Un acordionista singular
Dins un restaurant situat a la localitat de Terrassa toca i canta les seves composicions José Luis y su Acordeón. Natural de Letur (Albacete), José Luis va començar en el negoci de l’hostaleria quan tan sols era un nen, sector que va precedir la seva etapa com a artesà de la fusta i el reciclatge i que conviu actualment amb una nova faceta professional de músic i acordionista. Fill d’una família humil, aquest polifacètic artista no dubta en definir-se com una persona lliure, creativa i constant en tots els treballs que realitza. El seu objectiu musical? Gravar nou discos. I mentre aquest repte es compleix, José Luis afirma orgullós que: “No hi ha millor luxe a la vida que fer allò que t’apassiona”.
Remuntem-nos als seus inicis. D’on germina el seu interès per la música?
La música és quelcom que ha estat dins meu des de sempre. Ja de petit tenia la idea de compondre les meves pròpies cançons però no estava preparat. Quan vaig començar a treballar en l’hostaleria em vaig adonar de la manca de formació que tenia i poc a poc em vaig anar instruint per conrear les meves virtuts.
La seva predilecció per l’acordió a què es deu?
L’interès per aquest instrument prové de la influència que va exercir el meu sobre mi. Ell sempre m’havia dit que a les Orenetes de Barcelona amb una mateixa cançó i l’acordió es podia pràcticament viure. Això em va quedar gravat i em va donar peu a estudiar música tot i deixar-ho en un segon pla al veure que la meva qualitat no era fer diners.
I ara l’ha reprès sota el nom de José Luis y su Acordeón.
Exacte. Cada persona té una virtut per a alguna cosa, el què passa és que hi ha qui no la descobreix mai o qui no s’ha interessat en buscar-la. Si tens el privilegi de saber quina és, podràs treure més partit de la teva persona. Jo tenia la qualitat de realitzar el que pensava i tot l’aprenentatge que havia anat adquirint durant la vida em va servir per compondre cançons i reprendre la meva vessant musical.
En un panorama tan mediatitzat com l’actual, estem acostumats a veure gairebé créixer els artistes. És complicat introduir-se dins el món de la música ja en l’edat adulta?
Fer-se un artista costa molt i entrar en aquests sistemes encara costa més. La gent d’aquest sector es mou en cercles molt tancats i has de tenir bons contactes o ser molt brillant per fer-te un espai.
Quina estratègia utilitza vostè per aconseguir-ho?
En el meu cas el que he fet ha estat portar al meu terreny les cançons que escric. Cercar la originalitat i ser creatiu. I sobretot oferir al públic un element pròpi que altres cantants no tinguin. A més també procuro relacionar-me amb artistes consagrats com ara l’Arévalo, amb qui mantinc una certa amistat, i anar als seus punts de trobada com són el restaurant Danzarama de Barcelona i el programa Toni Rovira y Tú.
Internet també pot ser una bona plataforma per donar-se a conèixer.
A mi Internet m’apassiona. Quan vaig començar amb l’acordió en aquesta nova etapa de la meva vida, vaig descobrir a la xarxa l’enorme quantitat d’artistes fabulosos que toquen aquest instrument: alemanys, suïssos… que tenen un nivell al qual mai podré arribar a causa de la meva incorporació tardana.
Però no va desistir.
Mai. Vaig optar per centrar-me en la recerca de la cançó original ja que per guanyar-me la vida tinc el meu restaurant. No tinc pressa, només sé que vull ser lliure fent el que m’agrada.
És possible la llibertat quan es tracta de llançar discos amb una discogràfica?
Les multinacionals mengen de tu. Et fan signar un contracte per uns anys durant els quals no guanyes res i tenen el control absolut sobre el teu material. Llavors aguantes o et quedes pel camí.
I no hi ha una altra alternativa?
Sí, anar per lliure. En el meu cas he declarat totes les cançons i el restaurant em subvenciona els discos. No vull estar condicionat i la inversió econòmica que em suposaria no em resulta rendible.
“En vèncer sense obstacles es triomfa sense glòria”, deia el dramaturg francès Pierre Corneille.
Perquè, què és el triomf? Per a mi és la lluita per no ser ambiciós. Cal sacrificar moltes coses quan ets famós. L’amor, la família, el no veure néixer els teus fills … I cada persona ha de decidir si està disposada a suportar-ho. En conseqüència, per a mi l’èxit és la llibertat.
Els espectadors només veiem la cara amable dels cantants. És vertadera aquesta felicitat aparent?
Moltes vegades no. Jo pensava que la fama era d’una altra manera. Que tot era grandesa i felicitat però després t’adones que en realitat és un negoci. Que hi ha molta gent famosa que està pitjor que tu econòmicament. I que viu al dia. Es viuen moments molt bonics però després tot això s’enfonsa i es destrueixen.
Llavors, ¿és impossible mantenir-se en el temps sense fracassar?
Una cosa és l’artista, que arriba al seu màxim, triomfa i cau. Però la gent no és ximple. Qui no mor és bo. Ara tot val però, els artistes genials són aquells que perduren per sempre. Quan algú és capaç de fer alguna cosa que ningú més sap fer és que és una veritable estrella.
Té algun hit?
Encara no ho sé. La gent i el temps ho diran. La clau és el degoteig, és el que et fa penetrar. Si sents una cançó només una vegada passarà desapercebuda. Per contra, si sona molt i arriba a un públic nombrós, llavors serà un èxit. Però aquest degoteig suposa una inversió econòmica enorme.
Cada cantant té una font d’inspiració. Quina és la seva?
Els aspectes quotidians, el dia a dia.
Ha complert tots els seus somnis musicals?
M’hauria agradat anar a Amèrica Llatina. Allà els agrada la nostra música i segur que hagués triomfat. Tot i que encara no ho he descartat, mentre vius pots fer tot el que desitgis.
Què li permet la música?
Plasmar el que penso. L’entenc com una manera d’expressar els meus anhels. I em fa feliç saber que la gent s’identifica amb les lletres que escric.
Tots riem, plorem, ens emocionem i meditem quan escoltem cançons.
Perquè la música és allò que uneix el món sencer. Tant de bo totes les unions fossin com aquesta. Ens entendríem molt millor. És universal, l’única llengua que s’entén arreu del planeta. I sens dubte una de les coses més importants que tenim per a la comunicació.