Al segle XV Cristòfor Colom i tota la seva tropa es van perdre mentre buscaven arribar a l’Índia navegant l’oceà Atlàntic. Els dies pesaven com anys i s’eternitzaven les hores. Va despertar-se la frustració, la por i, de ben segur, es va maquinar algun pla d’amotinament. Sense aliment i sense orientació la tripulació va començar a desesperar-se.
Viure en una societat benestant evita que ens vegem sovint en situacions límit o alarmants com la del a conquesta d’Amèrica. Com a molt veurem com la gent perd el seny al metro en hora punta, però poca cosa més. Rectifico, ja comencem a veure indicis de condicions límit en d’altres àmbits que no s’havien produït des de feia molts anys. L’instint, en aquests casos, ens fa deixar de banda la raó, i els comportaments canvien.
La idea és que quan empitjora la qualitat de vida les actituds tendeixen també a fer-ho. És més fàcil actuar correctament si el nostre responsable és una persona ètica que no si és un directiu agressiu. En el cas de Colom, era molt important que ell, com a capità tingués un esperit de ferro i que transmetés esperances, responsabilitat i entrega a la seva tripulació. Quan no es pot creure en res, és difícil seguir endavant.
Segurament molts de nosaltres haurem viscut un contraexemple. Aprofitant la crisi alguns líders polítics, empresaris… hauran aprofitat per empitjorar les condicions de vida de la gent . Això succeeix i desil·lusiona. Les persones saben quan són enganyades, i se senten frustrades, perden la confiança i se’ls hi activa l’alarma de l’instint de supervivència. L’exemple d’aquests líders (no tots actuen així) és nefast, perquè eduquen en la picaresca i en el “tonto l’últim”.
La desil·lusió fa molt de mal perquè sense esperança és difícil progressar, sobretot si el camí es complica. També genera fractura social, perquè quan es viuen condicions “d’estat de naturalesa” no se sol mirar pel bé del grup; la prioritat és un mateix. Només aquells que són capaços de generar idees de conjunt engrescadores i socialment potents poden ajuntar a les persones per fer-se fortes les unes a les altres i lluitar per una causa comú.
Quan el monarca francès després d’ajudar els nord-americans a fer la guerra d’independència contra Anglaterra, allà a les acaballes del segle XVIII i asfixiava l’economia de la burgesia aquesta va decidir revoltar-se. L’altra opció hagués consistit en resignar-se i no actuar. L’inici de la Revolució va consistir en lluitar per uns ideals nous, alguna cosa que els aportés valors pels que lluitar i dels quals ser-ne protagonistes.
Quines idees mereixen la pena ser defensades avui dia? Segurament allò pel que hem de lluitar tingui a veure amb la idea d’un projecte comú que no oblidi els individus. Un Estat no té cap sentit si els individus que en ell hi viuen no son tinguts en compte. No té cap mena de sentit dir que Qatar és un país ric si la meitat de la seva població no té ni veu ni vot ni diners.
És important que pensem en quin tipus de comunitat voldríem implicar-nos. I estic parlant no només de comunitats polítiques, sinó artístiques, laborals, etc… I no només es tracta de pensar-les, sinó d’intentar portar-les a la pràctica. Sentir-se part activa d’una comunitat concreta alimenta i motiva a seguir avançant. Quan es viu un naufragi, més que crítica cal aportar aire fresc.
Il·lustració: Cristina Bestratén