Buscar feina és una tasca molt llarga, pesada i feixuga. Sobretot en un país on no tens experiència professional i on no domines a la perfecció la seva llengua. Segons les últimes dades del govern, Canadà té una taxa d’atur del 6,9%, davant el 25,98% de la població espanyola. Un punt molt a favor per voler emigrar-hi.
A l’hora de busca feina pots optar o en buscar l’especificitat, és a dir, buscar una feina en un sector molt concret – normalment en el que et vols dedicar – o en estar obert a qualsevol opció, simplement perquè vols adquirir experiència i aprendre l’idioma. Toronto és una ciutat molt cara i, per tant, si tens pensat estar-t’hi una bona temporada, hauràs de buscar feina.
Un dels problemes que tenim els newcomers és que en la majoria de feines qualificades et demanen tenir el que aquí s’anomena Canadian Experience, és a dir, experiència professional a Canadà. A molts dels qui contracten no els valdrà que tingueu anys d’experiència laboral en el vostre país d’origen, volen que en tingueu aquí. Per què? Perquè consideren que abans d’entrar a treballar a un bon lloc de treball, els nouvinguts han de familiaritzar-se amb la cultura i els valors del treball de Canadà, a més de tenir un domini de l’anglès o del francès gairebé perfecte. Com adquirir la Canadian Experience? “No Canadian Experience, no job. No job, no Canadian Experience”. Sembla un peix que es mossega la cua. És un dels grans dilemes en els quals es troben els nouvinguts any rere any, però hi ha maneres de superar aquest obstacle. Una de les opcions més concorregudes és la de començar com a voluntari. La part negativa és el sou: o no n’hi ha o és molt baix. La part positiva, a més d’aconseguir experiència? Que força empreses tenen programes per a volunteers i, si comences per aquí, pot ser que més endavant et vulguin contractar.
a
Quins són els documents imprescindibles per començar a buscar feina?
1) El resume, el currículum en format canadenc, que és força diferent al que nosaltres estem acostumats. Per exemple, un dels errors que cometen molts espanyols és que hi posen una fotografia o la data de naixement. A Canadà està molt mal vist ja que, al ser una societat tan multicultural, no volen tenir prejudicis de color de pell o d’edat a l’hora de concertar una entrevista de feina.
2) La cover letter, una carta de motivació per a l’empresa que ofereix un lloc de treball en la qual tens l’oportunitat de vendre’t a tu mateix com a que ets el millor candidat per aquella posició en concret.
És difícil venir amb una feina a la butxaca, tot i que és possible. La meva recomanació és que vinguis preparat, tant mentalment com econòmicament, per estar-te un bon temps buscant feina. Els processos són llargs i, tot i que diàriament hi ha noves ofertes a les webs especialitzades en ocupació, com Indeed o Workopolis, hauràs d’enviar molts currículums i passar molts processos abans d’aconseguir una feina a l’alçada de les teves expectatives.
Està bé buscar feina a través d’internet, diaris o d’institucions com JobStart, o caminant pel carrer buscant “Now Hiring” a les portes de les botigues, però, sense cap mena de dubte, la millor manera per a trobar-ne és fent networking i aconseguir contactes. De fet, un 99% de les feines s’aconsegueixen gràcies als contactes. Així que un altre consell és conèixer gent. Un bon lloc per a fer-ho és a través de meetup, un web on s’organitzen trobades entre diferent gent ja sigui per aprendre idiomes o per conversar sobre un tema en concret.
a
La meva primera experiència laboral
Un mes i mig després d’aterrar a Toronto, instal·lar-me en un piset i llençar molts currículums, per fi vaig tenir la meva primera prova en una cafeteria. El meu objectiu aquí és perfeccionar l’anglès i viure una nova experiència, així que buscava qualsevol cosa que em permetés mantenir-me. Aquesta és la crònica del que va ser el meu primer dia a la meva primera feina:
“Arribo ben puntual a les 9 del matí. La cafeteria es troba dins un edifici de negocis del Financial District de la ciutat. A Toronto no és gens estrany trobar botigues de roba, supermercats, perruqueries, restaurants de menjar ràpid… dins els edificis del centre. De fet, hi ha una ciutat subterrània de 28 km, la més gran del món i coneguda com a PATH (que vol dir camí), que compta amb més de 1.500 establiments i connecta tots els edificis principals de la ciutat i les estacions de metro. La cafeteria, per dir-ho d’alguna manera perquè fan de tot menys cafès, és simplement una barra, és a dir, no hi ha cadires per seure, sinó que és un lloc de menjar ràpid, de demanar i endur-s’ho. Només hi ha dues noies joves darrera la barra i la jefa dins la cuina. Em fan posar el davantal i em situo en un raconet, per no molestar les noies. Observo com atenen a la gentada que s’hi acosta. Preparen sandvitxos i baggels (una espècie de pa molt dens en forma de dònut) per endur. Deu minuts després d’estar espiant des del meu raconet, hi ha un moment de descans i aprofiten per ensenyar-me les coses bàsiques. “Has preparat sandvitxos alguna vegada?”, em pregunten; “sí”, responc; “mentida”, penso. M’expliquen els ingredients que porta l’special breakfast, el sandvitx estrella de l’establiment, però m’adverteixen que cada client pot canviar el bacon per pernil, el pernil per gall d’indi, el formatge per pebrot, el pebrot per enciam, l’enciam per crema de cacauet… combinacions de tots gustos. Ah, i em poden demanar 5 tipus de mantega diferent.
S’acosta un client. La noia em mira. “Tens un client”, em diu. “És broma?”, penso, “porto 20 minuts aquí i ja pretens que atengui?”. “Hello”, dic. Un home molt ben plantat em fa una comanda a la velocitat de la llum on només he entès “pernil” i “mantega”. “Ok”, responc. “Merda, no he entès res!”, penso. Miro a la noia, que m’observa somrient. Li dic que no ho he entès. Em diu el tipus de baggel que m’ha demanat. “Ah, que hi ha diferents tipus de baggel?”, pregunto. I de cop veig 15 paquets de diferents tipus de baggels i de pans. “Oh my god! Tot això m’hauré d’aprendre?”. El mecanisme és fàcil: torrar els pans, fregir ous o bacon, muntar els entrepans, embolicar-los i posar-los en una bosseta. Ara bé, fer-ho ja és una altra cosa. Treure els pans de la torradora ha provocat, a més de que se’m desfessin cada dos per tres els guants de plàstic, que acabi el dia sense empremtes dactilars.
Cada vegada hi havia més clients i una de les noies ha marxat. L’altra noia em demana que vagi atenent. Un home em fa una comanda. Mentre s’està torrant el pa, un altre client em fa un altre encàrrec. El pa del primer ja està torrat. “Volia ou? Volia formatge? No me’n recordo!”. Em fan una tercera comanda que no acabo d’entendre, però jo li dic que “ok”. Sort que la meva companya està en tot i m’ajuda. Com se’n pot recordar? Un volia un special breakfast amb baggel de multicereals amb dos ous, enciam i gall d’indi. L’altre un baggel integral amb ou i bacon que, per cert, se m’ha caigut al terra mentre el traslladava de la paella a l’entrepà. I amb el tercer, que només he sentit paraules soltes, he improvisat. Per una banda he entès peanut, que són cacauets i, per tant, havia de ser crema de cacauets; i per l’altra he sentit ham, pernil. “Quina combinació més fastigosament estranya”, he pensat. Però aquí són molt raros… tot pot ser. Total que mentre feliç de mi estava muntant un sensacional sandvitx de crema de cacauets amb pernil, la meva companya diu “ham no! JAM!”. Calla, que és melmelada!! M’he posat de tots colors. No sabia ni que jam volia dir melmelada… quina vergonya…
A partir de les 11.30h del matí es comença a servir el lunch, que ve a ser el dinar, tot i que aquí no tenen cultura de dinar un bon plat asseguts a una taula. És més aviat menjar qualsevol cosa per matar el cuc. El plat més fort és el sopar, al voltant de les 7 de la tarda, tot i que a totes hores trobes gent menjant a tot arreu i no saps ben bé si dinen, sopen o berenen. Una tradició culinària més peculiar que la d’un hòbbit. A aquella hora la cafeteria es converteix en un buffet. Hi pots trobar des de plats cuinats com lasanya, pollastre al forn o estofat de carn acompanyats d’amanida (que la pots condimentar amb – no exagero – 15 tipus de salses diferents) fins a wraps o sandvitxos. Això ja era un altre nivell. Jo m’he dedicat a tallar tomàquets, pollastre i fer feines més bàsiques mentre observava com les altres noies atenien al personal.
Quatre hores més tard, he sortit d’allà esgotada. Molt més mentalment que físicament. M’ha estat molt difícil entendre les comandes. Parlen molt ràpid i molt fluix (vaja, parlen normal com jo puc parlar el català), però m’ha estat complicadíssim. Els deures d’avui han estat aprendre’m els tipus de baggels i tots els ingredients d’una amanida en anglès. La jefa, d’origen búlgar arribada a Toronto ara fa 5 anys, m’ha dit que hi vagi anant per anar aprenent. No m’ha parlat de pagar-me el training, és a dir, totes aquestes hores d’aprenentatge no les cobraré a final de mes. El salari mínim a Canadà és de 10,25$/hora, uns 7’5€, i és el que cobraria en el cas que finalment m’hi quedés. Continuï o no, haig de dir que tot i que en el moment ho he passat força malament i m’he aclaparat una mica, ha estat una molt bona experiència que m’ha fet adonar-me que no serà tan fàcil com em pensava i que tinc un llarg i difícil camí per arribar a dominar bé l’anglès.”