia”, perquè porten més de mig segle submergits en una dictadura, encara que molts no s’atreveixin a utilitzar aquesta paraula. Com a qualsevol sistema totalitari abunda la repressió, els mitjans de comunicació són mers instruments ideològics, l’oposició continua en la il·legalitat, les presons estan plenes de dissidents i la població viu amb por a ser multada o empresonada.

La crisis mundial també ha perjudicat a Cuba, que sempre ha estat un país dèbil econòmicament. Primer els ajudava la URSS, avituallant-los amb armament, matèries de primera necessitat, equipaments i finançament atractiu. Posteriorment Xina, i en l’actualitat intenta guanyar confiança entre estats del sud com Veneçuela. Mai s’han valgut per ells mateixos i aquesta dependència els ha fet créixer com una nació fràgil, molt vulnerable davant de qualsevol adversitat. De fet, quan es dissolgué el bloc soviètic a principis dels anys 90, l’illa va patir la crisi econòmica més devastadora fins el moment i de la qual encara s’està recuperant. L’època es coneix com a període especial i els nascuts aleshores mai han conegut la prosperitat. Al seu voltant s’ha erigit un món cada cop més globalitzat i ells no ho han pogut percebre perquè la comunicació amb l’exterior els hi ha estat vetada. Com per exemple internet: pràcticament prohibit a tota l’illa.

D’altra banda, com el sou mig no arriba per res -se situa al voltant dels 13 euros mensuals- la població cerca vies alternatives per obtenir ingressos. Les dones escullen la prostitució –el conegut turisme sexual, en el que participa la gran majoria de la població femenina de la capital-, mentre que els homes opten per l’estraperlo. Un comerç il·legal basat en robar al major empresari de la illa: l’estat, que fins fa sis mesos era l’únic que existia a Cuba. Aquesta precarietat salarial s’accentua en el cas dels joves, al ser un sector demogràfic que ha de carregar amb la doble responsalitat d’estudiar i treballar per ajudar a la família.

Si li preguntes a algú com van les coses, què s’hauria de canviar per anar a millor o si es viu bé sota el mandat Castro el més probable es que et respongui que Cuba és un paradís, però si a aquesta mateixa persona l’obsequies amb uns quants calers o li caus en gràcia, mirarà al seu voltant, s’assegurarà que ningú l’escolta i entre broma i broma et dirà que el funcionament del país és desastrós, que no hi han llibertats, que està prohibit parlar de política, que ningú té per menjar i que és una merda posar-se malalt perquè encara que hi hagin bons metges si no tens amb què pagar-los no et curaran. Aleshores tu li preguntaràs que com és possible si en teoria la sanitat és gratuïta per tothom i et respondrà que el metge, com tots, vol menjar i si tu no li pots oferir res a canvi no tindràs llitera, ni tractament ni operació perquè pacients hi han a centenars i alguns tenen dòlars.

Aquesta resposta serà encara més radical si la formules a un jove. Estimen al Che, admiren a Camilo Cienfuegos, llegeixen a José Martí i saben entonar cançons de Silvio Rodriguez, però tenen molt clar que a ells la revolució no els ha aportat res. No la varen protagonitzar i per tant no poden sentir nostàlgia i són més pragmàtics. La majoria d’ells no parla de política i no per falta de coneixement sinó per pura apatia, “perquè les tertúlies o debats no ens ompliran el plat de menjar”, explica una jove havanera que prefereix no exposar el seu nom públicament.

Jorge Luís Machín, un jove de 25 anys de Santiago de Cuba explica que la majoria de gent de la seva edat a la seva ciutat roba per sobreviure. “Ningú té inquietuds polítiques ni al·licients per informar-se perquè els informatius estan al servei de l’estat”, argumenta Machín. Exemples d’això són el llegendari diari Granma, un estri governamental que lluny d’amagar la seva intencionalitat  es defineix com “l’òrgan oficial del comitè central del partit comunista de Cuba” o el programa televisiu La mesa redonda, conegut popularment com “la mesa retonta” per la seva dinàmica basada en exposar a membres del partit comunista debatent sobre problemes d’altres països tot obviant els defectes propis. A l’altre bàndol es troba Radio Martí que retransmet des de la clandestinitat després d’haver estat declarada enemiga del règim per haver llençat missatges contrarevolucionaris.

Yamile Gutiérrez és una jove havanera de 23 anys que estudia 4º de periodisme. No te pèls a la llengua i es mor de ganes d’exposar la seva opinió sobre la situació de la joventut en el seu país. Les seves paraules denoten un gran interès per remarcar els aspectes negatius. “Aquí els únics que ens impliquem en els assumptes del país som els universitaris –dos de cada deu-. Ens ajuntem en grups i discutim d’economia, dels problemes socials i polítics… Quelcom totalment prohibit i amb un risc molt elevat, però és la nostra manera de mostrar disconformitat. Els demés joves, però, els hi rellisca perquè és més fàcil acatar el que se’ls imposa. Els més compromesos són els estudiants de dret perquè com estudien les lleis s’adonen dels abusos reals que hi ha, mentre que els revolucionaris més convençuts pertanyen a famílies poderoses que mai han patit pobresa”, explica Gutiérrez.

En general dóna la sensació que la política no interessa. Ans el contrari es busquen noves formes de vida al marge d’ella i s’aprèn a viure sense pensar en el demà. Com a molt s’anhela una vida millor, lluny de Cuba. D’altres prefereixen evadir-se i sobretot en el cas dels havaners predomina la cultura del carrer, la coneguda com a reggetonera, que es percep en la manera de vestir, en la música i en la seducció vers els negocis il·lícits, bastant semblant a la cultura hip hop de la perifèria neoyorquina dels anys setanta.

D’alguna manera, els joves s’han adaptat a aquest modus vivendi i fins i tot troben cert plaer en recrear-se en la seva pròpia misèria. Els hi agrada conversar en confiança amb estrangers i explicar-lis les seves penes. Això sí, ningú fa res. Les coses van malament però no es parla de política perquè no dóna de menjar. Hipocresia? Renúncia? Cansament? Desafecció política? Sigui el que sigui no deixa de ser paradoxal i obre el camí a dos grans interrogants: estan tant malament com volen fer creure? i, realment els agradaria que les coses canviessin? 

 

- Publicitat -

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Breus

Hi haurà “algun tipus de confinament” després de Setmana Santa

La consellera de Salut de la Generalitat, Alba Vergés, ha assegurat aquest dijous que hi haurà "algun tipus de confinament" després de Setmana Santa...

El Gobierno considera “injust” dir que Espanya va reaccionar tard contra el virus

La ministra d'Afers Exteriors, UE i Cooperació, Arancha González Laya, considera "injust" que es digui que Espanya va reaccionar tard a l'emergència del coronavirus...

El Tercer Sector reclama al Govern accelerar l’aprovació del reglament de l’RG

La Taula d'Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya ha reclamat al Govern que acceleri l'aprovació del reglament per desplegar i implementar la Renda...

Ja es poden denunciar les “pràctiques abusives” contra les pimes i els autònoms

Pimec ha engegat una bústia de denúncies al servei de pimes i autònoms després de detectar alguns casos de "pràctiques abusives per part d'empreses...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca