Catalunya i Euskadi sempre s’ha dit que són societats molt properes. El nacionalisme català i basc han caminat moltes vegades agafats de la mà, però vivim en dues realitats totalment diferents al meu entendre. Si el nacionalisme català dels últims anys cap aquí s’ha convertit en un moviment transversal de la ciutadania cap a les altes esferes que ha comportat un canvi radical amb la demanda del dret a decidir, no podem dir que hagi passat el mateix a Euskadi on encara hi ha la petjada del terrorisme.
Aquest passat cap de setmana a Durango hem vist un nou moviment d’ETA. Els ex presos es van reunir a Durango per marcar el full de ruta del futur d’Euskadi. En aquest acte van reconèixer de forma implícita que el futur per aconseguir la independència comportava l’abandonament de la lluita armada i calia apostar pel dret a decidir perquè fos la mateixa societat basca qui expressés a les urnes quin ha de ser el seu futur.
Aquest pas endavant es pot interpretar de vàries maneres. Potser ens ho hauríem d’agafar com els bascos amb tot el procés del dret a decidir català, o sigui mirar cap una altra banda i no dir res al respecte. De fet, que una de les veus que he trobat a faltar més en tot el procés del dret a decidir a Catalunya ha estat un petit recolzament de la societat basca cap als catalans. Sempre hem estat societats que ens hem donat ajuda uns als altres, però mentre han anat caient tots els pals cap a Catalunya, cap d’ells ha aixecat la veu per mostrar una mica de solidaritat.
Com a català és entranyable observar com Euskadi ha pres com a exemple tot el que ha comportat el moviment cívic del dret a decidir. O sigui, res de violència i un moviment de les masses socials per reivindicar-se davant del govern espanyol. Hauria de ser un exemple per moltes nacionalitats observar el comportament de molts catalans davant d’atacs verbals com per exemple el que va fer el ministre de l’interior fa uns dies quan expressava la fragmentació de la societat catalana i del fet que no es podien reunir les famílies per Nadal amb normalitat, un fet inventat totalment però que interioritza i molt en el si de la societat espanyola. És la veu d’un ministre, no pas d’un personatge qualsevol.
En tot cas, ara arriba el dret a decidir a Euskadi, és una bona notícia tot i que pels catalans ens pot jugar en contra perquè estem en un escenari que no és el desitjat. La marca del dret a decidir era una demanda catalana. Ha comportat molts mals de cap i haver de patir moltes insolències espanyoles, però ara amb la mateixa demanda basca comporta que el govern espanyol tingui un ingredient més per demanar que la consulta no es faci a Catalunya, perquè clar, després vindran els bascos, els andalusos…que voldran consultar quin ha de ser el destí de la seva regió.
La diferència de tot plegat és que el cas català és diferent. És tota la societat qui s’ha alçat per demanar un canvi. Des de les classes més baixes fins a part de l’empresariat català s’ha mostrat a favor del dret a decidir conjuntament amb una part de la classe política. No observo que a Euskadi pugui passar el mateix, és una realitat diferent. A Catalunya és el mateix poble qui ho demana i aquesta és la força que pot donar un pas endavant perquè al 2014 veiem que podem acudir a les urnes amb total normalitat per demostrar quin és el nostre futur.
