Espanya contra la història

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Qui no està massa habituat als debats historiogràfics pot arribar a l’errònia conclusió que la història consisteix en una addició de fets cohesionats per una explicació més o menys convincent. Que la mirada al passat sol resultar inamovible, a la manera d’una veritat suprema cisellada per experts historiadors. Bé, la història, malgrat les aspiracions científiques que, especialment els corrents marxistes van auspiciar, no deixa d’ésser un camp de coneixement relatiu i condicionat per la mirada de l’historiador i pel conjunt de circumstàncies de tota mena que l’envolten. I això fa que, com la mirada que fa cada individu als seus propis records, la interpretació dels mateixos esdeveniments estigui en permanent revisió i reescriptura. Que la història no és ciència, sinó art, tal com els seus mateixos creadors, els grecs antics, consideraven. I ho és fins al punt d’associar-li musa pròpia, Clio, i atribuir a la inspiració un paper significatiu en la seva elaboració.

Malgrat que tot plegat ens pugui induir a creure que al final resulti un esforç fútil, el cert és que és el coneixement del passat el que ens permet dotar-nos d’un relat propi, un discurs coherent que al final els confereix identitat. Les cultures, les nacions, les persones, han de passar per situacions diverses, han d’oferir respostes a reptes que sorgeixen, han de patir moments durs i instants de glòria. I això conforma un cert caràcter. Tanmateix, la relativitat de les interpretacions no amaga els fets, car, al cap i a la fi, són els fets el que defineixen el relat, i no a l’inrevés. És per això que sovint hi ha un esforç, per part de persones, col·lectius, nacions o cultures que fan els possibles per esborrar aquests fets del passat.

En els darrers dies, la història ha passat per un d’aquests moments d’esdevenir, incòmodament, centre de la polèmica. El Simpòsium “Espanya contra Catalunya” ha fet vessar rius, més de bilis que de tinta, en denunciar un teòric ús partidista del passat per assolir determinats objectius polítics. Més enllà dels excessos, presumptes o reals, dels publicistes a l’hora de proposar el títol de la trobada, hi ha un altre fet que passà més inadvertit, i que tanmateix, resulta més transcendent a l’hora comprendre bona part del rerefons del que succeeix, no només entre Espanya i Catalunya, sinó dins de la pròpia Espanya. Una ordre del Ministeri hispànic d’Afers Exteriors vetava l’accés als seus arxius… des del segle XV! Molt abans, molts investigadors no podien accedir a bona part de la documentació oficial generada per l’estat espanyol, en el que constitueix una excepció dins els països teòricament democràtics. Tant és així que sovint, els historiadors de la Guerra de Successió o la dels Segadors han hagut de conformar-se amb papers localitzats als arxius vaticans o de les cancelleries europees. En termes policials, Espanya ha fet un gran esforç per esborrar les proves (fet constatable, per exemple, en el cas de la guerra civil, el franquisme, els nens robats, o altres casos més pròxims). I quan algú elimina proves és perquè els seu capteniment és criminal, ja sigui per acció o omissió.

Es pot interpretar el conflicte entre Catalunya i Espanya de moltes maneres. I aquesta interpretació, com succeeix a les persones quan han d’enfrontar-se al propi passat, diu molt de nosaltres. Tots hem protagonitzats fets dels quals sentir-nos poc orgullosos. Tots hem comès errors i, potser, algun encert. Tanmateix l’absència d’autocrítica, una actitud consistent a no reconèixer mai culpes i atribuir als altres els nostres propis fracassos ens col·loca en el descrèdit enfront als altres, i a una eixorca actitud autodestructiva, sovint de victimisme, sovint de tirania.

Això és el que ha succeït amb Espanya. I no em refereixo exclusivament en la seva difícil relació amb Catalunya, sinó en altres episodis que ha oblidat o ha tractat de fer oblidar. La neteja ètnica de jueus i musulmans (disfressada històricament de “Reconquesta i unificació”); el genocidi a Amèrica; la brutalitat dins els seus dominis colonials (amb guerra química il·legal inclosa); els camps de concentració a Cuba; el tracte infringit a la seva població camperola i treballadora autòctona: o, en paraules de Paul Preston, l’holocaust espanyol de la guerra civil, on per cert, els historiadors encara som incapaços d’avaluar la magnitud de la tragèdia pels impediments legals i administratius per conèixer els fets, són mostres del passat que el relat oficial ha provat, amb un cer èxit, d’ocultar.

També és cert que els catalans també necessitem un bon examen de consciència. La historiografia romàntica ens ha fet abellir determinades salvatjades. No estem exempts de barbaritats, com qualsevol altra nació, i sovint, com explicava Hannah Arendt, la situació de víctima tampoc no ens exonera de responsabilitat ni ens fa moralment superiors. Tanmateix, sembla que tenim un punt al nostre favor. La negació de la nostra condició de subjecte polític per part d’Espanya ha ajudat a configurar la nostra identitat des del resistencialisme, des de l’afirmació de la pròpia existència, des de la “voluntat d’ésser” que ens recordava Vicens Vives.

A Espanya, en canvi, tenen un problema. La seva condició d’imperi acabat, els ha impossibilitat per mantenir una relació sana amb si mateixa. El poder va marxar, tanmateix hi romangué la closca buida de l’orgull. La incapacitat de reconèixer els altres, la insensibilitat respecte el que no fos autoreferencial, l’irracionalisme com a marca pròpia. Tot plegat, una actitud que recorda la metàfora d’una Espanya mirant el mar cridant com una boja els fills que parlaven en llengua no castellana, i que no van retornar. De fet, en la possible refundació d’aquest vell estat, convindria canviar l’himne i, potser, posar la lletra del poeta Maragall, l’avi de qui va afirmar, per darrera vegada, “escolta, Espanya”.