Adrian Melis presenta a la galeria ADN; Time to relax. Fins aquest dissabte podem contemplar les obres d’un artista cubà que explora les estructures de poder del nostre estat en un context de crisi.
El món de l’art és aquella macro estructura que determina i regula que és art o no. El consens dins d’aquesta estructura marca que és pot vendre com a art o no. Fins a finals dels vuitanta i principis dels noranta, aquest món era reduït a una part molt petita del globus: Amèrica del nord i Europa. Però per que parlem de Adrian Melis i el món de l’art? Doncs perquè ens es últims anys la globalització ha arribat també a l’art, ara són normals els artistes de l’Europa de l’est o de l’Àfrica. D’aquesta manera també els artistes d’un sistema antagònic al nostre; el comunisme cubà, hi són presents. Fa vint anys era impensable, ara gràcies al món globalitzat és possible.
Així doncs, un artista que ha exposat a Suïssa, Polònia, França, Alemanya, Argentina etc… I que ha estat present a multitud de museus i institucions. Ara arriba al rovell de l’ou del món de l’art a Barcelona; el carrer Enric Granados.
Time to Relax (la mostra que presenta l’artista a ADN) utilitza la fotografia, l’escultura i el vídeo per analitzar les estructures de poder en la nostra societat. Tal com en el món de l’art hi ha crítics, agents, galeries, museus, etc… En el món polític hi ha parlamentaris, lobbys, ciutadans, bancs, empreses etc… El consens o falta del mateix porta a la presa de decisions, que afecten al conjunt de la ciutadania.
De l’exposició en destacaré 3 conjunts d’obres; Light off (2013) on 4 cubs s’il·luminen al compàs dels números de l’Ibex 35. Puntos de reposición (2013), on vint fotografies mostren murs que han sigut pintats amb eslògans politics i esborrats per els agents municipals. Per últim Time to relax (2013), ens mostra setze fotografies fetes des de cases que s’han expropiat. D’aquesta manera els diferents agents ciutadans són analitzats des d’una visió artística, entrellaçant el món de l’art, exemplificat amb la galeria amb el món polític, que és representat per l’artista.
L’Ibex 35 fluctua en una llista interminable de valors que pugen i baixen, ara la gravetat d’aquestes xifres es mesura en vides humanes, en gent que haurà de treballar més o menys, en persones que l’únic que fan per guanyar milions és apostar en uns valors, casi com en un casino. L’única diferencia és que al casino perdem nosaltres allà, al Passeig de Gràcia perdem tots, mai guanyem. Com resa aquell vell eslògan, és socialitzen les pèrdues i és privatitzen els beneficis. És capitalisme.
La il·luminació dels cubs atén a criteris totalment lògics, al fer-se verds l’Ibex creix, al fer-se vermell l’Ibex perd i el blau queda associat a fluctuacions inestables. La mínima expressió per desenvolupar una crítica complexa. Els colors que fluctuen donen a l’espai un aire de bar de nit, que treu de context el raonament que he fet abans. D’aquesta manera la borsa ens dóna tranquil·litat i bones vibracions, mantenint-nos en un espai surrealista, on l’obra descontextualitza la seva intenció primera. D’altre banda s’ha de dir que la proximitat de la porta (feta de vidre i totalment translúcida) desvirtua la intenció de l’artista.
Just al costat d’aquesta obra, trobem a la paret lateral un mur de fotografies; és Time to relax. Com ja he anunciat, aquestes fotografies mostren parets pintades, però sota la pintura grisa hi ha una frase que ha estat esborrada. De la mateixa manera que la societat del nostre estat no es pot expressar lliurement en diferents temes, els grafittis reivindicatius són esborrats permanentment per les brigades de neteja municipals. Així la tensió social queda eliminada i aparentment solucionada. Evidentment només s’han posat la pols sota la catifa, ja que la reivindicació social no s’ha solucionat, s’ha amagat.
Per últim a Time to relax, les diferents fotografies que la conformen mostren una altre tragèdia de la crisi; els desnonaments. Tot hi això aquestes fotografies no cauen en la pornografia de veure com arrenquen a algú de la seva llar, sinó que mostren les vistes que te aquesta llar. De la mateixa manera que al veure o donar una situació per perduda seiem i esperem tranquil·lament les seves fatals conseqüències, Melis ens mostra el paisatge urbà de la casa. Gaudim dels últims instants a la nostra llar com herois tràgics grecs esperant la seva dissort. Però de la mateixa manera que els prohoms antics sabíem les causes de la seva fatals situació, l’artista cubà introdueix en la fotografia el nom del Banc que l’ha patrocinat i la data en que s’ha executat.
La setmana passada tractàvem a Shepard Fairey i el seu grafisme polític, ara tractem a Andre Melis i la seva obra plenament política. No és casualitat, que en un context de crisi sistèmica, l’art actuiï com un fiscal que observa i pren notes, ja que la nostra societat s‘ha de redefinir i ha d’experimentar, una bona manera de fer-ho és amb l’art. Els dos artistes americans també mostren la capacitat d’internacionalització de les nostres galeries capaces de travessar l’oceà per fer-nos arribar obres que ens qüestionin, encara que només sigui lleugerament, la nostra societat.