Una de les primeres coses que vaig fer abans de venir a Canadà va ser buscar quin era el menjar típic del país. Normalment, quan fas una cerca d’aquestes característiques a Internet de qualsevol país, et surt una gran varietat de pàgines web amb moltes recomanacions. Canadà no. Tot i gaudir d’una agricultura rica, ja que posseeix el 7% de les reserves d’aigua dolça de tot món i una quarta part de les terres conreables, no té gaire tradició culinària. Bé, tret del tourtière, un pastís de carn típicament nadalenc de la regió del Quebec, el poutine, que són patates fregides amb salsa de carn i formatge (tot i que actualment hi ha mil varietats), i el maple syrup (sirope de arce), que es posa damunt dels pancakes. Però la ciutat de Toronto, que es troba a pocs quilòmetres de la frontera estatunidenca i es veu molt influenciada per la cultura americana, també s’ha vist afectada per la seva cultura culinària: la del menjar ràpid.
Canadà és el sisè país del món amb un major índex d’obesitat, amb un 24,2% de la població, tot i que encara força lluny del primer del rànquing, Mèxic, amb un 32,8%. I no és d’estranyar. El primer que veus quan passeges per qualsevol lloc de Toronto són persones amb begudes a la mà. Tothom porta des de cafès d’un litre del Tim Hortons o de l’Starbucks fins a smoothies, cafès gelats o refrescos. I a totes hores del dia. Als centres comercials, als malls i a la ciutat subterrània tenen llocs designats anomenats food courts, agrupacions de restaurants de menjar ràpid on hi ha un espai comú amb taules i cadires per menjar-hi. Cap a les 12 del migdia allò sembla Les Rambles. Cues, xivarri i ni un lloc per seure. Sorprèn veure homes i dones de negocis de 21 botons menjant una hamburguesa de 5$ en un tupper de porexpan, o fent cua per adquirir un menú variat de menjar que es promociona com mediterrani però que no té res de mediterrani. Gens glamurós. La seva estada al food court és molt breu; mitja hora i tornen cap a la feina. Aquesta és la cultura canadenca: dinar ràpid i poc, i sopar en abundància cap a les 7 de la tarda. Això sí, les begudes són recurrents a qualsevol hora del dia per anar ofegant el cuc.
Després de viure mig any a Toronto, aquestes són les observacions que he fet:
1) El menjar és car. El millor supermercat és, sense cap mena de dubte, el No Frills, el Mercadona canadenc, una cadena amb marca blanca. La carn i el peix són cars, igual que els productes de marca, però tant la fruita com la verdura, contràriament al que creia, són bones i no excessivament cares. Ah! I sempre s’han d’aprofitar els caps de setmana, que és quan fan les ofertes.
2) No us cregueu a les cadenes de menjar ràpid de “mediterranian food”. Es pensen que posant una mica d’arròs, quatre fulles d’enciam i un tros de pollastre ja estan tastant típica cuina mediterrània. A més, les amanides mai les acompanyen d’oli, sempre van guarnides amb salses. Encara n’han d’aprendre molt…! També sospiteu quan us diguin que no és “picant”. Normalment ho és molt. Trobar-se jalapeños als espaguetis pot ser una experiència bastant desagradable.
3) El típic fast food. Hi estem tan acostumats que no cal esplaiar-se. Com als Estats Units, les hamburgueses “constitueixen la pedra angular de tot nutritiu esmorzar”. Son omnipresents. En l’infinit mercat d’oferta d’hamburgueses al Canadà cal destacar The Burger’s Priest, una cadena d’hamburgueses catòliques. Sí, tal com ho sentiu. Locals adornats amb frases bíbliques i amb un menú que inclou peculiaritats obeses com la Vatican City o The four horseman of the Apocalypse.
4) El Tim Hortons no és una companyia de cafeteries més, és un dels orgulls nacionals dels canadencs. Té més de 3.000 locals arreu de Canadà, superant així franquícies de com, per exemple, el McDonalds. La seva especialitat són els cafès i els dònuts, i els seus preus són més que competitius. Sempre hi ha cues, tot i que et trobes una botiga a pràcticament cada cantonada. A l’estiu triomfen els cafès gelats i a l’hivern la xocolata calenta. Personalment estic viciada als timbits (una mena de bunyols glacejats) i al cinnamon melt (uns dònuts de canyella glacejada). Boníssims.
5) Tendències en el sobrepès. Al ser una societat tan multicultural es poden observar certes propensions. Són els blancs i els negres els qui acostumen a tenir més sobrepès, en canvi, pocs asiàtics o indis en tenen. Això es deu a la seva cultura culinària d’origen.
6) Capritxos impossibles. Oblideu-vos de les croquetes, l’embotit o les carxofes (no n’he vist enlloc). Una cosa molt sorprenent és que el formatge es ven a preu d’or (no se suposa que al ser un país tan gran hi ha d’haver ramaderia?).
7) L’obsessió pels pickles, els cogombrets avinagrats. En els supermercats tenen, fins i tot, una secció pròpia. Els posen a tot arreu, els hi encanta.
8) Els restaurants. L’aigua és gratuïta i te la van reomplint (boníssima notícia per a un català!). Això sí, tema propines… a Canadà en teoria no és obligatori pagar-ne, però se sobreentén que s’ha de deixar un 15%. A la majoria de llocs és optatiu deixar-ne, tot i que en d’altres te la inclouen en el preu o te la reclamen.
9) El brunch dels diumenges. El diumenge s’ha de menjar un brunch (neologisme format per breakfast i lunch), una barreja entre esmorzar i dinar que es menja a mig matí. Normalment està composat per ous, bacon, pancakes, torrades i salsitxes. També n’hi ha de més sans amb fruita, sopes, verdura… i sempre acompanyat de pans torrats.
10) Sí, és pràcticament inevitable engreixar-se. Hi ha massa temptacions. Els plats als restaurants són força grans i sempre van acompanyats de patates fregides o sweet potatoes (moniato fregit) amb les seves pertinents salses hipercalòriques. I el menjar ràpid és tan barat… i tan bo!
Si veniu a Canadà mentalitzeu-vos que molt probablement us engreixareu una mica. Tot i que també podeu aprofitar els magnífics parcs que hi ha per anar a fer una mica d’exercici i cremar les calories de més… així que no hi ha excusa. Merda, ara no sé perquè he dit això. Us he de deixar, me’n vaig a córrer!