Dijous 19 Setembre, 2019

Neus Pàmies: “Ara tot depèn de la taquilla, és molt difícil que surtin els números”

Neus Pàmies, una de les actrius de “Boig per tu. El musical”, amb cançons del grup Sau, és nascuda al Pla de Santa Maria, a l’Alt Camp, té 25 anys i ja ha actuat en diverses obres de teatre. Després d’haver estudiat biotecnologia i d’una primera etapa a Tarragona, fa quatre anys que viu a Barcelona. Se sent especialment orgullosa d’haver participat en funcions més petites que la que fa darrerament, com “Carmela, Lili, Amanda”, una obra ben acollida pel públic i per la crítica que tiraven endavant tant sols tres actrius amb molts fragments cantats a capella. També ha actuat al Teatre Nacional, en el repartiment de l’obra “Llibertat”, de Santiago Rusiñol.

Quant fa que no vius al Pla, on vas néixer?

És que vaig marxar, vaig tornar i vaig tornar a marxar. Primer vaig anar a viure a Tarragona, quan encara estava fent la carrera, i ja vaig començar a fer teatre amb Xerima. El Teatre Blanc. Vam fer infantils i també vaig començar a donar classes de teatre i música a les escoles. En aquell moment encara estudiava, vaig fer Biotecnologia, i ho vaig acabar!

I ara ja tens la carrera, “per si de cas”…

Sí, però quan vaig anar veient que no era “lo meu”, vaig seguir amb la música, que ho havia deixat als 16 anys, i vaig dir, d’acord, acabo la carrera, però ja la vaig deixar en segon terme.

I vas triar fer teatre

Sí, a finals del segon curs de la carrera ja ho vaig veure. Biotecnologia és una carrera que t’ha d’encantar, perquè hi has de dedicar una mica la vida. Si no t’apassiona, pots donar classes en un institut, però no seràs mai totalment feliç amb allò que estàs fent. Vaig anar veient que hi havia gent que estava molt motivada fent allò i que jo no ho estava.

Quan eres petita ja t’agradava la interpretació?

No ho sé, havia fet música tota la vida, i teatre, els Pastorets i alguna altra cosa que formava part de les activitats d’esplai, però no m’havia plantejat mai res. Als 16 anys podia decidir anar al conservatori, fer les proves d’accés i acabar el grau mitjà, però vaig seguir fent i piano i vaig començar a fer cant, que ja m’interessava, no sé per què. Tota la vida havia vist els Dagoll Dagom a la tele i m’agradava, i mira, ho vaig fer. La profe de cant em va mig col·locar amb la companyia aquesta, Xerima, i vam començar a fer coses. Tenia 18 anys i li vaig dir a ma mare “vull fer les proves per entrar a l’Institut del Teatre”, i ella em va dir, “vols dir que això no és una cosa que t’ha agafat ara?”, i després, parlant amb altra gent que viu a Barcelona, m’he adonat que els és més fàcil plantejar-s’ho sent d’allà, ja que vivint al Pla queda més lluny. Va ser una cosa una mica estranya de decidir, no sabia com serien les proves ni què em demanarien.

I ja has participat en diferents obres…

Sí, també s’ha de dir que el meu xicot és el director de la companyia on estava a Tarragona, on es pot dir que vaig començar. Ell és d’allà i va estudiar direcció a l’Institut del Teatre, i ja va dirigir coses a Tarragona quan estava estudiant. Vam fer una obra que es diu “La ciutat anònima”, que va guanyar el premi de producció de l’Ajuntament de Tarragona, i vam estrenar-la el 2009 al Metropol, ja cobrant nòmina, diguéssim una cosa professional però feta a Tarragona. Ell va començar a fer coses que no m’atreveixo a dir que no es feien, però amb aires nous.

Guanyar-se la vida fent teatre si et quedes en un poble deu ser dificilíssim

És el que et dic, per mi és impossible perquè no m’agrada conduir… la gent de teatre que conec que viuen en un poble són gent que ja ha treballat molt i que ara vint anys després van i vénen perquè pensen que al poble hi estaran més tranquils… però, és clar, has de ser una mica allà, anar a les estrenes…

Deixar-te veure…

Una mica sí… tampoc no és com a les pel·lícules, però és clar, si et veuen constantment et recorden a l’hora de muntar alguna cosa, sinó, no. És així de tonto.

I perquè hi hagi força públic, les obres necessàriament s’han de fer a Barcelona…

És clar, a Tarragona… ara mateix, per exemple, aquell premi beca que hi havia no existeix. Però, de fet, el primer espectacle que vaig fer en sala a Barcelona era també un premi de producció de l’Ajuntament de Tarragona, en conveni amb la Generalitat, que donaven premis a la producció. El problema és que ara amb la crisi ho han retallat “a sac” i a Tarragona no t’hi pots quedar. Una altra cosa és que comencis a Tarragona, però hi podràs ser tres dies com a molt. Temporada només se’n fa a Barcelona, ni a Terrassa, per exemple, ni enlloc.

Per quines obres vas començar?

“Carmela, Lili, Amanda” a Barcelona, que és aquesta que et deia que és una beca de l’Ajuntament de Tarragona i de la Generalitat. Érem tres noies només, cantant a capella. Va ser un espectacle molt “cuco”. Una de les noies era la Isabel Soriano i l’altra la Noelia, que aquí no es coneix tant però ha treballat moltíssim. Eren dues dones que han treballat molt i jo, que era la joveneta. De tres edats: una de cinquanta anys, una altra de trenta llargs i una altra de vint llargs.

La dirigia el Marc Chornet, el teu xicot, també

Sí, la dirigia el Marc i li va fer la dramatúrgia una directora que havia estat professora seva a l’Institut i li va ser punt de suport, que també costa que algú més conegut doni suport a algú més jove.

Treballeu molt junts, quan té un paper per a una noia sempre és per a tu?

No et pensis, treballa moltíssim amb altra gent el Marc. I, a més, ens fa cosa també treballar massa junts. Sempre diem que està bé que cadascú faci una mica la seva, sinó ningú millora, si sempre treballem junts, es crea una dinàmica de treball similar. I quan ens tornem a trobar després que ell hagi fet una cosa amb no sé qui i jo amb algú altre, trobem que ell em dirigeix millor i ell segurament pensa que jo actuo millor.

I, a part, potser ja dirien “aquest director sempre treballa amb la seva nòvia”…

Exacte, i no cal. Però és clar, si jo em trobo sense feina i ell munta alguna cosa, diré, home, agafa’m a mi, suposo que com totes les parelles, si pots intentar millorar la situació laboral de l’altre. Però és curiós, perquè ell sempre ha fet direcció, i normalment la gent s’interessa més per actuar i després es fa director, però ell no… se sent que el seu ofici és dirigir.

També vas ser al Teatre Nacional, amb una obra de Rusiñol

Sí sí, del maig al juny de 2013. Treballar al Nacional és tot a l’engròs. Érem crec que 17 actors i dos nens, 19 en total. Era un follón, als assajos érem 20 persones, amb el director, l’ajudant i l’escenògraf, era com una festa. Però ha anat bé, l’experiència de treballar amb una companyia tan gran amb gent tan bona, perquè hi havia noms com la Maite Gil, el Jordi Martínez, noms d’aquests que veient-los treballar n’aprens moltíssim. Jo feia un paper molt petit però tocava el piano, tenia el meu momentet. Però només de veure’ls als assajos se n’aprenia moltíssim perquè són gent que porten trenta anys de professió.

Vist des de fora, sembla més senzill treballar en una obra amb molta gent, que fer-ne una on només hi apareixen tres actrius, deu costar més d”’omplir”…

Sí, és més senzill. Però depèn de tot: depèn de com està dirigida, potser tinc un paper petit però estic tota l’estona en escena i estic fent coses que influeixen els altres, que no era el cas, però podria ser.

Després d’això ja ha vingut el musical “Boig per tu”?

Hi ha hagut cosetes entremig. Abans vaig estar a l’espai La Seca, a Barcelona, va ser molt bonic, perquè va ser una obra molt difícil amb un text molt estrany. Va ser com un petit orgull de tots, de poder dir que bé, l’hem resolt… a grans trets és la història d’una parella catalana i una parella holandesa, amics, una història de banyes… però escrita de manera molt complicada. Deien el que havien de dir, però també deien el que pensaven. O sigui, un podia dir a una altra: “hola, què tal? Quina tia més rara…”.

I el públic la va rebre bé?

Déu ni do, la veritat és que a la Seca el públic ja té un tarannà d’obres de teatre contemporani o més poètic. A Barcelona també influeix molt el lloc on fas una obra així. Si l’haguéssim fet a una Muntaner o a una sala on es van a veure coses més convencionals, potser a ningú li hauria agradat. Però allà el públic ja estava molt receptiu. En aquell espai va funcionar, potser només un dia ens vam trobar que la gent no hi va entrar.

Et pot passar que et trobis que fas dues obres alhora?

En temporada, no. Pot passar que estiguis fent una obra i et surti un bolo d’una altra cosa. I mentre no coincideixin les dates es pot fer. Ja ens va passar quan estava fent “Llibertat” al Nacional, que va sortir un bolo al concurs de Caixa Manlleu, que donen força diners a la companyia que el guanya, i amb l’obra de la “Carmela” em van haver de posar una substituta. De fet, la noia que em va substituir és amiga, hi ha molta confiança i sabríem que és molt bona i que ho faria ràpid i bé. Vam quedar un dia per explicar-li coses que només sabia jo, perquè a la “Carmela” hi ha canvis molt bruscos,  i el procés de saber en què has de pensar i en què t’has de fixar, si no el pot fer la pròpia actriu, amb dues setmanes hauria estat més complicat.

Tenint en compte les despeses que es pot suposar que hi ha a l’hora de fer d’actriu (que no sé fins quin punt van càrrec de la companyia, com ara els desplaçaments, el vestuari i altres) t’hi pots guanyar la vida?

Aquestes despeses recauen en la productora que porta l’espectacle, no en mi. És clar, quan fas un bolo l’actriu és una assalariada. Com si tu per la feina vas a una reunió a Barcelona. El que passa és que amb la “Carmela” ho hem construït una mica familiarment, perquè som poca gent i, llavors, quan vam anar a València, per exemple, vam anar al pis que encara tenia una de les actrius per evitar despeses. Però si fos una companyia una mica més gran aniríem d’hotel, o en un apartament o el que fos.

Tot deu dependre del que es pugui permetre la companyia…

La companyia ha de valorar si amb el que li paguen surt a compte o no fer un bolo. El problema d’ara és que tot va a taquilla, i això vol dir que si no ets el Roger Pera i el teu nom omple per si sol, és molt difícil que surtin els números.

I abans no era així?

No. Per exemple, a la Trono, a Tarragona, només van a taquilla, les companyies que vénen. Desconec si a alguna encara se li paga a catxet, però abans es feia així: o sigui, tenien uns diners pressupostats i hi havia uns mínims. Ara no poden.

O sigui, ara l’actor pot ser que es trobi que ha de treballar sense que hi hagi cap guany, si no hi ha una bona entrada de públic.

Sí, el que passa és que quan vas a la Trono normalment és amb iniciatives bastant personals. Per entendre’ns, jo amb “Boig per tu” no faria un bolo sense cobrar-lo, perquè no és un projecte meu. A no ser que ens diguessin que és un bolo benèfic o alguna cosa així. Jo no faré un bolo amb una companyia privada que m’ha contractat sense cobrar-lo. Ara, amb un projecte que hem iniciat entre tres o quatre i que ens el sentim molt nostre, els productors plantegen: “Es pot fer això anant a taquilla o bé no fer-ho”. I sempre hem decidit anar-hi, però ens ho plantegen i ho decidim nosaltres. El “Carmela”… és un espectacle en el qual ens hi sentim molt bé totes tres, i si aquell cap de setmana no has de renunciar a cap altra feina, vas i ho fas, i normalment surten uns mínims per pagar el menjar, el transport… creiem en aquest projecte nostre que tenim, però és una cosa molt petita, a nivell laboral és més com una petita cooperativa de treballadors.

Així que ara per ara pots dedicar-te a fer d’actriu

Ara mateix sí, fins al febrer de moment tinc un sou.

Et planteges dedicar-te algun dia a la biotecnologia?

Zero. A part, ho he parlat moltes vegades amb gent de l’Institut [del Teatre], que em diuen “Tu almenys tens una carrera”, i jo dic “però una vegada has començat un camí, és que l’hauria de tirar tot enrere i fer-ne un altre”. No hi estic posada, no sabria ni on anar a buscar feina. També he estat tres anys anant cada dissabte vuit hores a fer classes de cant a una escola del Perelló, i em donaven uns mínims que durant un temps m’han anat bé, però estant en temporada, els dissabtes ja no hi puc anar i aquest any ja no hi vaig. Però no em fa res donar classes de música, és més, m’agrada, i si ara al febrer no em surt res més, hauré de buscar coses. La d’actor és una feina que no ets autònom, però l’actitud és com si ho fossis, allò de “si no tinc res m’ho invento”, i encara que vagi a una sala i no cobri res la gent em veu i si convida no sé qui… constantment has d’estar inventant-te coses, perquè que et truquin és molt difícil, o ets el Lluís Omar o, abans, l’Anna Lizaran, o sinó ningú no pensa en tu, has de ser allà, tot el dia dient “hola, sóc aquí!”.

I a l’Institut hi ha molta gent que només hagi fet teatre, que no tingui cap més carrera?

Cada cop passa més, tinc la teoria que l’Institut aposta molt perquè hi entris quan ja tens més de divuit anys, perquè sent actor treballes amb tu mateix, i si no estàs format, hi ha coses que no les acabes d’aprofitar, encara estàs creixent, estàs decidint. Suposo que passa amb totes les carreres, però amb aquesta s’accentua perquè treballes amb la teva persona tot el dia.

És clar, a segons quina edat, això de voler ser actor potser és una cosa passatgera.

O potser perquè estàs més pendent d’enamorar-te, o de sortir de festa, que de posar el 100 % d’energies en això, i com tot, hi ha gent que amb 18 anys ja estan súper formats i són molt madurs, no diries mai l’edat que tenen. A mi, de fet, també em va passar, jo havia deixat música, i després vaig tornar a acabar els estudis oficials, i en alguns moments pensava “ah, era això!”. A vegades quan ja ets més gran les coses les agafes d’una altra manera. Però ara cada cop hi ha menys gent gran que es poden pagar els estudis i cada cop hi ha més nens de divuit anys que els pares els paguen la carrera.

Has de ser conscient que si ho vols tirar endavant com a actriu hi ha d’haver un sacrifici…

Sobretot això, la cosa del sacrifici és molt difícil d’acceptar. Que jo mai més tindré un cap de setmana lliure. És clar que el tindré si insisteixo en tenir-lo, però et canvia la vida, les coses que fas, i hi has de conviure plàcidament. Fer una cosa que t’apassiona és plaent, però alhora comporta renúncies constantment. Als 17 anys els dissabtes al matí assajàvem, per tant, els divendres a la nit no podia sortir, i la gent de la meva edat sortia, però a mi m’interessava més el que feia dissabte al matí. Això és molt tonto, però com això, hi ha mil coses. No puc estar malament de la veu, mai! Per tant, no puc liar-la parda un dissabte com fa encara gent de la meva edat, no? Això són coses estúpides, però, és clar, pel que fa al nivell econòmic, has d’acceptar que sempre serà inestable, és difícil d’acceptar, i quan tens divuit anys no n’ets conscient encara. T’ho prens diferent perquè encara no t’ha arribat pensar en això. Has de conviure amb aquesta sensació d’inestabilitat.

Quan fèiem “Llibertat”, per exemple, el Jordi Martínez, ens deia que de vint a trenta anys hi ha molts actors, i, en canvi, de quaranta a cinquanta cada vegada n’hi ha menys. Hi ha gent que acaba renunciant. Ell diu, jo treballo molt, però ja en tinc cinquanta, he menjat molta merda per treballar molt.

Creus que quan ja has sortit a la televisió ja et van sortint feines, que ja va tot rodat?

Per desgràcia jo crec que és bastant així. Sortir a la tele no és sinònim absolutament de res, però passa, perquè omplen més els teatres. Si hi ha una cara coneguda, el teatre s’omple més ràpid.

I creus que hi ha molta gent vol fer aquest salt a la tele per tenir més èxit al teatre?

No ho sé. Està bé fer tele, però són disciplines diferents, i és interessant fer-ho. Sí que hi havia un actor italià que deia “jo faig tele i cine per poder fer el teatre que m’agrada”, per tenir un suport econòmic. És més difícil mantenir-te només fent teatre, perquè tens una producció bona a l’any, i si tot va bé… o una cada dos anys.

T’agradaria sortir a la televisió?

M’agradaria perquè seria feina. Però si em sortissin tres obres seguides, estaria encantadíssima de no sortir. Però si no tinc res de teatre i em surt alguna cosa a la tele, jo encantada. No ho he fet mai…

Explica’ns quin és el procés, des que vas al càsting fins que s’estrena i comença a funcionar una obra com ara el Boig per tu.

Per al Boig per tu es va fer un càsting obert, però jo, no sé perquè, vaig anar amb un munt de gent que coneixien el director. Potser per currículum, van preseleccionar gent que al director li podia interessar, però jo no el coneixia de res. Vaig pensar que potser havia vingut a veure la Carmela al teatre i li devia sonar el meu nom. Un dilluns ja ens van convocar als preseleccionats per fer un segon càsting i aquí ja érem 50 persones. Normalment no va tant ràpid, d’un càsting a l’altre passa una setmana, però només van passar tres dies. A la primera ens van fer cantar i ballar, preparar les cançons “El tren de mitjanit” i “Jo ho espero tot de tu”. Normalment et fan preparar un parell de cançons i allà et marquen una coreografia i et fan improvisar. Improvisar és fatal, no agrada ni als ballarins. És per veure que tens certa soltesa, perquè a vegades als musicals no et marquen què has de fer tota l’estona, i interessa que els actors no es col·lapsin si no els marquen què han de fer. Ah, i també ens van fer preparar un monòleg còmic.

Per al segon càsting ja ens van fer preparar trossos de text de l’obra, per un personatge determinat, ens ho van passar dissabte a la nit i el càsting era dilluns, vull dir que tampoc no ens van donar gaire temps. Ja ho van fer expressament perquè volien que la gent no s’ho sabés gaire i que no vinguessin amb una idea prefixada de casa. Vam fer el càsting, però com que a l’Institut havíem d’estrenar una cosa patia perquè arribava tard a classe, així que vaig dir que havia de marxar, però es veu que aquell mateix dia ja s’havien quedat els que havien seleccionat. Ho vaig veure per Facebook i vaig pensar que a mi no m’havia tocat, però vaig rebre un mail dient que sí, que em passaven el text. En principi em van agafar de cover, de swing, que és algú que se sap tots els papers de totes les noies de l’obra…

Per si de cas hi ha algú que falla

Sí, normalment quan estàs en temporada tens un dia a la setmana que fas funció, però depèn de la producció, n’hi ha que et diuen que no en tens mai i que estàs cobrint. Així que vaig pensar, està bé, més val això que res, de fet, és més difícil aprendre’t set papers, és una feinada. Van dir que al juliol gravaríem el cd, però no ho vam fer perquè no tenien acabat d’editar el material musical. Amb tres dies vam saber que ho fèiem, vam anar molt ràpid. Van dir que començaríem a assajar el 16 de setembre, vam anar a signar el contracte, i una de les noies ho va haver de deixar. El primer dia ja no va venir i com que jo havia començat a fer el seu paper em van dir que el faria jo i ja agafarien una “cover” quan fóssim a Barcelona. I ara no en tenim, així que les noies no ens podem fer mal. Als musicals és una cosa que se lleva mucho, però a les obres de text no es fa. Jo crec que té a veure amb què amb els macromusicals com el “Hoy no me puedo levantar” fan funció de dilluns a diumenge, no paren mai, llavors, el dia que tu pares, la “cover” fa el teu paper, és una mica per poder descansar els actors, que hem de tenir un dia de festa, com tothom. Però, per exemple, Dagoll Dagom no fan servir covers mai, a La nit de Sant Joan no n’hi havia, i a Cop de Rock crec que una de les noies que feia un paper petit se sabia el paper de la protagonista per si fallava.

Cada quan assageu?

Normalment s’assaja cada dia durant un mes i mig o dos, per al ‘Boig per tu’ vam assajar vint-i-quatre dies, i vam estrenar a Vic que encara estàvem tots una mica amb les coreos, les cançons, el text, i ara fins al desembre que estrenarem a Barcelona, però s’ha d’anar refrescant. És clar, és que vam fer dues funcions i vam parar i val la pena tornar a assajar-ho per posar les coses a lloc.

Hi balles, cantes i tens moments parlant.

Sí, ballem molt. Un musical és molt complet, en plan artista total.

Només falta que hi toquis algun instrument.

A vegades amb musicals de Dagoll Dagom la gent que toca els feien estar a l’orquestra… aquí el que passa és que ballem molt, i el fons d’estar cantant i ballant en vint-i-quatre dies no l’agafes, per això tornem a assajar. Per exemple, l’És inútil continuar és molt ballada i sortim a escena tots ofegats, i això és fons, el cos s’hi acostuma, però quan encara has d’estar recordant els passos…

És important tenir bona relació amb els companys de companyia, fer-hi vincles…

És bastant bàsic, suposo que com a qualsevol empresa, que hi hagi bon rotllo, quan hi ha mal rotllo és insuportable. És clar, has de treballar frec a frec amb aquelles persones, sues i t’has d’abraçar mentre estàs suat, si hi ha una escena que acabes de ballar, estàs suat i si algú et toca hi ha d’haver bon rotllo. Això deu passar a tot arreu, suposo,… però és que aquí treballem amb la ficció i si se suposa que hem d’estar de bon rotllo o de molt mal rotllo i si fora no estem bé, tot s’enrareix. Hi ha gent que és conflictiva, jo tendeixo a relacionar-me amb la gent que no ho és, suposo que tinc una mica de radar. A “Llibertat” per exemple hi va haver un parell d’enganxades amb gent més gran que s’enfaden perquè la seva frase no s’ha sentit prou.. s’ha de tenir paciència.

5,229FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,485SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca