Ara que deixem enrere un altre any, és hora de fer balanç, avaluar experiències, records i moltes altres coses. És temps de fer llistes. A la dels bons propòsits de cara al 2.014 (anar al gimnàs, aprendre anglès i pelar els sogres, posem per cas) se li afegeix la dels millors discos de l’any, o la de les millors pel·lícules. Amb el vostre permís, però, jo en faré una amb el pitjor cinema que ens ha deixat el 2.013. En destacaré 10. Com que en el fons sóc un tipus optimista l’hagués volguda fer amb els millors films, però és que n’hi ha hagut pocs, molt pocs, que hagin valgut la pena de debò.

L’avi se’n va a Rússia

Doncs bé, som-hi. El pitjor de l’any ens ha arribat, principalment, dels Estats Units. Allà ja fa temps que la qualitat ha deixat de ser l’important i tan sols miren pels diners. És per això que una de les estratègies habituals per fer passar la gent per caixa és tirar de seqüeles. La saga Jungla de cristal ha estrenat enguany la seva 5a entrega. Veure en Bruce Willis clavant mastegots al dolent de torn encara té la seva gràcia, però la fórmula de la franquícia està esgotada. En aquesta darrera (per ara) pel·lícula, La jungla: un buen día para morir, en Willis es planta a Rússia pensant-se que el seu fill s’ha ficat en un embolic amb la justícia quan en realitat el jove és un agent secret dels EUA. Un desastre majúscul.

Diane Keaton, l’anticrist de la comèdia

Una altra tàctica sovint practicada és la d’ajuntar uns quants noms més o menys importants i escriure’ls una comedieta a mida. El resultat acostuma a ser repugnant, i La gran boda n’és el paradigma. Hi surt en Robert De Niro (que últimament fa unes coses molt rares, francament) acompanyat de la Susan Sarandon i la Diane Keaton. Aquesta última, histèrica des del primer minut del metratge, és garantia del pitjor. Ja fa ben bé una dècada que cadascuna de les seves intervencions és pitjor que l’anterior. La gran boda és plena de tòpics, situacions absurdes sense gens de gràcia i amb un final previsible i ensucrat. La pitjor comèdia (per dir-ne d’alguna manera) de l’any, doncs.

Homes adults fent criaturades

En aquesta línia, Niños grandes 2 és l’altra gran tifa còmica de 2.013. Adam Sandler mai ha estat un còmic especialment reconegut a Europa. Per contra, a Amèrica és tota una estrella. La seva fama l’ha forjada en comèdies d’humor simple i gruixut (Little Nicky i El aguador en són bons exemples) i per a un servidor de tots vosaltres és un misteri que aquest bon jan pugui anar fent les seves pel·lícules com si res i que, a més, tinguin èxit. Ñiños grandes 2 és una barroera successió de gags escatològics. Les dones hi tenen un paper secundari i estúpid i es limiten a aplaudir les ximpleries dels marits. En resum, un insult.

Un tauró per a Halle Berry

Què és el pitjor que li pot passar a un thriller? Que no tingui ritme, ni tensió. O que hi surti la Halle Berry. L’oscaritzada intèrpret (des de llavors la seva carrera ha anat de mal en pitjor) ha protagonizat enguany Marea Letal, film avorrit i absurd en què una parella (Berry i el seu ex, l’inexpressiu Olivier Martinez) se les ha de veure amb un tauró blanc. Ah, i per donar-li a la trama una mica de substància es veu que el personatge d’ella va ser atacada anys enrere per una altra d’aquestes bestioles. La crítica ha dit que la pel·lícula “és un culebrot” i que sembla feta per tal que Berry “llueixi biquini”. Déu n’hi do.

Un pèssim lifting de La invasió dels ultracossos

Gràcies a Déu, aquest any no hi ha hagut pel·lícula de la saga Crepuscle. Però no per això ens hem lliurat d’haver de suportar un film basat en un altre llibre de l’autora Stephenie Meyer, una mena de J.K. Rowling de sèrie B. D’entrada, l’adaptació de El huésped feia bona cara perquè a la direcció hi havia un especialista de la ciència ficció, l’Andrew Niccol (l’artífex de Gattaca). A l’hora de la veritat, però, la pel·lícula flaqueja a la primera de canvi, avança a empentes i rodolons i la seva protagonista, l’abans prometedora Saiorse Ronan, és incapaç d’imprimir caràcter a la seva interpretació.

Un mal retrat de Lady Di

Tot i que havia generat força expectació abans de la seva estrena, Diana ha estat una gran decepció. El biopic de la Princesa del poble britànic (aquí la princesa del poble és la Belén Esteban, ja està tot dit) és pla, no aporta cap nou detall al perfil del personatge i no en mostra la seva intimitat. La seva tasca humanitària és irrellevant i el personatge (interpretat per una sempre solvent Naomi Watts) acaba sent retratada com una dona egoista i frívola. Amb tot, el pitjor és veure com un dels actors de Lost, en Naveen Andrews (el gran Sayid), es passeja per allà sense saber què fer.

El món s’acaba i només queda en Will Smith

Ho admeto. No puc amb en Will Smith. Ni amb el seu fill, el tal Jaden, l’adolescent més repelent que he vist mai. De fet, crec que la fi del món deu ser quelcom similar a haver d’aguantar una edició sencera d’El Hormiguero amb en Will Smith, el nano i en Pablo Motos. Però bé, d’això ja en parlarem un altre dia. After Earth havia de ser una de les pel·lícules de l’estiu, però per fortuna ha estat un gran fracàs. Dirigint aquesta conya marinera hi havia M. Night Shymalan, el responsable de El sexto sentido, ara en hores baixes, molt baixes. After Earth ens situa en un futur postapocalíptic (original, eh?) i fa un tuf a ciencologia que tira d’esquena. Un desastre.

Policies sobrenaturals

Atenció a l’argument de R.I.P.D. Departamento de policía mortal. Un policia que l’acaba de dinyar (en Ryan Reynolds) s’ha d’ajuntar amb un altre agent que ja porta molts més anys fent malves (Jeff Bridges) per engarjolar els dimonis que es passegen per la terra emprenyant els vius. Delirant. I és una llàstima, perquè amb una mica d’humor negre la cosa hagués pogut rutllar. La història no avança de cap manera, els gags no són gens divertits… És, de fet, una de la grans candidates a endur-se el premi a la pitjor pel·lícula de 2.013. El crític del New York Post li ha concedit mig punt sobre quatre.

L’avorrida preqüela d’El Màgic d’Oz

Hollywood no té respecte pels clàssics. Remakes infectes, preqüeles de títols clau del cinema… Tot s’hi val. En aquest darrer grup hi podem incloure Oz, un mundo de fantasía. L’únic que els ha passat pel cap, però, és omplir la pantalla de colors saturats (kitsch a més no poder) i anar posant música aquí i allà per omplir tots els buits argumentals i emocionals del film. La pel·lícula és barroca, recarregada i artificial. Havia de ser un dels esdeveniments de l’any però ha passat del tot desapercebut. En part, per la mala interpretació de l’habitualment divertit James Franco.

Almodóvar, perdut

I m’he deixat el pitjor pel final. No us penseu pas que el cinema estatal s’ha lliurat de formar part de la llista. Quan es va anunciar que en Pedro Almodóvar tornava a la comèdia, tots vam recordar amb nostàlgia Mujeres al borde de un ataque de nervios i Átame!, títols emblemàtics en la carrera del manxec. La decepció amb Los amantes pasajeros ha estat davastadora. Xabacana, sense espurna i amb algunes interpretacions patètiques i prescindibles, la pel·lícula no és només la pitjor de la seva trajectòria, sinó que és, sens dubte, el bunyol de l’any.

I de cara al 2.014, què? Doncs què voleu que us digui. Em penso que els cinèfils patirem. Entre d’altres disbarats, es rumoreja que s’està preparant un remake de Blade runner i que en Justin Bieber podria substituir el malaguanyat Paul Walker a la saga A todo gas. Paciència, gent. I sobretot, sentit de l’humor. Del contrari pararem bojos.