Cinema i esport sempre han anat de bracet. Hollywood ens ha brindat una colla de pel·lícules dedicades, posem per cas, al bàsquet, el futbol americà i la boxa. Ara bé, de futbol, poques n’hem vist. I que valguin de debò la pena, cap ni una. Potser és perquè els ianquis no s’estimen el joc més gran de tots els jocs. Sigui com sigui, l’esport rei mai ha estat protagonista d’un film amb cara i ulls. Per als cinèfils futbolers com jo això és un desastre, un sense sentit. Més encara quan després t’assabentes que fins i tot disciplines tan ridícules (i que ningú se m’enfadi, sisplau) com les bitlles o el patinatge artístic que sí que han desfilat amb certa continuïtat per la gran pantalla.
Evasió o victòria, el clàssic
D’intents, malgrat tot, n’hi ha hagut. La gran pel·lícula futbolística de tots els temps, se suposa, és Evasió o victòria (John Houston, 1981). Amb un repartiment que encara avui faria patxoca (hi sortien en Michael Caine i el mite entre mites, Sylvester Stallone), el cert és que la bimba tan sols era una justificació per concebre un producte entretingut i familiar, sí, però més aviat centrat en la metàfora (el triomf dels oprimits) que no pas en un discurs embellidor de l’esport. Pel que fa als números va funcionar, i gràcies a l’aparició d’en Pelé i la banda sonora d’en Bill Conti, entre d’altres mèrits, es tracta d’un clàssic.
Quan han volgut vertebrar la narració al voltant del joc i el seu entorn (futbolistes, representants, enveges i punyalades als despatxos) la cosa ha estat gairebé ridícula. En aquesta línia, la trilogia ¡Goool! (sí, s’ha d’escriure amb tres os) és una tifa. Així de clar. Narra les peripècies d’un talentós davanter mexicà des dels seus inicis en lligues menors als Estats Units (on hi malviu fent de jardiner) fins al seu fitxatge pel Reial Madrid passant per una breu estada al Newcastle anglès. Al club blanc hi coincidirà amb Beckham, Casillas, Zidane i companyia. El segon capítol conté un passatge delirant, ja que el conjunt espanyol es planta a la final de la Champions i tomba l’Arsenal d’Henry. Tot plegat sembla de ciència ficció, ho sé. O de comèdia.
El Barça no es toca
Però no totes les pel·lícules de futbol són lamentables. Hi ha algunes notables excepcions sorgides del Regne Unit. Sovint oculta rere les estrelles, la figura de l’entrenador poques vegades ha tingut pes al cinema. No obstant això, el míster és el protagonista de The damned united (Tom Hooper, 2009), biopic del polèmic preparador britànic Brian Clough, una mena de Mourinho dels anys 70. El tècnic és interpretat per Michael Sheen i la història narra la complicada estada de Clough a la banqueta del Leeds. Una altra bona producció és United (James Strong, 2011), tv movie de la BBC en què es recrea l’accident d’avió que va patir la plantilla del Manchester l’any 1958.
A casa nostra hi ha hagut tímids atreviments de desmuntar el Barça i mostrar-ne les seves complexes estructures. El malaguanyat Antoni Ribas ho va provar poc abans de morir, però els problemes de finançament i el nul suport per part del club van provocar que el cineasta rodés un infame producte de sèrie Z anomenat Centenari (2005), que amb prou feines es va exhibir a les sales comercials. Anys abans, el 1993, TVE va coproduir la minisèrie Davanter, inspirada lliurement en la trajectòria de Gary Lineker.
Així, si us agrada el cinema de temàtica esportiva i busqueu quelcom mínimament digne que parli de futbol ho porteu clar. Ara bé, sempre ens quedarà l’animació. Al recent Saló de Manga l’autor d’Oliver i Benji, en Yōichi Takahashi, va assegurar que els seus dibuixants s’inspiren en Messi (i ara també en Neymar) a l’horar de dissenyar les impossibles jugades dels seus ninots. Deu ser això. El joc dels blaugrana és tan i tan bell que la realitat no li fa justícia.