Dissabte 21 Setembre, 2019

Europa any zero (7) – La Unió Europea de Pagaments i la recuperació del comerç intraeuropeu

“Un flux de sang saludable requereix que el cor es connecti al cos per una xarxa d’artèries i venes” (B. Eichengreen, 2007)

 

El comerç bilateral no funciona

Concloíem al darrer article de la sèrie, “Europa any zero (6): Benvingut Mr. Marshall” que arrel del Pla Marshall (European Recovery Program, ERP) van sorgir els primers brots de cooperació econòmica entres els estats de l’Europa de l’Oest. Tot i així, encara quedava un llarg camí per recórrer abans d’assolir la integració plena de les economies europees; calia esfondrar les barreres al comerç que tradicionalment havien existit i que la guerra s’havia encarregat de solidificar.

Les dificultats econòmiques i socials amb què es van haver d’enfrontar els estats just després de la guerra van posar de manifest que no seria possible obrir les economies de l’Oest (això és, garantir el lliure flux d’exportacions i importacions de béns) sense una acció coordinada entre tots aquests. El Regne Unit intentà, per la seva banda, obrir fronteres el 1947 via l’aplicació de la lliure convertibilitat de la balança per compte corrent (això és, la possibilitat de canviar la lliura esterlina per qualsevol moneda estrangera). Però el que succeí fou que, donat el context internacional (debilitat de les economies europees i predominança de l’economia nord- americana), hi hagué una forta demanda de dòlars a canvi de lliures. El Banc d’Anglaterra veié com , ràpidament, les reserves en dòlars, ja escasses donat l’impacte de la guerra, es reduïen dramàticament, fet pel qual en poques setmanes es va avortar la lliure convertibilitat i es van tornar a aplicar controls sobre l’intercanvi de divises.

D’altres estats buscaren alternatives basades en els acords bilaterals. Només el 1947, es compten un total de 200 acords en vigor. Aquests pactes es centraven en l’intercanvi controlat de productes, el preu i quantitat dels quals es decidia d’acord amb la quantitat de reserves (bàsicament de dòlars i or, les úniques acceptades internacionalment) de què disposava cada Banc central. El funcionament era el següent: els governs emetien llicències d’importació, on s’hi detallava el llistat de productes que podien comprar-se a l’estranger i es fixava, també bilateralment, el tipus de canvi entre les dues monedes, que determinava el preu dels productes.

Però aquest tipus de comerç comportava molts desavantatges. Per una banda, estava 100% planificat, fet pel qual el flux de productes intercanviats no responia a la demanda real de les societats sinó a decisions centralitzades; el resultat evident fou l’escassetat de productes i el racionament forçat. Altrament, els pactes bilaterals impedien que països amb dèficit de certs productes poguessin compensar-lo exportant altres productes a tercers països. Els Països Baixos, per exemple, tenien un dèficit estructural amb Bèlgica, ja que n’importaven el carbó i l’acer. Una sortida natural hagués estat exportar béns de consum a Dinamarca, però la rigidesa dels pactes bilaterals impedia aquesta opció.

La guerra havia acabat, però els seus efectes sobre l’economia seguien ben latents. El fracàs dels acords bilaterals podia conduir de nou a l’autarquia, el tancament de fronteres, una solució a la que els estats occidentals ja havien recorregut durant el període d’Entreguerres, amb nefastos resultats. Només les dictadures d’Espanya i Portugal van apostar pel model autàrquic; per a la resta, les democràcies europees, calia cercar una solució alternativa i creativa, centrada en un nou concepte: el multilateralisme.

A la recerca d’una solució multilateral

L’ERP entrà en vigor el 1947, just l’any en què la majoria d’economies europees van registrar dèficits comercials record. Però el Pla Marshall hagués estat un fracàs si només s’hagués dedicat a omplir les arques dels estats de forma temporal; l’èxit fou entendre que, sense un context de lliure comerç entre les economies europees, els dèficits comercials i els desequilibris pressupostaris es continuarien reproduint en el temps, sense comptar altres efectes indirectes, com la inflació.

Calia abordar de forma urgent, doncs, el problema de convertibilitat de divises europees, que els acords bilaterals no havien estat capaços de pal·liar. La primera aproximació a una solució multilateral fou el Primer Acord sobre la Compensació Monetària Multilateral, signat per Bèlgica, Luxemburg, els Països Baixos, França i Itàlia a finals del 1947 i impulsat per l’Organització Europea per a la Cooperació Econòmica (OECE). El multilateralisme implicava compensar els dèficits d’uns estats amb els superàvits dels altres, de forma que s’assolís un equilibri entre tots els estats que participaven de l’Acord. En altres paraules: les divises estrangeres assolides gràcies a l’exportació de béns servirien, a la vegada, per importar béns de qualsevol estat participant. L’Acord es revisà uns mesos després, l’Octubre de 1948, incloent-hi també el Regne Unit com a soci.

Malgrat els esforços, els Acords no solucionaren el problema de la convertibilitat, bàsicament per dos motiu: perquè el total d’importacions havia de coincidir amb el d’exportacions (en altres paraules: el volum de béns importats depenia del volum de divises obtinguts amb l’exportació i no podia superar-lo), i perquè el reduït nombre de països signants impedí una cancel·lació a gran escala dels dèficits comercials. La solució es mostrà parcial i incompleta.

D’altra banda, l’escassetat de dòlars, cada vegada més alarmant, impedia importar béns dels Estats Units, la principal economia occidental capaç de produir, en aquell moment, béns de consum i d’equip a gran escala.

En un intent de recuperar la competitivitat de les economies europees respecte a la dels Estats Units, el 1949 es dugué a terme una devaluació massiva de les monedes europees. Amb la devaluació es pretenia abaratir el cost de les exportacions en base a la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris. Tot i així, allò que es guanyà abaratint les exportacions es perdé amb l’encariment de les importacions, fet pel qual la devaluació esdevingué, pràcticament, un joc de suma zero.

 

El 28 de març de 1950, el dibuixant britànic, David Low, il•lustrà les vacil•lacions d'Ernest Bevin, ministre d'Exteriors britànic (esquerra), i Hugh Gaitskell, el canceller britànic d'Hisenda (dreta), envers els crits de Paul Hoffman, responsable de l’Administració de Cooperació Econòmica dels EUA, encarregada de gestionar la distribució dels fons del Pla Marshall, perquè s'uneixin a la Unió Europea de Pagaments. Font: www.cvce.eu.
El 28 de març de 1950, el dibuixant britànic, David Low, il•lustrà les vacil•lacions d’Ernest Bevin, ministre d’Exteriors britànic (esquerra), i Hugh Gaitskell, el canceller britànic d’Hisenda (dreta), envers els crits de Paul Hoffman, responsable de l’Administració de Cooperació Econòmica dels EUA, encarregada de gestionar la distribució dels fons del Pla Marshall, perquè s’uneixin a la Unió Europea de Pagaments. Font: www.cvce.eu.

 

La recuperació del comerç intraeuropeu

A grans mals, grans remeis. El 1949 els Estats Units travessaven una recessió, la primera de la postguerra, fruit del refredament dels nivells de consum i d’inversió, excepcionals durant el conflicte bèl·lic. Davant aquest context, el govern nord-americà no es podia permetre altra vegada una Europa endeutada, amb necessitat de rebre un segon Pla Marshall. Per aquest motiu forçà, a través de l’OECE, el sorgiment de la Unió Europea de Pagaments (EPU), que entrà en vigor l’1 de juliol de 1950 i s’assentà sobre un coixí de 350 milions de dòlars que sortien directament del Pla Marshall i que servirien per cancel·lar els dèficits comercials.

L’èxit de l’EPU fou que, en menor o major mesura, acontentà a tothom. Pels països deficitaris, evidentment, era una bona mesura per cancel·lar el dèficit, ajustar els desequilibris de l’economia i iniciar, per fi, la senda del creixement sostingut. Els crèdits, a més, es condicionaven a l’aplicació, a curt termini, de polítiques d’ajust del desequilibri comercial. Per als països amb superàvit, altrament, l’EPU era atractiva ja que obligava als països membres a aplicar el Codi de Liberalització de l’OECE, una sèrie de mesures enfocades a reduir les barreres al comerç; països per naturalesa exportadors com els Països Baixos, Àustria i Alemanya, es beneficiaren de l’EPU en aquest sentit, incrementant les seves exportacions en un 35,9%, 89,1% i 87,4%, respectivament.

Com que tots els signants de l’EPU eren els mateixos del Pla Marshall, l’abast de la cancel·lació multilateral dels dèficits comercials, aquesta vegada sí, fou a gran escala. El fet que era una institució supranacional, l’OECE, la que l’impulsava animà als estats amb més recels, com França i el Regne Unit, aquest últim molt contrari pel que fa a qualsevol avenç envers l’integració política dels estats europeus.

L’EPU continuà vigent fins a finals del 1958, quan la lliure convertibilitat de les divises europees esdevingué, per fi, una realitat.

5,225FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,484SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca