La galeria Francesc Mestre Art ha ofert del 5 de desembre fins aquest Nadal una selecció de gravats de Vila Arrufat. Aquest artista fou reconegut per les innovacions i experimentacions tècniques que introduí en aquesta disciplina a més de per la seva alta qualitat, tan en la tècnica com en el dibuix. Una exhibició artística que mostra el treball d’un pintor sovint poc valorat.
La venda dels gravats d’aquesta exposició ajudarà en la reconstrucció de la teulada de l’església de Sant Sebastià de Montmajor (s.XI) pertanyen al poblet del Vallès on l’artista passà la Guerra Civil i la majoria d’estius de la seva vida, desenvolupant-hi un lligam que els seus descendents encara conserven. Aquesta relació la podem veure exemplificada en la multitud de dibuixos, gravats i pintures a l’oli que tenen com a tema Sant Sebastià de Montmajor i els seus habitants. Així com realitzà les pintures al fresc de l’església ja esmentada.
L’esforç que ha culminat en aquesta exposició ha estat realitzat pels nets de l’artista, que han trobat a la Galeria Francesc Mestre un espai ideal per tornar a posar l’artista en el sí del món del l’art, ja que d’alguna manera s’ha anat oblidant, per la naturalesa post-noucentista de la seva obra. Torna a la palestra d’un món que exigeix la novetat constant i estrident enlloc de la carrera coherent i basada en la recerca d’ideals superiors de civilitat i bellesa, en el treball ben fet i satisfactori, en la visió d’un artista que no s’exhibia ell sinó el seu treball. D’altre banda en aquesta mostra es visualitzarà el compromís de la família amb la societat catalana, al reprendre els donatius de planxes originals de gravat a la Biblioteca Nacional, pel gaudi de tota la societat.
L’obra d’Antoni Vila Arrufat sempre s’ha marcat pels ideals noucentistes, l’equilibri en la composició, el color, la línea, el dibuix… Tot per arribar a la representació de la realitat d’una manera formidable. Però quin estil té Vila Arrufat? Hom diria que és Noucentista, però va més enllà d’una definició d’aquesta mena. La seva definició és ell mateix, un crític va dir que ell no era Acadèmic, simplement era Clàssic. Potser aquesta seria la seva millor definició, és clàssic. En qualsevol punt de la història trobarem les virtuts de la seva obra, ja que aquesta és la definició d’allò clàssic. El Rococó ens sembla insofrible ara, però al segle XVII era allò sublim. Els pintors que no eren dins d’aquest estil no existien per al món de l’art. Ara bé, el pas del temps ha donat la raó als que no eren rococó. Antoni Vila Arrufat correrà la mateixa sort. Les circumstàncies que l’envoltaren impossibiliten el reconeixement de tal artista. Les avantguardes, la Guerra Civil, la dictadura i l’exili interior, ja que davant la impossibilitat de marxar d’Espanya, passà la dictadura sumit en la derrota permanent que patí la nostra societat.
Ara pot no ser valorat però la història el reconeixerà. Vila Arrufat parla el llenguatge universal de l’art i la bellesa. Els seus quadres mostren una amalgamà d’habilitats al servei d’una intel·ligència creativa excepcional, les formes les línees, els colors. Tots els dispositius de la pintura en la seva grandesa dirigits per una mà que els ordena i transforma. La tela blanca passa a ser una composició que deixa mut l’espectador, per la composició profundament psicològica en que desenvolupa la seva pintura.
No només la tècnica de la pintura a l’oli era dominada per la seva mà. El gravat va ser un camp on desenvolupà el seu enginy propiciant tot d’innovacions fruit de la seva necessitat. Per aconseguir textures concretes havia d’utilitzar productes poc ortodoxos, que donaven resultats perfectes.
Abstracte (5 lineas més de divagació)
En aquest camp cal destacar la seva sèrie de paisatges de Sabadell, on observen com el pintor clàssic utilitza un llenguatge entre futurista i decó per plasmar la seves idees. No ens hauríem pas d’estranyar d’aquest eclecticisme. Allò que converteix els artistes en persones dignes d’aquest adjectiu és el de saber representar allò que els envolta d’una forma realment bella. Vila Arrufat excel·leix en aquest virtut. Adapta el llenguatge a allò que es diu. Si per una pintura mural religiosa busca referents a la Itàlia de Giotto, per reflectir la indústria agafa el llenguatge dels futuristes. D’aquesta manera l’obra sempre tindrà una aura que ens indicarà el seu propòsit.
Un cas a analitzar és Carrer de Sabadell (xemeneia i lluna) on l’artista fa seves les expressions entre futuristes i decó, ho fa creant un ambient nocturn on l’arquitectura esdevé un personatge. Una torre s’alça al bell mig de la composició amb la lluna al seu costat. Les naus industrials són arcs i obertures, les línees compositives s’entrecreuen. El resultat és un domini total del dibuix i la llum, que confirmen el domini de diferents llenguatges pictòrics de l’artista.
Un altre cas, que cal veure per curiós és Abstracte. Un gran abstracte, que es pot contar entre les poques realitzacions de l’artista que no són figuratives. Alguna vegada també s’ha anomenat La tempesta, agafant uns aires més realistes. Però si destaca és per que confirma l’afany d’experimentació d’Antoni Vila Arrufat, una experimentació que no és donà en altres camps. Veiem aquí com l’últim noucentista no te por d’abraçar l’abstracció, com a resultat de l’exploració total d’una tècnica artística.
La vida d’Antoni Vila Arrufat és una vida lligada a l’art, una vida d’amor a l’art. La seva obra és la conseqüència d’aquesta relació. De la mateixa manera que els fills, al ser estimats per els seus pares estimen a la seva descendència. Nosaltres ens enamorarem de la seva obra, ja que ha estat creada amb amor. Una obra que es necessària per a entendre la potencia creadora d’una persona, la potencia d’una persona que va dedicar a la seva vida a l’art.