Ahir baixava tranquil·lament buscant un tema per l’article setmanal, quan per sorpresa meva vaig veure una galeria tancada. Era la Galeria N2. Tal com deia un cartell, la galeria resta tancada, ja que els seus integrants estan a la fira JUSTMAD de Miami, una fira per a artistes emergents. Aquesta fira, és original de Madrid i aterra a la capital de Florida just en el moment que si celebra la Art Bassel Miami Beach. D’aquesta manera, les possibilitats de ser descobert com a artista per marxants o agents de l’art en un context així són majors, també fa que artistes i galeries que no poden accedir a les grans fires com la Bassel, tinguin el seu lloc. Sense la glòria del Salon des Refusés, els artistes emergents poden ser vistos i comprats.
Però exactament que s’hi fa a les fires? Doncs exactament el mateix que és fa a la Fira de l’automòbil o de qualsevol altre producte. Es compra i es ven. En els últims anys han proliferat aquestes fires, en diferents països creant nous pols d’atracció en el món de l’art. En un món que ja als anys noranta deixà de ser bipolar per passar a ser multipolar. Artistes d’arreu estan en igualtat de condicions. Artistes que busquen la seva posició en un món canviant. De la mateixa manera que els compradors busquen assegurar les seves inversions en un món en crisi.
En els últims anys aquestes fires s’han convertit en grans supermercats per a nou rics, que busquen al comprar art, tenir reconeixement social i prestigi, valors que sempre van afegits a la pràctica artística.
N2 ha portat a Miami a tres artistes; Liu Guangyun, Miguel Angle Iglesias i Juan Manuel Vila Escribano. Tres noms, però unes inquietuds similars. Saber qui som. Tot art busca respostes i aquests tres noms tenen diferents vies per fer-ho. La nostra condició com a humans ens fa tenir inquietuds, les quals els artistes recullen per elevar-les a la categoria d’art. N2 ho resumeix en tres artistes.
Un rostre que surt d’una finestra, un cel que envolta la finestra. Taques i números en geometries estrictes. Així és el quadre de Liu Guangyun: PLASTIC SURGERY. Obres que al ser hibrides entre orient i occident, agafen un llenguatge universal. Usa les cares, ja que és allò que sempre mostrem, n omés fanàtiques cultures tapen. La cara que veiem en el quadre blau de PLASTIC SURGERY ens mostra un rostre al mig d’una finestra que també podria actuar com a capoll, protegint alhora que ensenyant-la a tothom. És la mirada amagada la que defineix el quadre, una simple clucada d’ull.
Miguel Angel Iglesias explora el món modern de la ciutat analitzant-les geomètricament. Veu en els volums dels edificis les formes a representar. Formes que són laberints o carrers ordenats. Es segueix la de-construcció de la realitat que va començar Cézanne a finals del s. XIX. Una realitat que agafa els volums i les formes per tenir-ne una concepció completa. Les formes despullades en elles mateixes esdevenen verdaderes i més lúcides. En els quadres d’Iglesias veiem tot el bullici d’una ciutat relegat a un ordre imperfecte. En el món actual mostra ciutats buides, que es veuen de forma aerea sense transit o maldecaps, ara per una estranya paradoxa veiem els carrers més atapeïts que si estiguessin buits.
El darrer pintor representant a la Fira de Miami; Juan Manuel Vila-Escribano, ens mostra en les seves pintures personatges sense fons i en ocasions sense cara. Personatges que tenen rostres de mil colors, personatges amb cares que parlen amb ells. Al veure els seus quadres una estranya sensació ens recorre el cos, una imatge completament desconcertant. Quan era petit i veia la pel·lícula Yellow Submarine dels Beatles a la cançó de Nowhere Man, un personatge estava sol dins el no res. Veient els seus personatges he tornat a pensar en ell. Una proposta que per la seva simplicitat ens resulta estranya que permet múltiples i filosòfiques lectures.
Tres artistes que veuen la realitat amb filtres diferents i ens ajuden a nosaltres mateixos a comprendre-la millor. L’art és una manera de veure el món, una manera d’entendre’l i explicar-lo, i quin millor exemple que una obra de Vila Escribano per veure-ho.
Un cop vist els representants d’aquesta galeria, podem tornar a parlar de les figures, per que serveixen i en que es converteixen. El propòsit és noble i evident, la ciutat amfitriona reuneix a grans prohoms del món de l’art i grans fortunes que hi volen invertir. Ara com deia al principi hi ha el perill de fer només fires cara la galeria buides de contingut. El perill de fer aparadors d’un art internacional que no entén d’estètica, sols de capital. Hem d’evitar que aquestes fires d’alt nivell és converteixin en aparadors d’artistes envoltats de focs artificials.